Ulls vius, mirada franca i intel·ligent, somriure afable. Naturalitat, molta empatia. Menuda, els faristols li venen alts. Però no calça coturns ni xancles: parla a peu pla, sense presumpció ni fullaraca, amb veu neta i idees clares. És la nova consellera de cultura, Sònia Hernández. Per a molts, una desconeguda (tret de la gent del patrimoni cultural d’on ve) i, ja se sap, la incògnita desvetlla els ploraners i els malastrucs, que van córrer a donar-se’n de menys, cosa que ha servit per incrementar la grata sorpresa dels qui la van descobrint. L’acompanya, als teclats, de fa temps, un gat vell de les polítiques culturals, municipals i també nacionals: Josep Mª Carreté, “el meu germà gran” que diu ella.
Fa molts anys que les polítiques culturals es debaten entre el rigor i la improvisació, entre el sentit de realitat i el voluntarisme estèril, entre la complexitat de la vida social i el reduccionisme econòmic, entre el respecte a l’autonomia de la cultura i la instrumentalització ideològica, entre l’equanimitat i el clientelisme, entre el coneixement acumulat i l’invent reiterat del Mediterrani, entre la feina ben feta i l’expansió narcisista del gestor que s’arroga l’estatut arbitrari de l’artista, entre el patrimoni ciutadà i les “joies de la corona”... En definitiva, entre el modest servei públic i la ufanosa inconsistència.
En el passat, hi ha hagut moments que han implicat progressos significatius, però també hi ha hagut regressions i sobretot discontinuïtats. L’anterior equip del Departament de Cultura, encapçalat per la consellera Natàlia Garriga, per fi durant un període raonable, va fer camí en la bona direcció: va fixar prioritats bàsiques, va dialogar i va emprendre camins encertats. Una tasca que ha de culminar i ha d’anar més enllà en l’actual legislatura, tal com assenyala el programa anunciat per la nova consellera.
Un programa amb una idea troncal: els drets culturals de la ciutadania, un concepte que, degudament desenvolupat, comporta un canvi copernicà. La cultura no pot ser el territori on sigui possible fer de més o de menys, en una direcció o l'altra, a l’atzar dels “elements”, sense continuïtats, sense contrast amb cap patró de mesura, sinó que cal donar-li el tractament seriós que donem a la sanitat o a l’educació. És a dir, cal fer-ne un dret ciutadà. I dret ciutadà vol dir cobertura universal, sense exclusions socials ni territorials, inclusiva de la diversitat. I vol dir escaires i compassos amb els quals mesurar, planejar, avaluar. I vol dir sobretot l’obligació pública d’assolir aquesta universalitat, no tan sols amb el 2% del pressupost del Govern, sinó també amb els programes que el justifiquin i que apuntin cap a un nou horitzó, lluny d’inèrcies, vicis i fatalitats.
Uns programes que han de comportar l’articulació d’un veritable Sistema Cultural de Catalunya. No pas un sistema tancat i feixuc, sinó obert i lleuger, en concertació amb els agents econòmics i socials, prou flexible i prou eficient per respondre als canvis accelerats i als nous reptes que planteja el món de demà i d’ara mateix. Un Sistema on engranin totes les peces, sense buits ni solapaments. Amb un Pla d’Equipaments i Serveis Culturals que contempli tot el territori. Amb xarxes de gestió mancomunada i circuits estables de difusió, generadors de les degudes interaccions, economies d’escala i sinergies multiplicadores. Amb sistemes sectorials estructurats i estesos de cap a cap del país, coronats per uns equipaments nacionals que actuïn de veritables capçaleres, generant fluxos de baix cap amunt (trampolí promocional de tot allò que despunta en el conjunt) i de dalt cap avall (central difusora i nau nodrissa del corresponent sistema sectorial).
El fonament de tot plegat ha de ser la suma d’energies públiques, la cooperació estable entre totes les administracions, donant lloc a actuacions complementàries i permanents de cadascuna, a partir dels respectius marcs competencials i dels acords entre elles: Govern, ajuntaments i diputacions, consells comarcals. Aquesta és una molt vella assignatura pendent, que ara ressorgeix amb el nom de Pacte Nacional per la Cultura. Una assignatura només aprovada en alguna de les seves facetes, com va ser el cas, en el seu moment, del paradigmàtic Pacte Bibliotecari. Aprovar, sencera, aquesta assignatura és una qüestió que afecta les condicions vitals de la nostra cultura. Tots els partits de govern han assajat d’aprovar-la, d’una manera o l'altra, en moments successius, sense sortir-se’n.
No seria admissible que la tàctica política circumstancial, dels uns o dels altres, pugui preterir de nou aquesta entesa essencial. Sobretot pel que fa als partits que s’autoreconeixen dins del catalanisme (federalista, independentista, etc.). Cal disposar d’uns objectius estratègics que estiguin emparats per un ample consens polític, que garanteixi la seva continuïtat enllà de relleus governamentals. I cal bastir la cooperació deguda entre les administracions. Són, aquestes, unes premisses inexcusables per poder desenvolupar les altres concertacions, econòmiques i socials. La nostra cultura ho requereix sense demora. En depèn la salut i el paper d’avançada cultural que, com en el passat, Catalunya pot i ha de tornar a jugar.
Amb aquest plantejament de fons, el programa del Departament de Cultura avança també algunes prioritats. Cal remarcar, per la seva novetat i pel seu potencial democratitzador i participatiu, la incorporació de les arts a l’escola i l’institut, en la seva doble dimensió d’objecte d’aprenentatge i d’eina pedagògica; es tracta d’un programa conjunt dels departaments de Cultura i d’Educació, amb onze agents distribuïts en el territori que tenen per missió catalitzar les aliances locals entre el sistema educatiu i els agents culturals i artístics de cada indret. És de remarcar també, per la seva envergadura creativa, productiva i simbòlica com per la seva ambició de centralitat mediterrània, l’impuls del “Hub” Audiovisual de Catalunya. O, entre les polítiques de patrimoni cultural, el fascinant programa “Ulls de la història”, destinat a completar la visita presencial a les restes arqueològiques amb la visió virtual i immersiva dels escenaris històrics, cosa que obre extraordinàries possibilitats educatives i econòmico-turístiques. O la contribució a l’Estatut de l’Artista, contra la precarietat que ofega segments massa grans de la creació, cosa que ha d’anar acompanyada d’un nou impuls als plans sectorials i a l’articulació de dispositius estructuradors (en la línia esbossada, el 2023, pels seminaris “Politarts”). O també l’atenció a la cultura de base, lluny de les velles dualitats entre Govern i ajuntaments, en una aposta seriosa i contrastada per consolidar i desenvolupar un teixit social dinàmic i implantat. O la voluntat, tantes vegades frustrada, de simplificació dels procediments i d’acompanyament dels agents culturals en la seva relació amb l’administració, a l’hora de tramitar ajuts, de cobrar-los, de contractar actuacions, etc.; un terreny en el qual cal explorar les possibilitats inèdites que deixa obertes la llei de subvencions, mentre es planta cara, des d’on correspongui, a les interpretacions restrictives i abusives que imposen certs estaments administratius i que escanyen l’activitat cultural.
Una nova etapa comença. El Departament de Cultura l’emprèn amb ambició estratègica i amb una proposta d’ampla entesa en favor de la cultura. Una entesa parlamentària i una entesa de cooperació entre les administracions, que persegueixi objectius estratègics convinguts. La nostra cultura demana, necessita, ser preservada de la brega contingent i rebre un tracte no invasiu per compte de la política, un tracte respectuós amb la seva autonomia, de manera que pugui esdevenir cosa de tothom, causa comuna. Esperem que totes les forces necessàries estiguin a l’altura.