Hi ha escenes que, observades amb ull net, tenen un punt d’absurd. A l’espera del fumejar d’una xemeneia, homes amb sotana vermella i faixa cardenalícia, votant entre columnes d’or, càmeres fixades durant hores sobre finestres de marbre, centenars de periodistes pendents d’un senyal de fum, especulant durant dies sense dir gran cosa de profit, obligats —catòlics i no catòlics— a participar en una mena de joc del calamar televisiu on molta gent pretén creure i fer-nos creure que ens estem jugant el futur a l’espera d’un Esperit Sant que ha d’inspirar els senyors cardenals i orientar el futur del món, quan en realitat estem assistint a la cobertura mediàtica d’un espectacle escènic i controlat, i un pèl morbós, on el públic s’encanta davant del poder de la litúrgia més eficaç que els homes -mai més ben dit- han creat al servei de si mateix, sobre el qual no tenim ni tindrem cap control real mai, tot que, almenys en part, paguem amb els nostres impostos.
Sona a anacronisme, però no: és l’actualitat. L’elecció d’un papa mobilitza redaccions, engega especials televisius i omple portades com si es tractés de la cimera planetària més decisiva de la història del món. Però no és una cimera d’homes i dones elegits per canviar el món, és una cimera de cardenals catòlics, que representen milers de persones, però no a tots. I, pel que diuen les enquestes, a Catalunya cada dia representen menys gent.
Mentrestant, mentre les gavines esperen el fum, Trump es disfressa de papa i Putin mostra el seu arsenal militar emparat pels líders més reaccionaris del planeta; a Ucraïna segueix la guerra, a Palestina segueix l’horror, els pakistanesos i els indis s’apunten amb míssils nuclears i el món avança entre la incertesa, la por i la desesperança.
I el món que jo voldria, democràtic, al servei del bé comú, d’homes i dones lliures, diversos, sense condicionants de gènere, es difumina cada dia més en la consciència col·lectiva. Voldria un món governat per una raó humana, tan plena de conviccions religioses i espirituals com calgui, però profundament democràtic, obert i despullat de tanta exuberància sense sentit.
I el que és clar és que el que hem viscut aquests dies no necessàriament té res a veure amb la democràcia, i pel que sabem, l’Esperit Sant dels cardenals no sempre l’ha encertat. Espero que aquesta vegada ho hagi fet, però no ho sabem. I trigarem a saber-ho.
Jo vaig ser batejat, com era habitual en una generació que no acostumava a preguntar-se gaire si creia o no. Vaig fer la comunió, vaig passar pels rituals establerts sense cap trauma, però també sense cap revelació. Va ser a l’adolescència que vaig començar a mirar el cel i a no veure-hi ningú. Ni àngels, ni providències, ni voluntats superiors. A mesura que aprenia coses sobre la història de la humanitat, el paper de l’Església em va decebre. Com gairebé tothom, he tingut desig d’espiritualitat, però mai he sentit meva la catòlica. He conegut milers de bons catòlics, magnífics ciutadans, compromesos amb la societat des de la seva fe, però també he conegut moltes persones afiliades a altres creences o descreguts de tota mena, i no entenc per quina raó s’imposa una preeminència mediàtica tan escandalosa a la fe catòlica.
Per coherència, fa ja molts anys que vaig decidir apostatar. No ho vaig fer com a gest bel·ligerant, sinó com a afirmació de llibertat. Però encara ara, quan ho dic, la gent s’estranya.
Vull deixar clar que sento un respecte profund per les persones creients, especialment per tants i tants catòlics de base que, amb humilitat i coratge, treballen cada dia per fer del món un lloc millor. Conec catòlics que s’arremanguen al costat dels qui pateixen, que s’oposen als abusos, que viuen l’Evangeli com una crida a la justícia i no com un dogma de submissió. Els respecto, els admiro i molts d’ells són amics. El seu compromís ètic, la seva entrega, la seva fe viscuda des de la llibertat són una de les cares més dignes del fet religiós.
Però aquest respecte no pot obviar el que representa la institució eclesiàstica. No crec en els papes ni en els cardenals. No crec en una Església que exclou les dones. Em molesta com l’Església afronta la indignitat de la pederàstia. No crec en una jerarquia que pacta amb el poder, que parla de pobres però dorm en palaus, que predica l’amor mentre exclou col·lectius sencers de creients. No crec, tampoc, en la fascinació acrítica que desperta en tants comunicadors, que actuen com a apòstols d’unes maneres de fer que no sempre ajuden a una observació lúcida de la societat humana.
No entenc aquesta rendició informativa davant del Vaticà. Entenc que se’n parli: és una institució global amb influència política, diplomàtica i cultural. Però no entenc la devoció mediàtica, la cobertura desproporcionada, les hores i hores de directes on no passa res més enllà de la gesticulació cerimonial. No entenc com, en societats que es diuen laiques, el fum d’una xemeneia pot captar més atenció que les vides reals de milions de persones. I encara menys entenc per què, en un món que cada dia s’allunya més de la religió institucional, s’hi manté aquest ressò desmesurat i acrític.
Soc republicà i cívic. No tinc fe religiosa, però sí fe humana. Crec en la necessitat d’una intel·ligència humana que està per construir, però que estic segur que no ens inspirarà cap esperit, sigui sant o no. Crec en la necessitat de dignificar la condició humana i en el respecte per a tots els humans. Em reconec entre els agnòstics que dubten, els ateus que raonen, els irreligiosos que respecten els creients. Sobretot m’identifico amb l’humanisme que no necessita dogmes per defensar valors, que deixa la salvació eterna en la consciència de cadascú, però que s’esforça dia a dia en aconseguir una veritable justícia i dignitat terrenal.
Fa un parell de vespres, el filòsof Rafael Argullol, en la presentació d’un llibre homenatge, reivindicava un humanisme discret i valent, fonamentat en tres paraules: amistat, dignitat i respecte. Quina gran alternativa a les paraules buides de tants discursos de púlpit. Perquè potser no hi ha res més revolucionari avui que defensar el pensament lliure, la compassió laica i la llibertat interior de no creure. I fer-ho sense odi ni ressentiment, sinó amb fermesa serena.
El món no pot viure només de litúrgies, per molt que reconfortin a tantíssima gent, al món li cal una lucidesa nova, i millor que sigui espiritualment oberta i políticament democràtica. I menys fum. Cal no perdre de vista el que importa: la vida concreta, la persona concreta, el dret concret a pensar, creure o no creure... sense reverència.
Tot d’una, la fumata surt blanca. Per fi, penso, s’ha acabat el reality show audiovisual. Una amiga llatinoamericana em truca entusiasmada: no és americà, és perifèric, és multicultural, segueix la teologia de l’alliberament, és anti-Trump; canviarà moltes coses, em diu. Serà com Lleó XIII, assegura. Sí, penso, Lleó XIII va ser un papa amb discurs social, però el segle posterior va ser el més destructor de la història humana, i la jerarquia catòlica no hi va jugar un paper especialment galdós.
Llegeixo l’opinió publicada. La perplexitat se’m multiplica. Els cardenals han escollit un home que la gran majoria de catòlics no coneixíem de res, però que molta gent té l’esperança que canviarà el món. En un món desesperançat, un papa amb biografia peculiar, però del que se’n desconeixen les intencions, dona esperança. Metàfora del temps que vivim. Farà política, però de moment no sabem quina. Sabem que els cardenals expressen satisfacció. Han fet la feina i, si alguna cosa falla, sempre tenen l’excusa de l’esperit que els va il·luminar malament.
En la seva primera aparició, va parlar de la virtut de la fe cristiana davant la fe en la tecnologia, els diners, l’èxit, el poder i el plaer. Interessant, però... sona a garbuix que mescla massa coses. També va parlar de la pau de Crist, una pau desarmada i desarmant, humil i perseverant; ve de Déu, va dir.
Sí Déu és Crist fet home, aleshores estaríem d’acord que la pau no vindrà de Déu, vindrà dels homes i dones. I de moment sabem que els que governen el món no estan per la feina. Hem de suposar, per tant, que la pau vindrà sobretot de la pressió que sapiguem fer els que no el governem. Per tant, posem la fe en els homes i les dones que no governen i tractem de confabular-nos. Almenys de moment, la guerra segueix venint dels homes i ningú és capaç d’aturar-la.
Mentrestant, la democràcia i els líders democràtics van a la baixa. L’enquesta del dia assegura que cada dia són menys les persones que confien en els líders elegits i en la democràcia.
Vivim una falla democràtica tant o més profunda com la dels anys trenta a Europa i dels anys setanta a Llatinoamèrica. Segurament els líders del món —Trump, Putin i Xi Jinping — observen amb enveja la gran litúrgia de Roma, però que vigili Roma, perquè Trump vol ser el Papa dels americans i ves a saber quina n’hi prepara; perquè Xi s’inspira en Confuci i Putin es fa beneir per l’Església cristiana ortodoxa.
Dementre, l’ordre mundial està en fallida i ningú sap massa bé què toca ara. I estem assistint, impotents, a la dissolució de les democràcies. I no ho fan ja per l’acció d’homes armats; ho fan a través de líders electes que subverteixen el procés que els va dur al poder, erosionant-les lentament en passos quasi imperceptibles. Més que mai, aquesta erosió lenta exigeix convicció democràtica i tornar a posar en la consciència dels humans la idea que arreglar el món és més cosa dels humans que no pas dels déus.