Fa cinquanta anys de la crida “Per la unitat dels socialistes de Catalunya”,que invitava a un ample procés d’autoorganització, denominat Convergència Socialista de Catalunya (CSC), i que, de seguida, s’estendria per tot el país com si fos un reguerot de pólvora. I és que n’hi havia una autèntica necessitat: eren molts els efectius de la resistència antifranquista que no estaven enquadrats en cap partit i que responien, sabent-ho o no, als valors del socialisme democràtic, amb els accents culturals de l’època: autogestió, antijerarquisme, antiautoritarisme (“Som hereus de la tradició llibertària”, deia Joan Reventós). El març-abril d’aquell 1974, se n’havien fet les primeres passes. El mes de juliol, es constituïa el Nucli Impulsor del procés de CSC i el mes de setembre es feia pública la crida “Per la unitat...”. L’espurna havia saltat en un encontre atzarós, promogut per Francesc Casares, entre dues realitats que encara es desconeixien, una amb una llarga història i una altra tot just emergent.
D’una banda, Raimon Obiols, dirigent amb Joan Reventós de l’històric Moviment Socialista de Catalunya (MSC), creat el 1945 pel POUM (encapçalat aleshores per Josep Rovira) i al que s’havien afegit les restes de la Unió Socialista de Catalunya. Tenia una implantació important en el conjunt del territori, amb noms com “Pep Jai” (fundador de la Unió de Pagesos), Josep Pané, Miquel Casablancas, Jaume Casanovas; i amb una segona orla de relacions que abastava noms com Ernest Lluch, Marta Mata (fundadora de “Rosa Sensat”), Enric Trunyó (que aglutinava professionals)... Havia tingut un paper decisiu en la consecució de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i de l’Assemblea de Catalunya (1971), que aplegaven des dels democratacristians fins als comunistes, una fita clau de la resistència catalana que, en l’àmbit espanyol, resultava encara inviable.
D’altra banda, assistien a aquella reunió Daniel Font, Artur Isern i Antoni Puigverd, els promotors d’un joveníssim moviment que acabava d’irrompre amb força a les universitats: els Grups Autònoms d’Estudiants (GAE) -i la seva publicació “El Guaita”-, amb una clara exigència de representació democràtica, enfront del dirigisme dels “Comitès de curs”. I que anunciaven també un objectiu polític inesperat: contribuir a la creació d’un “partit socialista català”, finalitat amb la qual havien iniciat contactes diversos, a destacar l’Institut Eiximenis, on hi havia un caliu polític del qual incorporarien noms que serien clau com Lluís Mª Sunyer, Lluís Sacrest i Quim Español.
Obiols va veure de seguida, davant d’aquella colla voluntarista i de la novíssima onada que representaven, l’oportunitat d’activar la previsió fundacional del MSC. Josep Rovira, l’any 1945, en condicions d’extrema clandestinitat, havia descartat la creació d’un partit. Per això, l’MSC era “un moviment”. La forma partit transportava una forta càrrega simbòlica, susceptible d’encastellar-se restrictivament, enduta per les acceleracions ideològiques de la vida clandestina. Calia deixar la fundació del partit per a quan comencessin a albirar-se escenaris de llibertat i, amb ells, es pogués garantir un debat obert entre tots els corrents susceptibles d’integrar-s’hi. Els joves dels GAE en tenien una visió equivalent: enfront del xarampió ideologista amb què havien topat a la universitat, creien que el partit socialista a construir no podia ser un grupet testimonial més, còmode per als seus, però estèril, sinó un gran partit, capaç d’abastar una ampla pluralitat i d’aglutinar, doncs, una gran majoria social, la força necessària per impulsar grans transformacions. De seguida, es van entendre i van posar-s’hi.
En el nucli impulsor del procés de CSC, a més del MSC i dels GAE, s’hi incorporaria el PSAN-Provisional, aliat dels GAE a la universitat, que, tanmateix, se n’acabaria apartant. De seguida, però, dins la mateixa tardor de 1974, hi faria cap un sector dels No-Alineats de l’Assemblea de Catalunya, al voltant de Salvador Corominas (membre de la mesa de l’Assemblea de Catalunya) i Jesús Salvador (coautor de la “Guia Jurídica del Trabajador”, la bíblia dels sindicalistes). També s’hi incorporaria Eduardo Martín Toval (un altre dels coautors del “Guia...”) i membre del grup “Topo Obrero” (procedent de la ORT), d’on aviat sorgirien cap a CSC dos grups d’acció sindical que s’identificaven amb el “socialisme autogestionari”, al voltant de Xavier Guitart i de Juanjo Ferreiro.
Entretant, havien començat els contactes amb exponents de l’antic Front Obrer de Catalunya (FOC), ja extingit i que havia estat especialment fort a les CCOO dels seixanta. Isidre Molas acabaria convocant una reunió dels més proclius, on la majoria va optar per ingressar a CSC, amb la incorporació de l’històric José Ignacio Urenda al Nucli Impulsor. D’entre ells, són de remarcar Pasqual Maragall, Narcís Serra, Manuel Royes, José Antonio González Casanova, Xavier Rubert de Ventós... Eren vells coneguts: ja l’any 1962, les seccions universitàries del MSC i del FOC, encapçalades respectivament per uns joves Obiols i Maragall, ja havien assajat la unitat d’acció amb l’impuls conjunt del “Moviment Febrer62”. Al seu torn, Isidre Molas, a la Universitat Autònoma, havia exercit un mestratge inspirador sobre els impulsors dels GAE. Alhora, s’incorporarien a CSC alguns ex-Fusufús (Força Socialista Federal) com Lluís Armet, Carles Munné... I no trigaria a fer-ho el grup Reconstrucció Socialista, al voltant de Rafa Madueño, provinent de la Unió Sindical Obrera (USO), etc.
El veritable creixement de CSC, però, no seria per dalt, per la suma de nous grups, sinó per baix, a través de la proliferació de “Cercles” autoorganitzats, a cada territori i a cada sector d’activitat, que s’articulaven en les corresponents “Coordinadores” i que, al seu torn, donaven lloc a una “Coordinadora General”. Tot això en una successió d’etapes que comportarien la progressiva dissolució dels grups preexistents en el nou partit que sorgia des de la base. Una enginyeria autoorganitzativa, ideada per Raimon Obiols, sense la qual hauria estat impossible aglutinar aquella diversitat, fer-la madurar i integrar-la en una resultant compartida. Va ser una febre. N’hi havia una gran necessitat i la resposta va desbordar totes les previsions. En va sorgir una rica floració de quadres polítics, que no es poden relacionar sense cometre greus omissions, i que articularien el futur PSC, entre els quals la multitud d’alcaldes i regidors que referien i transformarien les nostres viles i ciutats.