La foto i els titulars se’ls ha endut Ayuso perquè es va absentar de la reunió, però les cròniques narren que la majoria de presidents autonòmics del PP no es van posar l’orellera per escoltar el lehendakari. Tenint en compte que l’èuscar és una llengua hermètica per als parlants de llengües romàniques, i per tant podem descartar que l’entenguin sense haver-lo estudiat a fons –cosa que no consta en el seu currículum–, el missatge és com a mínim igual de salvatge que el de la presidenta madrilenya: “Si m’ho dius en una llengua diferent del castellà, no m’interessa ni tan sols saber què em dius”. Probablement, ni els més pessimistes dels demòcrates que van pactar amb el franquisme la Constitució espanyola haurien pensat que, 50 anys després, seríem aquí.

Aquesta és l’Espanya que ve, o millor dit, que torna. De fet, és encara pitjor, perquè a la conferència de presidents no hi era Vox, que serà el soci d’investidura de Núñez Feijóo i partit decisiu de la pròxima legislatura, llevat que es produeixi un miracle electoral que ni les enquestes ni el sentit comú albiren. Sumar es dessagna en la seva guerra civil amb Podem, i el PSOE és un boxador mig zombi que s’aguanta dret –millor dit, l’aguanten dret els seus socis– però que és incapaç de col·locar un sol cop a l’adversari. L’ofensiva judicial i mediàtica desencadenada a partir del “quien pueda hacer, que haga” de José María Aznar no la suporta ni la llegenda de Pedro Sánchez el superviviente.

Comença a ser pertinent preguntar-se quina serà la reacció de Catalunya a un govern espanyol neofranquista. El catalanisme sempre ha estat propositiu (Bases de Manresa al 1892, Estatut de Núria al 1932, Estatut de Sau al 1979, Estatut de Miravet al 2005), però també té un alt component reactiu. I la versió independentista del catalanisme, encara més. A l’independentisme, com a tots els projectes que pretenen subvertir l’ordre establert, li costa nedar en aigües tranquil·les, no n’és especialista. Si fos un tenista, l’independentisme seria més de la pista ràpida de l’Open d’Estats Units que no de la de terra de Roland Garros. Mancat de caps pensants amb visió estratègica i paciència històrica, necessita que el joc sigui ràpid i vertiginós. Just la mena de partit que proposaran PP i Vox quan governin.

Molt probablement, el segon procés no tindrà res a veure amb el de 2012-2017 (o 2012-2019 si es considera que la sentència del Suprem contra els líders independentistes encara va ser una última finestra d’oportunitat per a la ruptura). Tot i que incomprensiblement ERC i Junts hi arribaran amb els mateixos líders, la base social que va sostenir el primer procés ja no comprarà ni els mateixos discursos ni els mateixos plantejaments estratègics. “La revolució dels somriures”, “ni un paper a terra”, “la transició nacional de la llei a la llei”, “no s’ho poden permetre”, “Europa ens mira”, “Som República”, “Lluites compartides”... El diccionari del primer procés va buidar de significat multitud de paraules i conceptes que ja no tornaran a il·lusionar ningú. 

Sense un nou diccionari disponible, i amb líders caducats (costa d’imaginar que Puigdemont, Junqueras i Llach es puguin tornar a posar al davant i la gent els segueixi), tot plegat serà més caòtic i menys simpàtic. Més realista, també (ja tothom sap que Europa no ens mira i que Espanya sí que s’ho pot permetre). Menys teledirigit des de les institucions i les organitzacions polítiques i civils. Més desesperat. Menys previsible. Potser igual de fracassat. O potser no. La història, ja ho hem après, es fa sobre la marxa.