La il·lusió, el no saber què hi haurà dintre. Els nervis, l’embolicar quan el dono i el desembolicar quan el rebo. Li agradarà? L’hauré encertat? El ritual previ de mirar i remenar, aquí i més enllà. La talla, el color. Potser alguna cosa més del seu estil. Que sigui útil però que li recordi a mi. De no fer poc ni fer massa. Del detall a l’anada de bola, calcular bé la mesura exacta. Ser detallista o passar-se o passar de tot. I ser dels primers, del club dels que s’hi posen. De donar-hi moltes voltes abans de fer el pas de comprar. De posar-me al lloc de l’altre per intentar que li agradi. I amb més o menys sort, quedar-me amb la sensació que he donat el millor de mi. Perquè en el meu pensament segurament erroni hi ha la frase que si l’estimo prou per fer-li un regal, he de fer més per fer-lo feliç.

Passen els anys i no n’aprenc. No em tornarà a passar. No em complicaré més la vida. La trampa que m’atrapa. El voler fer-ho bé. I la decepció quan veig que no hi ha retorn. Els que regalen per compromís i compren el primer que troben. Els que miren l’euro exacte. Els que pensen què els agrada a ells en lloc d’imaginar què em pot encantar a mi. I, directament, els que no regalen amb l’excusa d’un materialisme camuflat en la garreperia. Regalar és una mostra d’afecte o de consideració cap a una altra persona. Regalar, sigui material o immaterial, és donar el millor de tu. I si no ets capaç de fer-ho o si ho fas esperant que els altres t’ho acabin tornant, potser sí que és millor que no t’hi posis.

Regalem per aniversaris, per Nadal i per Reis. Naixements i casaments. N’hi ha que fins i tot si no tenen l’excusa, se la busquen. El sant, i el perquè t’ho mereixes. Perquè ets un noi excel·lent. Se’ns en va de les mans amb els nens. Hiperregalats i consentits. Entre els adults cada cop ens fa més mandra. Què vols per l’aniversari? L’efecte sorpresa s’intercanvia per la comoditat. Si ja tinc de tot. Quan ho necessito, m’ho compro. I, en canvi, som incapaços de tallar d’arrel tradicions antigues com la de fer regals als mestres quan s’acaba el curs. Per sort ja fa uns quants anys es va regular amb els polítics. Portar-li un detallet al metge també ha passat a la història. Però no sé què passa amb els docents que ningú s’hi atreveix.

Potser és que depèn de l’endimoniat grup de WhatsApp de pares i mares. Que no és una decisió individual i que ningú gosa a ser l’únic en alçar la veu. O que d’alguna manera inconscient es compensa la feina que no es fa a casa. És un gràcies per aguantar al meu fill i un copet a l’esquena per educar-lo com jo no sé. Tot un sense sentit quan a cap altra feina es fan regals només per fer-la ni per fer-la bé. Potser es tracta de recuperar el sentit original de fer un regal. De no relacionar el regalar amb la felicitat de l’altre. També d’acabar amb costums que només es mantenen per quedar bé. I si els que ho fan no saben com tallar-ho, els que ho reben només ho han de rebutjar.