La curiositat va matar el gat. Sort que només és una frase, que si no ja fa temps que una servidora hagués passat a millor vida. Em pregunto i repregunto. Qüestiono, i em torno a preguntar. A quin món m’agradaria viure, cap on anem i d’on venim. Què serà dels nostres joves? Quin tipus de societat ens depara? És això el que vull? Preguntes sobre el meu entorn i sobre mi mateixa. El cap em bull. I preguntes que faria i no puc fer. Per prudència, perquè no em toca a mi o perquè ja hi ha altres que ho fan. Per què, per què, per què. Companys de professió que llencen la pregunta exacta en el moment oportú. O potser jo hagués preguntat una altra cosa, o segurament a mi també m'haguessin esquivat. O simplement, m’hauria d’haver empassat el gripau de no poder fer preguntes.

N’hi ha d’innocents, d’incòmodes, de malintencionades. De les que fan mal, de les del dit a la nafra. Aquestes, aquestes. També és l’art de saber preguntar. O l’atreviment d’aquella jove periodista que fa els seus primers passos a la professió. Faré el ridícul? I si m’enduc un moc com a resposta? Mai deixis de preguntar pel que pensaran. El més important és interpretar bé el què et diran. És també el fet de preguntar per preguntar o el fer-ho sabent que no obtindràs resposta. No hi ha res que em molesti més que el buit. Les respostes sense contingut, el fugir d’estudi, el no dir absolutament res. Pensant l’entrevistat que t’ha fotut el pèl. Quedant-te tu amb cara d’idiota. Conscient que per molt que insisteixis no te’n sortiràs. Un art també això de respondre el que et dona la gana.

Llegia fa uns dies que el president Pedro Sanchez no responia a preguntes dels periodistes des de feia més de 40 dies. Fins a principis d’aquesta setmana. Una compareixença, important el concepte. El matís. En cap cas una roda de premsa. Una conferència que va acabar quan en va tenir prou. O quan l’estómac li va començar a grunyir. “Són les cinc i no he menjat”. Tenia gana i poques ganes de seguir donant explicacions d’un tema incòmode. El tema. Les respostes difícils d’argumentar. I allò de l’art que va a la baixa. Que es palpa a la cara. És el president, com n’hi ha hagut d’altres. Com els entrenadors del Barça que han atemorit periodistes quan les coses no han anat bé o la majoria de jugadors, que difícilment han aconseguit articular dues paraules seguides. Si sempre diuen el mateix. Ells i tots. Res.

Es qüestiona el paper del periodisme mentre es condiciona la feina dels periodistes. S’han imposat les compareixences i les declaracions per sobre de les rodes de premsa. Ara, sovinteja que no es puguin fer preguntes. I si n’hi ha, els mitjans de comunicació que les poden fer són triats a dit. Poques entrevistes i si te la concedeixo, que sigui per donar bones notícies. I amb l’exigència afegida de poder veure el guió i les preguntes amb antelació. Així no es pot treballar. Amb una falsa llibertat de premsa camuflada en bones paraules. En donar-nos la informació a mitges sense poder repreguntar. Toca plantar-se. Defensar el que és nostre, el dret a exercir la nostra professió sense embuts. I entre tots, el conjunt de la ciutadania, ser més curiosos. Qüestionar les respostes i confiar en les preguntes i en qui les fa. Jo, almenys, prefereixo morir per curiositat abans que em matin per ignorant.