El sobiranisme català es mira amb enveja les enquestes al País Basc. Diumenge de la setmana que ve els dos grans partits nacionals bascos, PNB i EH Bildu, poden arribar a acaparar el 70% del vot popular, mentre que els dos grans partits nacionals espanyols, PSE-PSOE i PP, en sumaran només un 20%. És el mapa polític d’una nació que, si bé no és independent formalment, sí que ho és mentalment. Un país autocentrat, amb política nacional, sindicalisme nacional, una llengua mil·lenària en un procés de recuperació lent però segur, i un autogovern que podríem qualificar de preestatal gràcies al control de la caixa dels impostos i a la nul·la contribució fiscal cap a la resta de l’estat, cosa que repercuteix en el benestar dels seus ciutadans, reforçant al seu torn l’orgull de pertinença. Cercle virtuós.
Què ha fet malament Catalunya per trobar-se en una situació tan diferent, quaranta-cinc anys després del restabliment de la Generalitat? La pregunta és pertinent. La llengua està en retrocés, l’autogovern depèn financerament de l’estat, el sindicalisme nacional és testimonial, els partits sobiranistes amb prou feines arriben al 50% del vot, els nivells de pobresa són alarmants i la sensació generalitzada és de fragilitat i amenaça existencial. Què s’ha fet malament? La resposta segur que és complexa, però, igual que els deu manaments de Déu, es pot resumir en una frase: hem estat durant dècades –com a mínim des dels anys 90– profundament equivocats, dramàticament equivocats, en relació amb el nostre model productiu. Hem anat en la direcció fàcil, no en la que més ens convenia. I l’error ha acabat impactant en tots els àmbits de la vida col·lectiva, també en el lingüístic i cultural.
Vaig començar a fer de periodista coincidint amb el procés de deslocalització massiva de la indústria catalana. Faig la referència personal perquè recordo perfectament el relat oficial polític i econòmic del moment. Es tractava, se’ns deia, d’endur-se als països pobres les activitats de menys valor afegit de la indústria —és a dir la manufactura— per abaixar costos i ser més competitius en els preus, i quedar-se a Catalunya les activitats qualitatives i ben pagades: disseny de prototips, recerca i desenvolupament, màrqueting, etc. El discurs va funcionar com la coca-cola i el procés de buidatge industrial va ser intensiu.
Però què va passar? Que, en paral·lel i sense gens de vergonya, els mateixos que venien aquell discurs del valor afegit i els salaris alts per poder fabricar a l’estranger pagant salaris de misèria, posaven tot el carbó en dues de les màquines econòmiques menys qualitatives i més especulatives i pernicioses: el totxo i el turisme. El treballador industrial es quedava sense la seva feina especialitzada i ben pagada, i ara li tocava treballar de paleta o de cambrer. O bé, amb la indemnització cobrada, comprar una llicència de taxi o obrir un bar. Com que es construïa a tota màquina i apareixien hotels com bolets per portar turistes, a curt termini no semblava una mala operació. Va ser una estratègia perfectament planificada per la patronal i encara més ben executada per la política (PSC i CiU), facilitant els processos a cop de lleis, decrets i permisos.
Amb el turisme i el negoci immobiliari, l’antiga burgesia industrial i els nous fons d’inversió es van fer d’or. Pagaven poc, especulaven molt, però “creaven llocs de treball”, rebent l’aplaudiment mediàtic unànime. Barcelona ho peta! Catalunya ho peta! L’efecte crida de mà d’obra poc qualificada va ser immediat i massiu, i en la primera dècada del segle XX van arribar a Catalunya un milió i mig de persones d’arreu del món. El país, però, no tenia mecanismes ni per a la integració lingüística ni per a l’acollida social. El creixement demogràfic descontrolat demana escoles, centres d’atenció primària, hospitals, recursos de tota mena, i l’autogovern català, escanyat financerament, no els podia generar al ritme necessari. La immersió a les escoles, que ja s’aguantava amb pinces, va ser desbordada per la combinació de tsunami demogràfic i manca de recursos econòmics.
En paral·lel, l’altre tsunami —el turístic— es va apropiar de Barcelona, la gran ciutat sense la qual Catalunya no pot existir. En el seu darrer llibre, l’economista Miquel Puig diu que Barcelona és la millor obra històrica del catalanisme. Té raó. Si els barcelonins són expulsats de la seva ciutat, si la llengua cau a Barcelona, si Barcelona deixa de ser un producte del catalanisme, s’haurà activat el compte enrere de Catalunya com a nació. Doncs bé, han estat partits catalanistes (PSC i CiU) els que han apostat a fons pel model productiu més agressiu possible contra la funció històrica de la capital de Catalunya. L’abandonament de la indústria i la barra lliure turística han estat un error profund, dramàtic, per a l’economia, per a la cohesió social i per a la identitat.
El pitjor del cas és que els dos grans protagonistes d’aquesta catàstrofe estratègica continuen insistint en l’error. Tant en l'àmbit local com nacional, PSC i Junts representen la continuïtat del model socioeconòmic que ens ha portat fins aquí. I ERC, l’únic partit dels que aspiren a la presidència que emet senyals de vida intel·ligent en relació amb el tema —verbalització del concepte reindustrialització com a objectiu de país, aposta forta per l'FP, decret limitador dels habitatges turístics, resistència als plans d’AENA per a l’aeroport—, en la seva etapa de govern en solitari s’ha quedat curta tant en el discurs com en les solucions, amb apostes incomprensibles com els Jocs d'hivern al Pirineu i un posicionament tebi sobre un projecte de vergonya aliena com el Hard Rock.
Acabo, i ho faig convidant el lector a tornar a mirar les enquestes electorals del País Basc i a Catalunya, però aquest cop posant-les en relació amb el model productiu de cada país, amb el pes del turisme en el seu PIB (no cal que ho busqui, ja l’hi dic jo: País Basc 8%, Catalunya 23%), amb el salari mitjà de la classe treballadora, amb l’estructura urbana de les principals ciutats, en definitiva, comparant les apostes estratègiques dels darrers 40 anys dels dos països. Les coses no passen per casualitat.