En un assaig publicat durant la Guerra Freda, Hannah Arendt reflexionava sobre les paradoxes de la carrera armamentística. El xoc entre superpotències, diu Arendt, ha perdut l'interès abans perquè les armes atòmiques van canviar les regles del joc. Avui els propietaris del planeta pugnen sota la lògica de l'empat infinit: una potència nuclear no perd mai sense fer perdre tothom. L'objectiu del desenvolupament militar ja no seria tant la victòria com la dissuasió perquè s'entén que disposar d'armes atòmiques és l'única garantia de pau.
Arendt es preguntava llavors com escapar a aquesta espiral dement, i li ho preguntaria també ara que Israel buida els seus míssils sobre Teheran. El primer ministre israelià sosté que pretén desmantellar in extremis el programa nuclear iranià, però les hemeroteques desdiuen les paraules. El 1992, Netanyahu va reclamar una aliança militar comandada pels Estats Units sota el pretext que l'Iran estava a punt de desenvolupar la bomba atòmica. Això voldria dir que l'Iran compta amb aquesta tecnologia des de fa trenta anys. O Netanyahu mentia el 1992 o menteix el 2025 o mai no ha deixat de mentir.
És curiós perquè l'Iran va signar el Tractat de No Proliferació Nuclear cap al 1968, just quan Hannah Arendt reflexionava sobre les contradiccions de la tensió atòmica. Israel, en canvi, es nega a subscriure el text perquè sap que comportaria un compromís de transparència respecte als seus arsenals. D'acord amb totes les estimacions, Israel vessa armes de destrucció massiva. Consells dono, per a mi no en tinc.
Aquí és on apareixeria l'habitual tornada de la propaganda occidental: “Però és que Israel és l'única democràcia de l'Orient Mitjà”. Costa, però, trobar escletxes democràtiques en una etnocràcia aixecada sobre la base del colonialisme, l'apartheid i l'extermini d'aquells que no encaixen al programa sionista. Que Israel se sosté sobre l'expansió colonial i l'apartheid ho confirmen repetides resolucions de l'ONU. Que és un règim etnocràtic ho va confirmar la mateixa Knéset amb la definició d'Israel com a “Estat nació del poble jueu”.
Recordar aquestes nocions bàsiques, ja se sap, ens converteix en fanàtics antisemites, amics dels terroristes, simpatitzants de Hamàs, súbdits de l'aiatol·là, vermells, separatistes i maçons. Tot sigui per desviar el focus dels arguments. Dit això, alguna cosa ens porta a pensar que els atacs contra l'Iran també tenen el propòsit d'apartar el focus de Gaza. El mètode és tan eficaç que jo mateix he estat a punt de caure al parany.
El 2012, diferents experts militars dibuixaven un escenari paradoxal: si Israel ataqués algun dia les instal·lacions nuclears iranians, només aconseguiria incitar l'Iran a accelerar el seu programa. Avui, tretze anys més tard, els presagis es compleixen i les autoritats iranianes suggereixen que abandonaran el Tractat de No-proliferació Nuclear. El món està en mans de bombers piròmans. Vet aquí la paradoxa.