En un món que camina accelerat a cop de fets que es consumeixen a diari, quasi em fa vergonya escriure sobre un fet tan aparentment envellit com la rua de celebració del Barça. I, malgrat tot, ho faig perquè els debats del nostre Parlament em fastiguegen, els del Congrés espanyol m’irriten, el president americà em treu de polleguera i, sobre la qüestió dels palestins, la indignació m’ha deixat sense paraules. Parlaré de la rua del Barça perquè em permet aferrar-me a una bona notícia.

Soc del Barça i de l’Europa. De l’Europa perquè m’agrada la seva modèstia i els principis que van il·luminar els seus orígens i que ha mantingut fins ara. Del Barça, perquè m’agrada el joc que practica i el que significa.

I què significa ara? Il·lusió, esperança, complicitat. La il·lusió provocada per una victòria treballada per un conjunt de joves disposats a tenir un lloc d’honor en les nostres consciències. L’esperança d’haver entrat en una era on les victòries sumaran més que les derrotes. Complicitat entre la manifesta diversitat de generacions, cultures, procedències, classes i colors de pell que es van aplegar entorn d’un autobús tòtem. 

Aquella alegria, esperança i complicitat són exactament allò que no es troba en la nostra societat, cada cop més individualitzada i mancada d’objectius compartits. La rua era una metàfora inadvertida sobre la força potencial de la nostra ciutat, de la nostra societat, del nostre país. Criatures alçades a les espatlles dels avis, pares amb els seus fills adolescents, noies i més noies del tot implicades amb un club que ja és un referent per a les dones. Europeus, llatins i africans, gent de tota mena celebrant la mateixa victòria.

No és fàcil explicar què simbolitza el Barça sense caure en els clixés. Però tampoc no és fàcil trobar una idea que ho expressi millor: certament el Barça és més que un club. Sí, el Barça se’ns representa com més que un club perquè representa valors que ens agrada compartir. I, en un món desbocat de males notícies i valors negatius, el Barça se’ns presenta com una metàfora de valors positius que fa il·lusió compartir.

A mi m’agrada que el Barça guanyi, però encara em satisfà més que sigui la manifestació d’un conjunt d’ideals que em representen, fins i tot més que la majoria de formacions polítiques del nostre país. Almenys per a mi, el Barça té a veure amb un conjunt de valors, d’idees i de maneres de fer que em resulten grates. Quan diem "més que un club" proclamem una manera d’entendre l’esport i, metafòricament, el món; quan diem "més que un club", expressem un diagnòstic: o recuperem determinats valors o la nostra societat afrontarà el canvi d’època que estem vivint de manera molt complicada; i ho patiran especialment les generacions més joves.

El Barça és una metàfora del poble contra l’imperi. Suposa una manera diferent de jugar i de guanyar legalment. Suposa una manera diferent d’entendre el talent i de concebre el joc col·lectiu. Suposa confiar en la base del país, de donar oportunitats als joves. La Masia com a metàfora. Suposa donar valor a la intel·ligència estratègica i tàctica, més que no pas a la musculatura sense criteri i desunida. Suposa confiar en els millors dirigents. Quin gran exemple és el sentit comú, savi i humanitzat d’en Hansi Flick. L’actual grup humà exemplifica encara una metàfora més: sense tenir un entorn a favor, fent les coses bé, es pot guanyar. Cal posar-hi intel·ligència i permetre a cadascú donar el millor de si mateix.

M’agrada pensar que el Barça d’ara és metàfora de la millor catalanitat. Em plau que projecti al món una imatge d’universalitat que no renuncia a ser local. Es pot parlar al món des del català, des d’una cultura pròpia. En un moment de desajustos ideològics, projecta obertura i no tancament; projecta diversitat, no homogeneïtat.

Projecta una generació sense complexos. Abans era Messi, ara és Lamine Yamal, Pedri, Fermín i Cubarsí. I aquesta generació, que va esclatar segurament gràcies a una necessitat, és també un mèrit dels dirigents. Vull pensar que la Masia quedarà establerta com un principi primordial. Projecta, a través de l’himne, les senyeres, els silencis, les xiulades, les protestes, una parla col·lectiva. M’agrada pensar que el nou Camp Nou serà un espai de llibertat i de símbols en positiu. Seria una magnífica aportació a Catalunya.

I encara paga la pena manifestar una darrera metàfora. Barcelona posa en relleu una idea de societat diferent de la que emana des de Madrid. Davant del poder econòmic o institucional i la supèrbia de comprar els millors a qualsevol preu, el Barça ofereix un model basat en la cantera, en la formació, en el joc col·lectiu, en la intel·ligència tàctica.

El Barça és el model i, per tant, el contramodel. Expressa el poder tou d’una societat civil. El Madrid és el model que no volem, el dur, el que vol guanyar a qualsevol preu. En deixo de banda als aficionats, però en la seva manera expressa el poder autoritari i egoista d’un fragment de societat empeltada en un aparell públic que monopolitza al seu servei. 

Aquests dies s’ha fet pública l’operació de canvi de qualificació dels terrenys esportius del Reial Madrid. Florentino Pérez, la presidenta de la Comunidad i l’alcalde de la Villa y Corte, junts, explicant sense rubor una operació de requalificació de terrenys que tornarà a posar en mans del Reial Madrid béns públics en una magnitud descomunal. Ja va passar amb l’estadi i les Torres de la Castellana, ara ho multiplicaran a Valdebebas.

Té raó el president Laporta quan denuncia el madrilenyisme sociològic. No és només una expressió d’un favoritisme arbitral; va molt més enllà: és el centralisme polític o institucional que organitza Espanya i situa Madrid al centre de tot —del sistema arbitral, de la informació, del poder, de la visió del món— i relega la resta del territori a la condició de perifèria, d’excepció o d’anècdota.

Madrid no és només la capital administrativa: és el lloc des d’on es parla i es decideix, però també el lloc des d’on es defineix què compta i què no, què és central i què és marginal, què és normal i què és sospitós. I aquest biaix no només és institucional: s’ha naturalitzat culturalment, convertint-se en l’únic sentit comú possible. El madrilenyisme sociològic és la interiorització col·lectiva que Madrid i el seu Reial són sinònim i manifestació genuïna del triomf d’Espanya. Tot el que no són ells és particularista o simplement provincià.

En aquest escenari, el Barça ha esdevingut la contra imatge poderosa. Més encara quan s’enfronta al Reial Madrid, el club que encarna els plecs més rancis del sistema. En cada clàssic, en cada temporada, no s’hi juga només un resultat esportiu, sinó la representació d’un conflicte simbòlic molt més profund: el de dues maneres d’entendre el poder, la identitat, el reconeixement i el paper que ha de tenir cadascú en el relat col·lectiu.

El Barça ha estat —i encara és— la veu incòmoda que recorda que Espanya no és unívoca, que la idea que representa el Madrid és vencible, que hi ha un país que no és el seu, que no és apèndix, sinó subjecte.

Soc perfectament conscient que no tots els catalans són del Barça. També sé que no tota la catalanitat és idèntica. Però el Barça i el Madrid transcendeixen els límits d’un esport. Signifiquen més coses que no pas xutar i fer més gols que el contrari.

Mentre observava la rua, em va venir al cap la darrera jornada alegre, passional i esperançada que vàrem viure a títol col·lectiu: l’1 d’octubre. Hem hagut d’esperar set anys i hem hagut de posar-nos en mans del futbol per tornar a esclatar amb sensació de victòria.

El Barça té un president que sempre m’ha semblat un home intel·ligent, però tocat per un punt histriònic, segurament imprescindible per mantenir l’equilibri emocional davant les institucions esportives estatals. Sap de què parla quan es refereix al madrilenyisme sociològic. En realitat, és un constructe desplegat des de dins de l’Estat per consolidar la seva idea d’espanyolitat.

També el Barça és un fenomen sociològic: és catalanisme sociològic. Representa un dels millors actius construïts per la seva societat civil. Una de les millors expressions de valors positius i projecció internacional.

I òbviament el Barça no és perfecte. Ha comès moltes errades. Però ara és un símbol d’uns quants valors (talent, esforç, lluita, diversitat) que alimenten una identitat que s’associa a la millor Catalunya.

Per això m’agrada que el Barça continuï reclamant-se com a més que un club. Perquè de clubs n’hi ha molts, alguns de molt poderosos, però associats a bons ideals que dignifiquen la condició humana, no tants. Un esport de millors principis és possible, com ho és possible una Catalunya millor i una Espanya molt millor. Vull una Catalunya que jugui, que perdi, que lluiti, que s’equivoqui, que no es rendeixi, però que sobretot il·lustri una manera d’estar al món neta, oberta i democràtica.

El Barça simbolitza, doncs, el catalanisme. És una pauta d’identitat, una expressió de valors i un vincle entre persones. En una Catalunya marcada per la falta de poder polític efectiu, el Barça esdevé una referència. La societat civil catalana pot aspirar a assolir grans fites, fins i tot quan els seus dirigents polítics no poden, no volen o no saben posar-se d’acord. La societat civil pot mostrar al món una altra manera d’entendre la identitat. El club pot parlar català, pot contribuir a fer del català una llengua de prestigi internacional. També pot demostrar que es pot ser cosmopolita sense renunciar a l’arrel, a ser universal sense esborrar la diferència. La diferència no és una feblesa, sinó una força. El catalanisme ho entén, el madrilenyisme no.

Amb el seu èxit esportiu i el seu impacte social, el Barça és un vehicle d’esperança i un símbol de la capacitat dels catalans per superar les adversitats i gaudir de l’èxit assolit amb intel·ligència, convicció i elegància.

És per això que cada clàssic transcendeix la gespa. Perquè hi ha molta gent que hi reconeixem una metàfora viva del país: una metàfora de resistència, de pluralitat, d’un desig profund de ser i de fer des de baix; per sobre de tot un aire renovador que inspira el futur.