El món és inquiet i canviant, i sembla clar que les formes tradicionals de poder ja no responen als desafiaments del present. L’exprimer ministre italià, Enrico Letta, deia fa uns dies a Barcelona que l’arribada de Trump al poder ha transformat l’escenari global, i afegia que els europeus hem descobert que som una colònia dels EUA. Sentenciava: Europa ha de trobar el seu lloc. Imaginin-ho: Europa ha de trobar el seu lloc! Salvant totes les distàncies, el problema d’Europa s’assembla força al que tenim els catalans: quin és el nostre lloc dins d’un estat autoritari com l’espanyol i en context d’una Europa colonitzada? Quin és el nostre lloc en una Europa que no sap ben bé què és ni què vol ser i en una Espanya que desitja seguir sent com sempre, centralista i espanyolista.
Als catalans ens manca una reflexió profunda sobre el poder polític i sobre com assolir-lo. Els partits independentistes, malauradament, tendeixen a pensar més en clau de poder propi que de poder col·lectiu. Practiquen un nacionalisme tou, més preocupat per preservar les formes que no pas per conquerir poder real. Els partits constitucionalistes espanyols, per la seva banda, entenen l’autonomia com un apèndix subaltern del poder de l’Estat. El resultat és un poder català diluït, descafeïnat, resignat i sense horitzó.
Fa poc llegia un article contundent de Hillary Clinton al New York Times, on acusava Trump d’estupidesa estratègica -una expressió que les notícies diàries que arriben de la Casa Blanca no fan sinó reforçar-. Clinton reivindicava un poder intel·ligent, i advertia que aquest no depèn només del múscul militar, sinó també de la potència econòmica, de la influència moral, de la complicitat internacional i de la capacitat de seduir.
Els catalans sabem de sobres que no tenim poder institucional -per molt que els dirigents de l’autonomia s’entestin a fer veure el contrari-. Potser ja és hora de preguntar-nos com podem reconstruir alguna forma de poder efectiu, i com fer-lo intel·ligent, adaptable i durador.
Clinton proposava redefinir el poder estúpid de Trump des d’una lògica ètica. És una pista a tenir en compte. Però abans cal recuperar Hannah Arendt. La seva idea de poder era radicalment política: un poder que no neix de les institucions, sinó de la societat civil, de l’acció col·lectiva, de la pluralitat, de la presència compartida en l’espai públic.
Cal tornar a Arendt perquè Catalunya viu en crisi política des del 2017. Ni tan sols hem sabut culminar la llei d’amnistia. Els partits independentistes continuen encallats en no entendre que, en absència d’un aparell institucional propi, el poder només pot brollar de la força organitzada de la societat civil.
Una política catalana realment intel·ligent hauria posat com a prioritat mantenir viva l’energia cívica, que és l’únic poder que Catalunya té avui de debò. El que va emergir durant el referèndum de l’1 d’octubre es va acabar dissolent. Els dirigents van malbaratar aquell capital social malinterpretant com calia preservar-lo.
Votar, custodiar urnes, ocupar escoles, protegir punts de votació, mobilitzar-se... tot plegat va ser una extraordinària expressió de poder en el sentit arendtià: sense intermediaris, sense delegació, compartit per ciutadans que es reconeixien com a agents polítics.
L’Estat va respondre a aquell desafiament amb violència. Però, com explica Arendt, la violència no és un signe de força, sinó de manca de poder. L’error de l’independentisme va ser no prioritzar la protecció del poder que emanava d’aquella mobilització. Sense lideratge ni direcció, un cop passada l’efervescència, el poder viscut al carrer es va veure neutralitzat. La repressió va desarticular els partits, i aquests es van oblidar de la ciutadania. No van saber veure el tresor que tenien a les mans: milions de persones disposades a desafiar l’Estat amb intel·ligència i dignitat.
La política catalana va caure en una paradoxa arendtiana: va tenir un esclat de poder intens, però va ser incapaç de construir-ne continuïtat. I va oblidar que el poder només perdura si es regenera a través de l’acció comuna.
Portem vuit anys encallats. No es tracta de repetir el passat, sinó d’activar, de nou, la capacitat col·lectiva per fer alguna cosa nova. Cal crear espais -siguin institucionals o no- on la ciutadania recuperi sentit polític. El nou poder català, ara com ara, no són els partits: és la presència activa, la paraula compartida i l’acció cívica conscient.
Caldria fer un pas endavant i deixar de confondre el poder d’una societat amb el poder de les institucions. El poder autèntic -com coincideixen Clinton i Arendt- no sorgeix només de les formes institucionals, sinó de la vitalitat d’una societat capaç de crear, organitzar-se i actuar. Aquest poder no es copia: s’inventa. I cal recordar que el poder transformador no pot limitar-se a un esclat. Construir poder és dissenyar una estratègia amb continuïtat.
Els catalans necessitem aprendre a llegir el nou món i a sortir del nostre melic. Catalunya és una nació amb talent, oberta, amb una força cultural, científica i econòmica notable. Però ens manca política: una manera de connectar el nostre potencial amb un projecte basat en valors universals com la democràcia, la cultura, la prosperitat, la justícia, la innovació o la sostenibilitat. Com deia Gramsci, el poder es guanya a través de les idees.
Un dels nostres actius més desaprofitats és la cultura. El català no és només una llengua: és un univers simbòlic. La nostra cultura projecta un país que emociona i connecta. És un poder suau, però no menys transformador. Invertir en llengua i cultura és invertir en sobirania i reconeixement. Per què no ho entenem?
La prosperitat també és poder. Catalunya genera prop del 20% del PIB espanyol, lidera les exportacions, innova, atrau inversions i turisme. Però aquesta força no es tradueix en poder polític. Potser perquè no hem sabut convertir aquest múscul en sobirania. Altres territoris sí que ho han fet: Escòcia, amb un projecte europeista; el País Basc, amb capacitat de decisió i d’innovació. Catalunya, en canvi, és una nació inserida dins un estat que la perjudica. I això ens obliga, com advertia Clinton, a ser més intel·ligents.
La democràcia és poder moral. Si aspirem a tenir poder real, aquest ha de ser ètic, exemplar, compromès. Catalunya hauria de liderar un projecte inequívocament més just, més transparent, més deliberatiu. Aquesta ètica no és una ingenuïtat: és una força real i necessària.
Europa continua sent un horitzó. Però no pot ser només una coartada estètica. Cal posar-se al capdavant d’una Europa dels drets, de la diversitat i de la democràcia real.
I per damunt de tot, cal conjurar-se contra el que Clinton anomena el "poder estúpid": aquell que viu instal·lat en l’autoengany, que es conforma amb gestos buits, que disfressa de pragmatisme la resignació. Que es fragmenta en disputes internes, en tribalismes partidistes, en vanitats estèrils, o en un relat que només es mira al mirall del passat. Que es fonamenta en institucions catalanes que no controlen res fonamental -ni hisenda, ni justícia, ni seguretat, ni infraestructures- però que es presenten com l’únic horitzó possible.
És poder estúpid no tenir una anàlisi seriosa de les fortaleses de l’Estat espanyol -la seva diplomàcia, la seva arquitectura judicial, la seva xarxa internacional, la seva estabilitat pressupostària- i, per tant, pretendre combatre’l amb desconnexions fictícies o amb gestos simbòlics sense estratègia.
Com advertia Maquiavel a Il Principe, "No hi ha res més difícil d’emprendre, més perillós d’engegar ni més incert d’èxit que instaurar un nou ordre. Perquè l’innovador té per enemics tots aquells que es beneficiaven de l’ordre antic, i només un suport feble de part d’aquells que podrien beneficiar-se’n".
Sembla pensar que en termes de poder seguirem resignats a ser un petit apèndix del poder de l’Estat, atrapats en una autonomia tutelada, subfinançada i sistemàticament subordinada.
Seguim instal·lats en una forma de derrotisme tranquil, sovint disfressat de realisme pragmàtic. Però el preu que se’n paga és altíssim -i no només en clau simbòlica o identitària-. Es perd qualitat de vida -en serveis públics, en infraestructures, en oportunitats- perquè partim d’un desequilibri estructural: Catalunya genera molt més del que rep, però no pot decidir les regles del joc. I es perd, també, ambició col·lectiva, capacitat d’imaginar un futur millor. Quan l’horitzó polític es redueix a gestionar engrunes, l’horitzó vital dels ciutadans també s’empetiteix.
Torno, doncs, a l’inici. El poder que necessitem ha de ser doblement intel·ligent: ha de saber organitzar-se i saber explicar-se. Ha de combinar fermesa amb lucidesa. Eficàcia amb decència. I sobretot, ha de tenir clar que el poder real no consisteix a ocupar institucions, sinó a transformar consciències. A encendre idees. A construir sentit.
I això, per intangible que sembli, pot ser més poderós que qualsevol exèrcit. Però aquest poder encara està per fer. I no el farà ningú des de fora. Només el construirem -o no- des d’aquí, des d’una societat civil activa, culta, compromesa i amb voluntat de bastir un projecte col·lectiu pròsper, democràtic, divers i just.
El futur del poder català no serà l’obra d’una generació escollida, sinó la suma tenaç de molts esforços quotidians. I si volem, si ens ho creiem, si ens hi posem, encara hi som a temps.
Quin seria el poder intel·ligent? En un país amb estat, el poder intel·ligent sap combinar el poder dur de l’exèrcit amb el poder tou de la diplomàcia, l’ajuda al desenvolupament, el múscul econòmic i la influència cultural. Cap d’aquestes eines no pot fer la feina tota sola. L’enfocament de Trump és el del poder estúpid: batalles estúpides.
Però en un país com el nostre, amb un Estat que no el representa, quin seria el poder intel·ligent? Aquest el problema que, al meu entendre, arrosseguem els catalans des de fa segles. Portem tants anys barallant-nos contra el poder de l’Estat que hem oblidat que, sense estat propi, només pots aspirar a tenir-ne un de digne si ets capaç de construir abans un poder alternatiu. I un poder diferent només pot néixer de la societat civil. Per tant, ha de ser doblement intel·ligent: al carrer amb la força de la comunitat, i de cara al món, en el discurs, els objectius i la constància.