En el centenari del naixement de Paco Candel s’està comparant el moment migratori d’aquell moment amb el d’ara. Candel va protagonitzar un lideratge pel que fa a la defensa de les condicions de vida dels treballadors i dels habitants dels nous barris fruit del creixement demogràfic, alhora que centrava en l’educació i la incorporació a la llengua catalana la via lògica de la inclusió. Un sol poble va ser la definició compartida des de la democràcia cristiana catalanista fins a l’esquerra nacional marxista.

No tot eren flors i violes, però. Als anys 60 i 70 es vivia un fort creixement industrial i de la capacitat de consum bàsic, al mateix temps que mancaven estructures bàsiques sanitàries, escolars i d’habitatge. El franquisme va condemnar especialment els territoris amb més creixement com Catalunya a un dèficit estructural de serveis públics que provocaven que a la mort de Franco predominés la sanitat privada; i que l’escola pública acollís a menys del 50% dels escolars catalans. En l’habitatge, forçat per la pressió social, el règim va haver d’oferir diverses vies per a la construcció de barris nous, fets amb nuls criteris urbanístics, però que van apaivagar, cap al final del període, el problema de la demanda.

En aquest context deficitari socialment, amb una explotació obrera notable sense drets sindicals, ni llibertats polítiques i amb la repressió de la llengua catalana, era on va viure i fer el seu relat Paco Candel. Fora de les àrees metropolitanes on l’accés migratori procedent de l’Estat va ser massiu, els migrants es trobaven compartint barri o poble amb classes populars catalanoparlants. I en el marc d’una dictadura anticatalana es produïa un fenomen d’inclusió lingüística voluntària i a contracorrent del règim. Amb un estat social molt feble quedava molt clar que l’ascensor social relatiu es podia produir per la via de l’esforç i la meritocràcia. I era fàcil d’entendre que els perdedors del franquisme, els obrers i classes populars, fossin de la procedència que fossin, eren tan perdedors com la cultura catalana. Per tant, el relat sobre la necessitat dels castellanoparlants d’apropiar-se del català com a llengua comuna no era només un tema d’ascensió social, sinó de solidaritat antifranquista implícita. Estudis com els de la doctora Angelina Puig, “Andalucía y Catalunya. Dictadura y emigración”, demostren que el primer detonant de l’emigració va ser polític. La victòria de l’oligarquia latifundista sobre els treballadors del camp i del caciquisme sobre el pagès minifundista va enviar a centenars de milers de persones a patir la fam i la marginació social com a perdedors de la guerra. On havien d’anar, per exemple, els familiars vius dels 3.000 assassinats a la plaça de braus de Badajoz i dels 5.000 metrallats en la Desbandà de la costa de Màlaga per franquistes, nazis i feixistes, per terra, mar i aire? Continuar a Extremadura o Andalusia era inviable. Com ho fou per molts parcers, rabassaires i artesans de la Catalunya interior, perdedors davant dels grans propietaris. L’emigració a les ciutats industrials, malgrat els inconvenients d’entorn, era una opció de llibertat relativa i de futur millor. Com deia Candel: emigrar era l’esperança de llibertat.

Ara bé, aquesta realitat popular compartida en els entorns industrials entre autòctons i migrants no es produïa en tots els àmbits. La migració de funcionaris de l’Estat, mestres, forces d’ordre, tenia una component clar d’ocupació, tal com definien els mateixos textos franquistes. La majoria d’aquest personal va actuar des de la mentalitat de l’ocupant i al servei del règim amb la col·laboració dels addictes autòctons. Per això els qui anàvem a la universitat als anys 60 ens revelava el discurs dels fills progres de la pijeria del règim reclamant que les assemblees es fessin en castellà, perquè el català era la llengua de la burgesia. Els fills dels obrers autòctons que arribàvem per primer cop als estudis superiors ens trobàvem pinçats pels ocupants d’extrema dreta i per la nissaga d’upper Diagonal que ara fanfarronejaven d’extrema esquerra, ni que sigui per situar-se en posició de poder quan es girés la truita, com va acabar passant.

Per això, als polititzats de llavors ens reconfortava llegir Josep Termes o Fèlix Cucurull descobrint els orígens populars del catalanisme en contra de les tesis de Solé Tura que van alimentar, paradoxalment a l’alta burgesia espanyolitzada i els seus rebrots que han acabat promovent les ales lerrouxistes del món del PSC/Comuns i que van posar les bases de Ciudadanos. Per això, també era reconfortant seguir el relat de Paco Candel que, ja el 1964, amb llibres com Els altres catalans (1964),  Donde la Ciudad cambia su nombre (1957) o Ser obrero no es ninguna ganga (1972), reivindicava la resistència obrera, la lluita dels barris i la necessitat de la incorporació lingüística per assolir l’objectiu d’un sol poble.

Més de cinquanta anys després, la recuperació de la Generalitat ha permès fer front a part dels dèficits que s’acumulaven al final de la dictadura. Ara bé, les qüestions estructurals, lamentablement, no han variat. Catalunya continua amb un dèficit relatiu de recursos que li impedeix tenir el nivell de serveis públics i infraestructures que li pertocarien per població i per PIB. Els governs autònoms han promogut instruments per facilitar l’ús del català a l’escola o als mitjans de comunicació, però amb errors greus, com no detectar a temps la mala aplicació de la immersió o haver suprimit el canal infantil de TV3. I han exercit una autèntica prevaricació que ha estat, amb l'excepció d’alguns períodes, la no aplicació de lleis i normes com l’oficialitat del català en els àmbits del consum, del treball, de l’emissió de música en català....... Els drets dels consumidors,  els drets dels usuaris sanitaris o de la justícia, la mateixa immersió no han estat protegits tal com mana la llei per part de les administracions. I això ens porta a trencar l’esquema d’un sol poble.

De la mateixa manera que amb el model de país de serveis de baixa productivitat, que ja hem denunciat en altres articles, s’impedeix l’ascensor social i l’exercici de la meritocràcia. Així com la manca de rigor per llei o per desídia judicial/policial en el combat contra l’incivisme i la microdelinqüència, es provoca un clima d’inseguretat als barris populars que va en detriment de la convivència civil. El combat contra l’incompliment diari de les normes, siguin lingüístiques, siguin cíviques, és la base per a compactar les classes populars, mitjanes i obreres, evitant els tancaments comunitaristes, amb un pes creixent del clericalisme del catolicisme, l’evangelisme i l’islamisme polítics. Així com, la defensa del proletariat passa per l’acorralament del lumpenproletariat i les seves derives caòtiques al servei de la ultradreta.

En un país receptor endreçat, on quedin clars els drets i els deures de tothom i es facin complir totes les normes, és on el turisme i una immigració regulats poden ser una oportunitat i no una amenaça. Els temps d’en Candel han canviat i caldria que alguns dels nous ciutadans de Catalunya recuperessin el fil roig de l’escriptor de les Cases Barates i els ajudéssim a ser nous referents cap a l’objectiu de Catalunya un sol poble. Objectiu contrari dels qui segueixen el fil blau de l’oligarquia barcelonina postfranquista que fa dècades que va abandonar el català i que ara, com quan eren estudiants acusant el català de llengua burgesa, esdevenen defensors d’actituds supremacistes castellanes, d’alguns, pocs, immigrants que adopten la postura de víctima, quan en realitat actuen d’ocupants. Davant d’aquests ens calen nous Candels.