Corre la brama que Pedro Sánchez s’ha tancat a reflexionar sobre el futur del seu govern i el seu personal, i que en qualsevol moment es podria produir un gir de guió en forma de dissolució de les Corts i convocatòria electoral, o de dimissió per donar pas a la investidura d’un altre president socialista amb un pacte renovat amb la majoria plurinacional per afrontar els dos anys que queden de legislatura. De moment són només rumors, i per tant escrivim aquestes línies partint de la base que Sánchez farà el que va anunciar en la seva compareixença de dijous a Ferraz: mantenir-se a la presidència i tirar endavant fins que toquin les eleccions, el 2027. Si aquest és l’escenari, com queda la carpeta catalana d’aquesta legislatura?

Pedro Sánchez no va guanyar les eleccions de 2023, les va perdre. És president perquè Núñez Feijóo va fer curt i Carles Puigdemont va decidir desar a un calaix l’anomenada estratègia de la confrontació a canvi de l’amnistia i d’una promesa de negociació “de debò” –amb mediador internacional i tot, no com la presa de pèl d’ERC, deien els postconvergents– sobre el conflicte de sobirania entre Catalunya i Espanya. El relat justificatiu del gir de 180 graus de Junts anunciava a qui se’l cregués una legislatura històrica per a Catalunya. De fet, la nova presidència de Sánchez naixia per resoldre la qüestió catalana. Res més justificava els set vots de Junts a la investidura. Els set d’ERC es donaven per descomptats.

Un any i mig després, la llei d’amnistia està aprovada però Puigdemont continua a Waterloo, i de la negociació de fons sobre el conflicte no se’n sap res. Si la “legislatura històrica” ja s’aguantava amb pinces abans de l’esclat del cas Santos Cerdán, els esdeveniments dels darrers dies la posen directament en via morta. No només perquè precisament Cerdán era l’enllaç negociador amb Junts i ara està totalment socarrimat, sinó sobretot perquè Sánchez és des d’aquesta setmana un president zombi que ho ha perdut tot, incloent-hi la credibilitat personal –els corruptes són la seva gent de confiança més directa i fins dijous al matí posava la mà al foc per Cerdán– i també l’únic suport mediàtic important que li quedava per resistir l’assetjament mediàtic-judicial, un grup PRISA que ja ha decidit deixar-lo caure.

Potser el líder socialista pot resistir fins al 2027 amb la respiració assistida d’uns socis que no tenen cap incentiu per facilitar un govern PP-Vox. L’aritmètica parlamentària dona. Però per a un president espanyol una carpeta com la catalana és impossible d’afrontar des de la debilitat extrema. Un finançament singular al marge de la LOFCA o un traspàs integral de Rodalies són inimaginables en aquestes condicions. Ja no cal ni mencionar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Són qüestions que a Espanya impliquen un gran desgast i només es poden tirar endavant des de la fortalesa, la iniciativa política, la cohesió interna (en el govern i en el partit) i la credibilitat davant l’opinió pública. Tot allò que Sánchez va acabar de perdre dijous.

I Junts i ERC? Doncs hauran de trobar la manera de dissimular que ara mateix ja només poden esperar del president espanyol solucions personals per a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Tots dos necessiten que Sánchez aguanti. Sense el PSOE al poder executiu (i, per tant, sense l’ajut de la fiscalia i l’advocacia de l’estat), la ja difícil amnistia de Puigdemont encallaria definitivament a la teranyina judicial espanyola. I pel que fa a Junqueras, s’hauria de pintar a l’oli l’indult integral que espera del Consell de Ministres per poder-se tornar a presentar a unes eleccions. Havia de ser una legislatura històrica per a Catalunya, i com a màxim –si Sánchez aguanta– ho serà per a Puigdemont i Junqueras.