El curs polític arrenca -si és que s'ha aturat mai- amb el fum dels incendis encara present a bona part del nord-oest de l'Estat. L'agost, marcat pels retrets entre el PP i el PSOE, enceta l'última setmana amb un plantejament verbalitzat per Alberto Núñez Feijóo que generarà debat: un registre de piròmans com a via per minimitzar el risc de catàstrofes forestals com les que s'han vist a Galícia, a Castella i Lleó i a Madrid. És una proposta que resumeix bona part de les virtuts i dels defectes de l'etapa de Feijóo al capdavant dels populars, perquè resulta prou dura com per satisfer la parròquia i, al mateix temps, prou simplista com perquè Pedro Sánchez la pugui caricaturitzar.
Que hi hagi desenes de persones detingudes per haver provocat els incendis de les últimes setmanes indica que l'origen dels focs té la mà humana al darrere, però quedar-se exclusivament amb això seria analitzar de manera esbiaxada la situació. Quan hi ha professionals de l'extinció que avisen del perill que suposen els incendis de sisena generació -a Catalunya, fa només un mes i mig, se'n va produir un que es va desplaçar a pràcticament 30 quilòmetres per hora gràcies a un pirocúmul de 14 quilòmetres-, vol dir que no n'hi hauria prou amb un kit de polseretes per a piròmans. D'incendis sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà; la clau és preparar-se perquè tinguin la menor afectació possible.
El plantejament de Feijóo, dissenyat amb l'estómac, indica fins a quin punt l'enfocament del PP patina a l'hora d'afrontar totes les causes que porten a la proliferació d'incendis forestals. En lloc de posar el focus en la prevenció, en l'augment de la capacitat per atendre catàstrofes -mensytinguda per Vox, que quan era als govern autonòmics va fer tot el que va poder per minimitzar aquest tipus de partides- o en els efectes del canvi climàtic en aquest tipus de situacions, optar per parlar de piròmans indica un nivell decebedor per qui hauria de poder bastir una alternativa seriosa a Sánchez. Els incendis, a banda, han fet desplaçar el focus de la corrupció al PSOE.
Perquè el PP, al llarg de l'agost, ha dilapidat part del capital que el va situar molt per sobre de Sánchez durant els mesos de juny i de juliol, amb l'entrada a presó de Santos Cerdán i la difusió de novetats sobre Koldo García i José Luis Ábalos al centre de totes les polèmiques. Si Feijóo volia projectar una imatge de partit seriós que sí que sap governar -a diferència del PSOE-, les actuacions dels presidents autonòmics del partit no l'han deixat precisament en bon lloc. A l'estil del que va fer Carlos Mazón després de la dana al País Valencià, els líders del PP han volgut que l'Estat els tragués les castanyes del foc. Les autonomies, per als populars, només serveixen si tot va bé.
Quan s'hagi apagat el fum dels incendis, en tot cas, l'olor de socarrim no acabarà de marxar. Perquè, si el registre de piròmans fos honest, no només inclouria els qui tècnicament provoquen els focs, sinó també els qui s'encarreguen de fer-los grans més enllà dels boscos. Al final, d'aquest estiu nefast en quedaran un reguitzell de declaracions poc edificants i un nul debat sobre com afrontar -a nivell de prevenció, sobretot- episodis d'aquest estil. Remullar la terra perquè el foc desaparegui és relativament senzill, si les condicions acompanyen; el que és veritablement complicat és treballar per entendre que les desgràcies, abans que gestionar-les, és molt millor evitar-les.