La globalització ja no funciona. El nostre encaix al món ha deixat de ser un bon negoci i l’economia dels catalans no se’n beneficia com abans. Les inversions internacionals, el mannà del turisme i la immigració ja no generen un benefici net. La riquesa que aporten s’escola avall amb l’impacte negatiu que els acompanya. L’increment accelerat de la població, la caiguda de la productivitat, l’encariment de l’habitatge i la pressió sobre els serveis públics configuren un escenari en què el creixement econòmic aparent ja no compensa l’empobriment progressiu de la majoria. El globalisme ha esgotat el seu camí i l’economia catalana busca noves idees per definir el seu futur. Parlem-ne.
El primer pas és un canvi d’òptica, del creixement al creixement per càpita. Que l’economia creixi no té cap sentit si la població creix més que l’economia i no hi ha progrés. Que l’economia creixi no té cap sentit si l’habitatge s’encareix més que els salaris i els preus pugen més que els sous. Ja no es tracta de créixer, sinó de créixer de forma sana. Abandonar el PIB i seguir amb atenció el creixement per càpita, el que produïm repartit entre els que som. Convertir la productivitat, la capacitat de fer més amb menys, en l’indicador clau de la nostra economia.
El pas següent és atacar els forats per on s’escapa la riquesa que genera l’economia catalana. Els tres excessos de la globalització que des de fa més d’una dècada laminen la nostra capacitat de retenir la riquesa: expats, turisme i immigració. No són enemics a batre, són medicaments que cal prendre en la dosi correcta per evitar que els efectes secundaris converteixin el remei en malaltia. Abandonar el globalisme no implica renegar de la globalització, però exigeix embridar-la i prendre consciència dels riscos que acompanyen les oportunitats que presenta.
Les inversions internacionals eren sempre benvingudes quan es vinculaven a la indústria i Catalunya necessitava connectar-se amb el món. Avui, però, han perdut atractiu perquè són fonamentalment tecnològiques i bona part dels llocs de treball que generen acabaran ocupats per expats i passavolants. Avui hi ha inversions lluents de grans empreses que resten més que no sumen. Només les inversions de tipus industrial o amb capacitat de generar bons llocs de treball sense importar la major part del talent i la mà d’obra haurien de rebre el suport i la complicitat de les administracions. Indústria, indústria i indústria.
Com ja passa a Amsterdam i en altres grans ciutats, Barcelona ha de deixar de fer campanyes per atreure turisme per fer antimàrqueting amb l’objectiu de perdre atractiu entre una part del públic. El turisme low cost genera costos afegits de tota mena que superen de llarg els ingressos que aporta i caldrà anar-lo abandonant. No tornar a mesurar l’èxit del turisme en nombre de visitants, renunciar a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i fer aterrar el low cost a Girona i Reus seria un primer pas. Apujar l’IVA del turisme i encarir la taxa turística seria el segon. Treballar activament per tenir menys turistes que siguin millors turistes.
Els sectors intensius en mà d’obra com el turisme i la indústria càrnia atreuen immigració. Alhora, la disponibilitat de mà d’obra no qualificada impulsa aquestes activitats. Un cercle viciós que cal trencar. Continuar apujant el salari mínim és una de les solucions a l’abast per obligar aquests sectors a guanyar productivitat. Això i alguna cosa més. Avui Catalunya és artificialment atractiva per immigrar perquè l’accés gairebé immediat a subsidis i beneficis socials compensa els salaris baixos que s’hi paguen. Els serveis públics i els beneficis de l’estat del benestar han de ser per tothom que arrela aquí, però no per tothom que hi arriba sense cap més requisit que un empadronament que ningú no controla.
Més indústria, més turisme, més productivitat i una acció pública orientada a l’arrelament i la cohesió. Embridar la globalització per tornar al progrés.