Quan deixes enrere un camí abrupte, ple de sots i pedrotes, polsós quan fa sol i enfangat quan plou, que fa giragonses i es difumina entre la malesa, on endevines els senyals d’alguna bestiola feréstega, o bé se t’endú cap al basardós caire de l’estimball... i, de sobte, arribes al poble o la ciutat i trepitges pla, per carrers asfaltats o enrajolats, amb fanals, bancs i papereres, saps que estàs salvat, que has abandonat la intempèrie i el perill natural i que has arribat al caliu civilitzatori, no exempt d’altres perills, però on s’obren camí també els socors mutus i la cooperació. Aquesta és la nostra normalitat, la que hem construït els humans des de fa uns 12.000 anys, per més que Harari trobi que el Neolític va ser un mal negoci.
Després del retorn a la natura assajat pel Procés, enllà dels carrers i rutes convinguts, amb les consegüents marrades i ensopecs i amb els corresponents costos humans, econòmics i socials, és fàcil de convenir que, amb Salvador Illa, hem retrobat la ciutat i que hem guanyat una considerable normalitat, la normalitat del respecte a totes les ideologies no totalitàries, del respecte a l’adversari polític, del respecte a la norma democràtica, del respecte a l’objecció de consciència, que pot ser de qualsevol ciutadà o ciutadana, però que no pot ser mai de cap govern, màxim responsable de complir i fer complir la llei democràtica. Hem refet el camí dels noucentistes, del bosc procel·lós al jardí, de la jungla a la ciutat, a la “Catalunya ciutat”. Com ha dit el mateix Salvador Illa, la seva és “la revolució de la normalitat”.
Alerta, però: normalitat no és adaptació, no és passar de biaix per les assignatures pendents, sinó que és actuació tan enèrgica i resoluda com calgui, això sí pautada, entenedora, corresponsable, lleial. No és oblidar els descarrilaments en la relació entre Catalunya i Espanya, sinó l’esforç per retornar el tren a la via i tractar que arribi al seu destí.
En primer lloc, esclar, es tracta d’arranjar els plats trencats, de sargir els estrips, de revertir els costos generats. Els costos socials, tractant de superar l’estranyament respecte del catalanisme i de la llengua catalana, produït en alguns segments de la ciutadania, arran del xoc etnicista generat pels dos extrems. I els costos econòmics, tractant d’aconseguir el retorn gradual de les seus socials de milers d’empreses que se les van endur fora de Catalunya. I, sobretot, els costos de la judicialització de la política, i el reduccionisme penal en el tractament d’una situació d’arrel principalment política, amb l’aplicació de l’article 155 i la presó de dirigents polítics i socials i l’afectació de persones de carrer.
En segon lloc, es tracta de practicar el bon govern i d’imprimir marxa de creuer a la consecució dels objectius estratègics que Catalunya necessita assolir: els objectius en el camp de l’habitatge, en el qual som en risc d’una escissió generacional de conseqüències greus, si no som capaços de garantir un dret constitucional com aquest, tan elemental per a la vida en societat; els objectius d’actualització i rellançament del sistema educatiu, al nivell dels nous reptes i de la nostra valuosa tradició; els objectius referits a l’energia i a la transformació del desenvolupament econòmic dins de paràmetres sostenibles; els objectius referits a l’aigua, en resposta a les sequeres que comporta entre nosaltres el canvi climàtic; i els objectius referits a les infraestructures estratègiques, amb criteris de sostenibilitat, que és fonamental posar al dia a tot país que vulgui preservar i augmentar les seves expectatives de futur.
I, finalment, es tracta d’arribar al moll de l’os: consensuar i assolir una solució òptima per a la situació greument accidentada en què va quedar l’autogovern de Catalunya, el 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006, que havia regit durant quatre anys, després de ser pactat entre el Parlament i les Corts Generals i referendat pel poble de Catalunya. Allò que el Tribunal va deixar en peu no ha estat mai referendat i, òbviament, seria refusat: és un cos mutilat. La llei democràtica l’ha de complir tothom, no tan sols els independentistes. I aquest no és un aspecte secundari de la llei, sinó el fonament a partir del qual la gran majoria de diputats i senadors catalans a Corts van votar a favor de la Constitució del 1978: l’autogovern de Catalunya, a proposta del Parlament, ha de ser fruit del pacte entre aquest i les Corts Generals, tenint la darrera paraula el poble de Catalunya que ha d’acceptar-lo o refusar-lo en referèndum vinculant. Aquest principi resta conculcat des de l’any 2010.
Frustrada la via independentista, cal ara assajar la via federalista. Hi ha un trajecte que federalistes i independentistes poden fer junts i en el qual es juguen coses decisives per a Catalunya, entre les quals la seva cohesió nacional, el futur de la llengua catalana, un model just de finançament... Ningú no està exclòs d’aquesta comesa. Ben al contrari, tot partit catalanista hi està cridat. Cal veure en quina mesura uns i altres estan disposats a posar en primer lloc els interessos del país per sobre dels petits interessos personals o de partit. Aquests darrers són interessos legítims, però que no poden col·lidir amb els interessos del país, a risc de perdre tota legitimitat a ulls de bona part del seu propi electorat.
En la nostra història hi ha exemples de tota mena. En aquest cas i tractant-se d’una etapa encapçalada per Salvador Illa, no em sé estar de posar un exemple: el de Joan Reventós, guanyador de les eleccions de juny de 1977, que va refusar el model del “Règim Especial per a Catalunya”, emparaulat sota mà entre Suárez i Pujol, del qual li hauria correspost la presidència, sinó que va posar per davant el retorn de la Generalitat exiliada, exigint-la personalment davant del Rei i davant de Suárez. Una fita que, per reeixir, exigiria encara una contrapartida: la renúncia de Reventós a la Conselleria en Cap, que en bona llei li pertocava. Mai no se’n va lamentar. Ben al contrari, sentia l’orgull del servei fet a Catalunya. Després d’haver sigut baula clau en la gestació dels organismes unitaris de la resistència catalana contra el franquisme (Coordinadora de Forces Polítiques, Assemblea de Catalunya, Consell de Forces Polítiques), havia estat ara també la clau per a l’única fita rupturista que tindria lloc a Espanya i que comportaria la continuïtat de les institucions nacionals de Catalunya, de la Generalitat dels presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas. Ara, ningú no demana tant, només un xic de patriotisme.