La crisi del règim franquista, simbolitzada per les grans manifestacions prohibides de l’1 i el 8 de febrer de 1976, va precipitar el trànsit de Convergència Socialista de Catalunya (CSC) cap a la formació del partit, és a dir, cap al Congrés Constituent del PSC, no encara l’actual, sinó el que s’adjectivaria “Congrés”. Hi confluirien, a més de CSC, el Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), que en faria la crida, al voltant d’Alexandre Cirici Pellicer i Quico Sabaté, amb Jordi Llimona, Maria Aurèlia Capmany, Joan Manuel Serrat... També un sector d’ERC, encapçalat per Josep Andreu Abelló (President del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana). I, encara, el grup d’Enric Adroher “Gironella” (impulsor, a l’exili, del Moviment Europeu i organitzador del “Contuberni de Múnic”), etc. Tot plegat, entre l’eufòria i la incertesa, atès que el règim franquista trontollava, però que encara podia fer perilloses estrebades (tot just el setembre passat, havia afusellat cinc militants antifranquistes).
En aquest context, vam convocar el “Míting de la Llibertat”, sota el lema “Guanyem la llibertat”, al Palau Blaugrana, per al 22 de juny de 1976, el primer gran míting democràtic des de 1939 i el pòrtic del Congrés Constituent del PSC. Vam començar per demanar el preceptiu permís governatiu, essent governador civil Salvador Sánchez-Terán (que havia prohibit les manifestacions del febrer, però que s’alineava amb el sector “aperturista” del règim). S’hi van entrevistar en Jordi Llimona i en Daniel Font, produint-se, segons el segon, el diàleg següent. Llimona, traient ferro: “Van a ser unas conferensias...”. Sánchez-Terán: “Pero ¿no van a cantar himnos?”. Llimona: “Caaaaa... Bueno, hombre, tal ves alguna cansionsita...”. Aquest cop, ja no gosarien aturar-ho. Una riuada de gent entusiasta va omplir el Blaugrana a vessar i, per descomptat, abans de començar, ja cantaven himnes i cridaven visques a l’Assemblea de Catalunya i al nou partit en gestació. El congrés va tenir una durada de cinc mesos. I el PSC va veure finalment la llum, a la sessió de cloenda, el dia 1 de novembre de 1976, a recer dels Salesians de Sarrià.
El cognom “Congrés” (PSC-Congrés) va ser un afegit posterior, destinat a distingir-lo del PSC que, entretant, d’un dia per l’altre, havia creat Josep Pallach, a partir del Reagrupament Socialista i Democràtic, en assabentar-se que CSC anava a obrir el procés cap a la fundació del PSC. Les diferències venien de 1966, quan Pallach havia deixat l’MSC, en desacord amb les instàncies democràtiques unitàries que aquest propugnava (incloent-hi els comunistes). Malgrat aquella crisi, Reventós i Pallach no havien deixat de parlar periòdicament i vet aquí que, ara, acabaven de convenir que, arribat el dia, calia evitar qualsevol conflicte nominalista, amb les sigles PSC, davant de la finestreta d’inscripció dels partits. En sintonia amb això, a una reunió de la Coordinadora de Forces Polítiques, on també hi havia preocupació per aquesta raó, Raimon Obiols oferia una fórmula que seria acceptada per tothom: adjectivar cada un dels dos PSC amb el nom indicatiu del procediment que els havia creat, és a dir, PSC-Congrés i PSC-Reagrupament. D’aquesta manera, començava a transitar-se també, del vell conflicte de l’any 1966, cap al futur retrobament, l’any 1978, en el PSC actual.
El “rupturisme” del PSC-Congrés va dur-lo a fer una incisiva campanya per l’abstenció, en el Referèndum de la Reforma convocat per Suárez (15 de desembre de 1976). L’acte central d’aquesta campanya era una solemne declaració-conferència de Joan Reventós, convocada al teatre Romea. Arribat el dia, davant de l’allau de gent que omplia el teatre i un bon tram del carrer Hospital, vam optar per fer sessió contínua, com en els cines de barriada. Els qui no van poder entrar, van esperar-se que s’acabés i van omplir de nou el teatre, en una segona sessió, en la que Joan Reventós va repetir fil per randa la seva llarga intervenció. Ens va semblar un gran èxit de l’abstencionisme.
Els resultats del referèndum, però, ens van ensenyar a distingir entre el fervor amic i la voluntat democràtica. Lluny de l’abstenció preconitzada, la participació havia estat d’un 74% i el vot afirmatiu d’un 93% dels votants. Incontestable. La mateixa gent que ens votaria massivament i ens faria primera força del país a les eleccions de l’any següent, ara havia votat a favor de la Reforma de Suárez i ens havia deixat amb un pam de nas. La memòria de la guerra i del gran patiment era encara molt viva. Tothom volia avançar, però sobre segur, sense el més mínim risc de desvetllar els vells dimonis, encara que això comportés pagar un preu. És, aquesta, una pàgina que se sol ignorar en alguns repassos crítics de la transició democràtica. Fins i tot la “cançó-protesta” ho advertia: “No anirem al darrera d’antics tambors”, cantava Raimon, cosa que no casava amb la memòria republicana de molts de nosaltres, però que, ben segur, plaïa als qui, provinents del camp confessional, en tenien una memòria inversa. Calia entendre que sumar una gran majoria pel canvi pot demanar també algunes renúncies.
El “Pacte d’abril” de 1977, entre el PSC-Congrés i la Federació catalana del PSOE, obria la darrera fase de la unitat del socialisme català. La reblaria la victòria electoral del 15 de juny de 1977. I la culminaria, els dies 15 i 16 de juliol de 1978, el Congrés de la Unitat(“Unitat socialista, força del poble”). La Federació catalana del PSOE hi arribava al voltant de Josep Mª Triginer, amb Paco Ramos, Mercedes Aroz, Carlos Cigarrán, Manuela de Madre, Luís Fuertes... S’hi incorporaria també el PSC-Reagrupament, al voltant de Josep Verde Aldea, amb Joan Comas, Francesc Esteve, Joan Majó, Francesca Masgoret... I, amb ells, s’hi afegiria bona part també de l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC), al voltant de la figura de Joan Cornudella i Barberà. A més de la voluntat de sumar la força de tots els socialistes catalans, dos altres mòbils fonamentals havien empès aquesta darrera i definitiva fase de la unitat socialista. Calia forçar el retorn de la Generalitat exiliada, contra les fórmules succedànies que s’hi interposaven. I calia sobretot garantir la unitat civil del poble de Catalunya (“Som i serem un sol poble”), generant un fort referent compartit i neutralitzant dinàmiques divisives que poguessin degenerar en fractura cultural i social.
El procés d’auto-organitzador de CSC n’havia estat el germen, un ric gresol de quadres polítics i socials, que va ampliar-se amb el PSC-Congrés i, després, amb el PSC actual. Va ser una escola de primer ordre, amb uns mestratges d’alt nivell acadèmic o experiencial, posats a peu de carrer, amatents, gratuïts, que van ser decisius per modular aquella rica i explosiva diversitat humana, fins a fer-ne la gran eina que seria el PSC des de 1977-78. Va ser un luxe, en aquell temps de tantes misèries.