Dilluns festiu i primer dinar de l’estiu a un xiringuito de platja. Que sí, que ja sé que es diu guingueta. Però pel que hi donen i pel poc confortable que resulta menjar-hi el primer terme s’hi adiu més. Perquè ens entenguem tots, i perquè pagues molt per una qualitat justeta, perquè et menges els pèls de l’esquena del maleducat que va sense samarreta i perquè has de suplicar que et donin taula per rebre un mal servei. El proper dia, un entrepà de casa i tan contents. Potser ho penso jo i la majoria de gent que hi dinava. També la parella que va arribar passades les tres de la tarda i es va quedar sense dinar. A qui li van dir que no es podia asseure perquè se’ls hi havien esgotat les existències de menjar. Curiós que vint minuts més tard, arribessin cinc dones sense reserva i tornessin a tenir la nevera plena.
Felices totes perquè havien aconseguit taula, la portaveu del grup es mostrava eufòrica per la gran fita. “Tenim taula noies”. I molta barra per arribar a un restaurant pràcticament a les quatre. De sobte, la seva efusivitat es convertia en un reguitzell de gràcies a la cambrera acompanyats de ‘cielo’ i ‘carinyo’. No s’havien vist mai, només li havien donat taula fora d’hores, i com segurament van acabar pagant el mateix que tots, no calien tants escarafalls. Vam marxar abans que acabessin de dinar. Però vista la nostra experiència, potser van abandonar la taula sense donar les gràcies. Ni una cosa ni l’altra. Ni tantes confiances a l’arribada ni marxar sense dir res.
De què ens coneixem tu i jo per dir-me “hola reina”? Que potser som família per ser el teu ‘bro’? Quan abans era ‘tia’ o ‘nen’. Ai les modes. Ni quan compro el pa ni a la botiga de roba. Alguns passen del no mirar-te ni a la cara a rebre’t amb un “bona tarda carinyo”. Mal per mal potser prefereixo els segons. O millor el terme mig. Vergonyeta aliena quan sento ‘xurri’, ‘amore’ i ‘coseta’ en públic. Però almenys, aquests, comparteixen intimitats. A mi, els meus, com si em volen canviar el nom. A casa meva puc ser la princesa i la reina, però a fora, amb un somriure i una mica d’amabilitat en tinc més que suficient. Tampoc calen petons i abraçades. El límit del contacte físic també el decidiré jo.
L’educació comença per respectar el temps i la feina dels altres, sense additius. Això, si vols ser un bon client. I si estàs de cara al públic, només m’has de tractar bé. Amb un “bon dia, què necessita?” no en cal més. Però estiguis a un costat o a l’altre, el més important és saber distingir el lloc, el moment i la persona. Segurament hi haurà qui marxi content i fotut. Que mal servit, surti dient que la dependenta era molt simpàtica. I que amb quatre parauletes maques es doni per satisfet. Passar-se de frenada amb els afalacs, vinguin d’on vinguin si són de fora, pot resultar una falta de respecte. Encara que sembli exagerat, pot arribar a ser un atac a la meva intimitat. La mida justa és cara de trobar. I els xiringuitos de qualitat una missió impossible.