Les veus amb dimensió pública han de tenir competència lingüística en la llengua que els és pròpia i, en el món que ens ha tocat de viure, en anglès. Tothom recorda la incompetència del darrer president del govern d’Espanya del PP. Aquelles imatges d’un periodista de la BBC que pregunta a Mariano Rajoy sobre el Brexit i ell se’n desentén perquè no l’entenia eren tan decebedores com llastimoses, per la seva poca consciència lingüística i per la molta incompetència, però també per la seva insensibilitat de no tenir ni la delicadesa d’un traductor a tocar. És el “desprecia cuanto ignora”. I així ho va rebre tothom que ho va veure.

Les llengües són eines de comunicació. I la política és l’art de la paraula: oral i escrita. I avui, com ahir, l’anglès ha de ser una conditio sine qua non tant per anar pel món com per voltar per casa. Sí, perquè per a la política local també es fa necessari, amb el suposat nivell de consciència i de competència en la pròpia, de llengua. Competència en la forma plàstica de l’ortografia, que és la que dona el diccionari. Doncs, sí, també en els dirigents locals en reivindico la competència, de l’anglès. Altrament, et quedes sense poder rebre qui pugui venir de fora. I, de vegades, potser sense ni poder ser rebut. Per això té tanta raó Guillem Viladot quan diu que “tot aquell que es posa tossut en un sol llenguatge (en aquest context llegim-hi llengua) no és pas per defensar-lo, sinó per amagar els altres que ignora”. I això és el que s’esdevenia, i que, desgraciadament, s’esdevé, en molts càrrecs electes. Veus amb dimensió pública, que són les que ens representen, moltes de les quals no tenen en compte l’elegància política de la llengua, que no pas del llenguatge polític, que seria i és tota una altra cosa. 

Sortosament, avui, no és el cas del president Sánchez, allà, ni del president Illa, aquí. Però sí que ho era dels presidents Rajoy i  Zapatero, com a botons de mostra, el desconeixement de l’anglès dels quals ens obliga a qüestionar-nos com és possible que es confiï i que s’accepti de presidir-lo, el govern d’un Estat, sense poder ser capaç de mantenir una conversa en la llengua que passa per ser la de la comunicació internacional. Pot ser llavors que passi el que li va passar a “un jove espanyol, mig periodista, i que, sota nom d’escriptor, com tants en corren -tal com reporta Eugeni d’Ors-, anà -diu-, de sa Manxa nadiua a París, sense saber un borrall de llengua francesa; i, a poc de ser-hi, el xicot iniciava una delicadíssima aventura sentimental. Forçat per les circumstàncies a formular una ràpida declaració per escrit, va agafar tot decidit un diccionari i va cercar-hi el verb “querer” -el noi era manxec, no ho oblidem-, i trobà el seu equivalent, “vouloir”; després, en una gramàtica, va mirar com es conjugava, i, sense recordar-se, amb les presses, o per ignorància, ni de l’”amar”, ni del “vós”, ni, és clar, de la Divina Mesura, patrona de França, ell que sí, que peremptori llança un terrible: “je te veux”. Aquest “querer” per “aimer” prou clarament traeix l’antiintel·lectualisme, l’avidesa de l’acció immediata, la impossibilitat del “flirt”. Res de menys francès. L’aventura del jove espanyol era delicada –diu Ors-. Naturalment, la seva equivocació, tremenda, hi va posar punt final.

És evident que el domini de la llengua, saber-se competent en llengües altres que la pròpia, és una gran carta de presentació. Dona moltíssima seguretat i només és qüestió d’ambició. Perquè és que, avui, assumir una alta responsabilitat política i anar pel món sense saber anglès i sense competència en la llengua pròpia vol dir tenir moltes possibilitats de fer com el jove de la Manxa l’any 1913. I ja ha passat més d’un segle. Que vol dir més de cent anys!