Té alguna sortida bona, Pedro Sánchez? Pot fer alguna cosa per salvar-se ell personalment o, si més no, salvar el seu partit? La intensitat dels rumors sobre el pròxim moviment del president espanyol és inversament proporcional a la informació real que se’n té. Ningú no en sap res. Potser només Salvador Illa, que ahir va parlar durant tres hores a soles amb el president espanyol a la seva residència privada a la Moncloa. Potser Illa sap el que passarà, o potser no ho sap ni el propi Pedro Sánchez. Sigui com sigui, si s’analitza racionalment, tot es redueix a una tria entre només tres opcions. Vegem-les.

Primera opció, intentar aguantar. Requereix una combinació de factors que no depenen de Sánchez. Per aritmètica parlamentària, el president espanyol no es pot permetre cap deserció. Molt complicat però no impossible, perquè a cap partit de la majoria plurinacional li convé anar a eleccions ara mateix. Però en un context d’incertesa total sobre quina serà la pròxima revelació de la investigació de l'UCO, Sánchez tampoc no pot demanar als socis el suport actiu que requereix una qüestió de confiança. Es tractaria d’aguantar recolzant-se en la filosofia del “qui dia passa, any empeny”, i encreuar els dits cada nit abans d’anar a dormir a l’espera de quin serà l’àudio de l’endemà al matí. Una agonia que pot servir només per fer encara més contundent la victòria de PP-VOX quan es vagi a les urnes. 

Segona opció, dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades, sigui amb Sánchez de candidat socialista o deixant pas a un altre presidenciable. En tots dos casos, la pèrdua del govern és més que probable. Dos secretaris d’organització imputats per corrupció és una llosa massa pesada per a qualsevol partit, sense comptar tot el que encara podria saber-se abans no arribés el dia de les eleccions. Serien dos mesos de precampanya i campanya amb àudio nou cada dia. Un infern per al PSOE, fos Sánchez el candidat o ho fos algú altre disposat a sacrificar-se i protagonitzar una derrota històrica. Permetria, això sí, afrontar una renovació total del partit des de l’oposició i tornar a tenir opcions al cap de vuit o dotze anys.

Tercera opció, fer un pas al costat i proposar un substitut a la presidència capaç d’arribar al final de la legislatura. Requeriria una sessió d’investidura que forçosament passaria per una renovació i ampliació dels acords amb els socis actuals. Un reset sense Sánchez i amb un programa de govern a l’ofensiva. El substitut hauria de ser digerible per als socis, oferir un expedient absolutament net en relació a la corrupció, i tenir prou envergadura política per resistir dos anys enmig de la investigació judicial, que evidentment no s’aturaria però que un nou líder podria atribuir a pecats del passat que no tenen res a veure amb ell. Existeix, aquesta persona? La reunió Sánchez-Illa, no agendada i de tres hores de durada, ha desfermat les especulacions. Costa d’imaginar, però la situació és excepcional. La més excepcional que ha viscut el socialisme espanyol des de la restauració de la democràcia. I Illa és, sobretot, un home de partit.