Hi ha un degoteig de molt bones notícies, com l'aterratge coreà a Mont Roig del Camp, que consoliden les inversions d'alt valor tecnològic en àmbits disruptius a Catalunya. Encapçalar la revolució tecnològica al sud d'Europa és un repte que malgrat els obstacles de l'Estat es pot assolir. I és de les poques esperances tangibles. Posem-hi tots els esforços.
Avui, però, vull deixar escrites quatre coses que em preocupen. La primera és la bola de neu del deute públic espanyol que ha estat advertit un cop més des d'organismes internacionals. Tot i la moratòria europea en saltar-se la contenció del deute, el monstre espera a la cantonada. I l'alegria dels next generation, sobretot amb el predomini de la tria centralitzada i de biaix oligàrquic amb què els aplica el Govern de Madrid, durarà poc o esdevindrà més tristesa. Mentrestant continua el dèficit fiscal crònic de Catalunya, València i les Balears sense que es mogui un mil·límetre la voluntat de l'Estat de minimitzar-lo. I per més drama, podríem cometre errors típics de l'època pujoliana, com ara acceptar transferències enverinades, sense recursos. Ho advertia l'exconseller Macias ara vinculat a Rodalies. Ara que sembla que es desencallen alguns deutes històrics de l'estat - tampoc sabem per quant temps-, seria un negoci ruïnós acceptar la transferència sense la partida d'inversions lliurada per avançat a la Generalitat. Que ja sabem com les gasten en això de no executar les previsions inversores a Catalunya.
En aquest mateix sentit, les esquerres i el pseudoprogressisme de centredreta del PSOE solen abanderar avenços socials pioners a Europa, cosa positiva si són drets sense impacte pressupostari. Però quan en molts casos tenen impactes pressupostaris importants a escala general o local, no s'acaben aplicant i, per tant, es frustren les expectatives. I encara més si s'apliquen els avenços a mitges mentre no es fa front a les demandes provocades pel deteriorament de serveis bàsics de l'estat del benestar com salut o educació. Llavors, arriba la dreta i té l'excusa per practicar destralades en els drets socials clàssics i, ja no diguem, en els nous drets. I així anar fent. Per això, seria d'agrair que el progressisme des del centredreta a l'esquerra més socialitzant mostrés tant d'interès a encapçalar a Europa les llistes de productivitat i d'ocupació juvenil i no la cua.
La segona preocupació és, parlant d'ocupació, quan el sector de la restauració i el turisme està desesperat perquè no troba mà d'obra. Potser la trobarien si paguessin millor i pactessin uns horaris laborals sensats, i si fossin capaços amb patronals i gremis de donar la formació bàsica en el servei que inclou el multilingüisme, amb preeminència de les llengües oficials a Catalunya. Tot i que, si jo fos del Govern, em preocuparia més d'altres segments on es garanteix ocupació fixa i amb salaris molt més elevats que a l'hostaleria. Sabem de la manca d'oferta de professionals en el desplegament de solars i eòliques. Se'n calcula un dèficit d'uns 18 mil operaris qualificats. Falten fusters, llauners i electricistes a les nostres empreses i tothom sap que els seus serveis no són precisament barats. I finalment, es calcula en 60.000 les vacants per a professionals de tecnologies de la informació. I aquest dèficit d'oferta es produeix, tot i ser el 22@ de la capital catalana el principal hub de talent a Europa i estar Barcelona entre els tres millors hubs tecnològics; havent-se creat milers de nous llocs de treball en aquest sector, superant en 15.000 euros el salari mitjà a Catalunya.
El tercer tema que em preocupa és el dels relats. Fa poc mirava una entrevista a Raül Romeva que explicava que en una conversa amb un pres magrebí i homosexual li va confessar que votaria VOX. En dir-li que no ho entenia, el pres va contestar que era perquè parlaven clar. I Romeva reflexionava si cuidàvem prou el com diem les coses més que el què diem. I això mateix pensava, ja fa dies, quan s'està imposant entre polítics i mitjans de comunicació un idiolecte amb vocabulari i conceptes d'esquerra d'avantguarda i acadèmica, que fins i tot la mitjania social de vegades ens costa seguir, tant en termes de discurs econòmic, com social com de drets personals. Sense abandonar el suport a sectors menystinguts, sense renunciar a fer avançar les coses, fa la sensació que s'està navegant en relat i focus cap a galàxies llunyanes al comú dels mortals encara no tan il·lustrats o amb sentiments de por als canvis i amb necessitats més tradicionals.
La dualitat relat/realitat es produeix també pel que fa al tema suat del procés. Ja no parlem dels que viuen alimentats amb el relat de la capacitat del voluntarisme de vèncer un brutal enemic nacional i de classe com és l'estat oligàrquic i corrupte espanyol. Fins i tot, qui està propugnant una via estratègica de trinxeres no acaba de definir la magnitud dels obstacles i, per tant, la necessitat de reconèixer-los i de confluir amb totes les forces polítiques, però també socials i amb l'ajut de les actituds personals per tal d'aguantar, retrocedir poc o avançar en algun àmbit. Ara mateix, tornar a fer servir la paraula blindar el català és un despropòsit. Sense estat no hi haurà blindatge. Per tant, cal centrar-se en la capacitat de sortejar de forma flexible i conjunta els obstacles. I això no es podrà fer sense una actitud permanent proactiva i vigilant de governs, funcionaris, professionals, pares i ciutadans. Si es parla clar, alinearem posicions; si no, continuarà l'inútil traspàs de responsabilitats d'uns als altres.
I quarta preocupació derivada de l'anterior. No es persisteix prou en definir la naturalesa de l'estat que ens proporciona encara, mal ens pesi, el DNI. Hem escoltat el mateix dia el Borbó a Galícia dient que no té per què donar explicacions al mig d'un pornogràfic episodi de premsa del cor, i hem vist al Sr. Villarejo explicant les barbaritats de les clavegueres, assumint que hi ha il·legalitats continuades però que les tornaria a fer, ell i molts dels qui van declarar en el judici als presos. O sigui, si hom quadra la fatxenderia de Juan Carlos a Sanxenxo, en la cúpula de l'Estat, i la de Villarejo a FAQS, a les clavegueres de l'Estat, tindrem la foto transparent del que tenim al davant.
Al nucli del règim, PSOE inclòs, li molesta que els posin en evidència i per això fan nosa el tàndem exhibicionista que uneix la cúpula amb el soterrani. Però, per altra part, ambdues persones i actituds actuen com a dissuasives per al poble. Provoquen la sensació que no hi ha res a fer. I això que dic no és derrotisme. La gent normal ho pot sentir així i no entén els discursos màgics fets des de les diverses fraccions de l'independentisme. Per cert, els de la confrontació virtual encara són els que s'entenen menys. Llavors, fa riure per no plorar que alguns d'aquests segments atribueixin la responsabilitat de la seva davallada en la majoria d'enquestes recents als qui, amb més o menys destresa, han intentat fer una aproximació a la realitat. Continuen a la galàxia de Twitter.
Avui, però, vull deixar escrites quatre coses que em preocupen. La primera és la bola de neu del deute públic espanyol que ha estat advertit un cop més des d'organismes internacionals. Tot i la moratòria europea en saltar-se la contenció del deute, el monstre espera a la cantonada. I l'alegria dels next generation, sobretot amb el predomini de la tria centralitzada i de biaix oligàrquic amb què els aplica el Govern de Madrid, durarà poc o esdevindrà més tristesa. Mentrestant continua el dèficit fiscal crònic de Catalunya, València i les Balears sense que es mogui un mil·límetre la voluntat de l'Estat de minimitzar-lo. I per més drama, podríem cometre errors típics de l'època pujoliana, com ara acceptar transferències enverinades, sense recursos. Ho advertia l'exconseller Macias ara vinculat a Rodalies. Ara que sembla que es desencallen alguns deutes històrics de l'estat - tampoc sabem per quant temps-, seria un negoci ruïnós acceptar la transferència sense la partida d'inversions lliurada per avançat a la Generalitat. Que ja sabem com les gasten en això de no executar les previsions inversores a Catalunya.
En aquest mateix sentit, les esquerres i el pseudoprogressisme de centredreta del PSOE solen abanderar avenços socials pioners a Europa, cosa positiva si són drets sense impacte pressupostari. Però quan en molts casos tenen impactes pressupostaris importants a escala general o local, no s'acaben aplicant i, per tant, es frustren les expectatives. I encara més si s'apliquen els avenços a mitges mentre no es fa front a les demandes provocades pel deteriorament de serveis bàsics de l'estat del benestar com salut o educació. Llavors, arriba la dreta i té l'excusa per practicar destralades en els drets socials clàssics i, ja no diguem, en els nous drets. I així anar fent. Per això, seria d'agrair que el progressisme des del centredreta a l'esquerra més socialitzant mostrés tant d'interès a encapçalar a Europa les llistes de productivitat i d'ocupació juvenil i no la cua.
La segona preocupació és, parlant d'ocupació, quan el sector de la restauració i el turisme està desesperat perquè no troba mà d'obra. Potser la trobarien si paguessin millor i pactessin uns horaris laborals sensats, i si fossin capaços amb patronals i gremis de donar la formació bàsica en el servei que inclou el multilingüisme, amb preeminència de les llengües oficials a Catalunya. Tot i que, si jo fos del Govern, em preocuparia més d'altres segments on es garanteix ocupació fixa i amb salaris molt més elevats que a l'hostaleria. Sabem de la manca d'oferta de professionals en el desplegament de solars i eòliques. Se'n calcula un dèficit d'uns 18 mil operaris qualificats. Falten fusters, llauners i electricistes a les nostres empreses i tothom sap que els seus serveis no són precisament barats. I finalment, es calcula en 60.000 les vacants per a professionals de tecnologies de la informació. I aquest dèficit d'oferta es produeix, tot i ser el 22@ de la capital catalana el principal hub de talent a Europa i estar Barcelona entre els tres millors hubs tecnològics; havent-se creat milers de nous llocs de treball en aquest sector, superant en 15.000 euros el salari mitjà a Catalunya.
El tercer tema que em preocupa és el dels relats. Fa poc mirava una entrevista a Raül Romeva que explicava que en una conversa amb un pres magrebí i homosexual li va confessar que votaria VOX. En dir-li que no ho entenia, el pres va contestar que era perquè parlaven clar. I Romeva reflexionava si cuidàvem prou el com diem les coses més que el què diem. I això mateix pensava, ja fa dies, quan s'està imposant entre polítics i mitjans de comunicació un idiolecte amb vocabulari i conceptes d'esquerra d'avantguarda i acadèmica, que fins i tot la mitjania social de vegades ens costa seguir, tant en termes de discurs econòmic, com social com de drets personals. Sense abandonar el suport a sectors menystinguts, sense renunciar a fer avançar les coses, fa la sensació que s'està navegant en relat i focus cap a galàxies llunyanes al comú dels mortals encara no tan il·lustrats o amb sentiments de por als canvis i amb necessitats més tradicionals.
La dualitat relat/realitat es produeix també pel que fa al tema suat del procés. Ja no parlem dels que viuen alimentats amb el relat de la capacitat del voluntarisme de vèncer un brutal enemic nacional i de classe com és l'estat oligàrquic i corrupte espanyol. Fins i tot, qui està propugnant una via estratègica de trinxeres no acaba de definir la magnitud dels obstacles i, per tant, la necessitat de reconèixer-los i de confluir amb totes les forces polítiques, però també socials i amb l'ajut de les actituds personals per tal d'aguantar, retrocedir poc o avançar en algun àmbit. Ara mateix, tornar a fer servir la paraula blindar el català és un despropòsit. Sense estat no hi haurà blindatge. Per tant, cal centrar-se en la capacitat de sortejar de forma flexible i conjunta els obstacles. I això no es podrà fer sense una actitud permanent proactiva i vigilant de governs, funcionaris, professionals, pares i ciutadans. Si es parla clar, alinearem posicions; si no, continuarà l'inútil traspàs de responsabilitats d'uns als altres.
I quarta preocupació derivada de l'anterior. No es persisteix prou en definir la naturalesa de l'estat que ens proporciona encara, mal ens pesi, el DNI. Hem escoltat el mateix dia el Borbó a Galícia dient que no té per què donar explicacions al mig d'un pornogràfic episodi de premsa del cor, i hem vist al Sr. Villarejo explicant les barbaritats de les clavegueres, assumint que hi ha il·legalitats continuades però que les tornaria a fer, ell i molts dels qui van declarar en el judici als presos. O sigui, si hom quadra la fatxenderia de Juan Carlos a Sanxenxo, en la cúpula de l'Estat, i la de Villarejo a FAQS, a les clavegueres de l'Estat, tindrem la foto transparent del que tenim al davant.
Al nucli del règim, PSOE inclòs, li molesta que els posin en evidència i per això fan nosa el tàndem exhibicionista que uneix la cúpula amb el soterrani. Però, per altra part, ambdues persones i actituds actuen com a dissuasives per al poble. Provoquen la sensació que no hi ha res a fer. I això que dic no és derrotisme. La gent normal ho pot sentir així i no entén els discursos màgics fets des de les diverses fraccions de l'independentisme. Per cert, els de la confrontació virtual encara són els que s'entenen menys. Llavors, fa riure per no plorar que alguns d'aquests segments atribueixin la responsabilitat de la seva davallada en la majoria d'enquestes recents als qui, amb més o menys destresa, han intentat fer una aproximació a la realitat. Continuen a la galàxia de Twitter.