La indecisió detectada a les enquestes hauria de promoure, més que mai, reflexions serenes a l'hora d'anar a votar. Perquè una cosa és el que prediquen i a quins sentiments apel·len alguns candidats, i l'altra, és la credibilitat que tenen. Què han fet per autoatorgar-se el títol de lideratge.
Si observem el candidat Puigdemont, que segons les enquestes es mou entre l'empat i l'avenç a Aragonès, no podria governar perquè s'hauria perdut la majoria independentista. El seu pretès lideratge hauria passat de proclamar la independència de cinc segons, a la defensa de la DUI i la confrontació, per acabar recuperant la política del peix al cove, de la qual acusa ara Esquerra; només amb la diferència que en la subhasta ell crida més fort. Un gir copernicà que pel que sembla li està donant escassos fruits, tot i que pel camí ha alimentat tota una diàspora de micropartits que estan trinxant la majoria independentista.
Puigdemont ja militava a Convergència quan Mas, que li dona suport, va pactar amb Zapatero la retallada de l'Estatut del 2005, a l'esquena del Govern de la Generalitat. Hi militava quan, el 2010, amb suport del PP, el govern de Mas establí les retallades a la sanitat i l'ensenyament, trencant la cohesió nacional. O quan el govern anomenat dels millors suprimí el Super3, expulsant el català de moltes generacions d'infants i que ara estem pagant car. Era militant durant la presumpta, i de vegades confirmada judicialment, continuïtat de la corrupció dels entorns del partit; per aquesta raó i cap altra, ha canviat quatre cops de nom.
Per altra part, si liderar Catalunya vol dir apostar per un país de cambrers, temporers i paletes, i no d'indústries, estem trencant el país. El lideratge s'hauria de contrastar amb la incapacitat d'implicar a tot el seu govern de militància convergent, en la preparació del referèndum del 2017. La manca de credibilitat en lideratge també seria la utilització de l'exili, no per reivindicar la legitimitat de la presidència, sinó per degradar-la, creant governs fantasmes i organismes pseudounitaris al servei d'un nou partit; tan lluny de la trajectòria de Tarradellas. Tampoc mostraria lideratge la incitació de la brutal campanya contra ERC, acusant-la de traïció en els passos de rectificació estratègica respecte a l'Estat, que ha acabat copiant.
Lideratge tampoc és rebentar el darrer govern independentista, deixant ERC en minoria i atribuint a un president que només ha presidit dos anys sol, tots els dèficits estructurals responsables de 40 anys de governs convergents. Potser, només el lideratge de partit li correspon de ple, quan és capaç d'imposar-se sobre els diferents corrents i eliminar o apartar tots els seus crítics. Un lideratge que cerca fidels i no lleials. I així han decaigut els de la confrontació verbal com també els pragmàtics com Jaume Giró. A canvi, el lideratge es mostra fitxant un perfil alienígena com Anna Navarro que han hagut d'amagar en campanya per no caure gaire avall.
Si observem, ara, el candidat Illa, ens ha venut que cal passar pàgina i que s'han perdut 10 anys. El seu propòsit és una altra mena de restitució, no tan personal com la de Puigdemont, sinó política. De fet, seria una autèntica Restauració, si el seu poder fos absolut. Tornar a l'època anterior a Maragall, abans que el PSC fes un pas endavant cap al confederalisme. El PSC actual és el menys catalanista de la història i, per tant, és el que actua més com una sucursal de Madrid. Però, també és el més conservador. En el seu objectiu d'ocupar el centredreta ha xuclat bona part de Ciutadans i ha incorporat de forma estable a la coalició part dels hereus de la Unió Democràtica de Duran i Lleida (Socialistes i Unió); mentre l'altra part està tota situada a la cúpula de Foment. El PSC en l'àmbit social, està a la dreta del PSOE. I, per això, la foto dels sindicats majoritaris fent-li l'onada no sé si li aportaran vots a Illa, però són un desprestigi per als sindicats.
La submissió a Madrid és tanta, que a diferència, fins i tot, de les etapes de Pere Navarro i Miquel Iceta, no mou ni un dit prèviament a què l'hagin mogut a la Moncloa. L'amnistia no va ser bona fins a l'endemà que Sánchez ho descobrís, per exemple. Ara mateix, quan el president espanyol ha muntat el xou de la possible dimissió, descobrint que manca regeneració democràtica, Illa està desaparegut. Però Illa, mana i ha manat a Madrid. Per tant, per governar com vol Catalunya, caldria saber quin és el seu marc democràtic: la llei mordassa, l'oposició a la memòria democràtica bloquejant el canvi d'ús de Via Laietana, la no reforma en profunditat del cos judicial, l'opacitat en el cas Pegasus que afecta estructures d'estat i del que ell se'n pot haver beneficiat amb informacions reservades sobre Aragonès, etc.
Però, hi ha més llista per a qui demana la força per governar. Illa va amenaçar de bloquejar els pressupostos per construir un casino, ha obstaculitzat les diverses regulacions de l'habitatge iniciades per ERC, ha callat davant la reiterada desinversió a Rodalies i altres infraestructures dependents de l'Estat, s'oposa a un model de finançament just que és l'únic que pot situar els serveis públics dels quals tant s'omple la boca, aposta per un turisme desregulat que només fa que augmentar el treball temporer i el lumpen proletariat. O potser és això el que busca? El programa d'Illa perjudica la classe obrera industrial, fa costat al capitalisme més especulatiu i abona la manca de competència, també en el sector bancari.
Per desgràcia, el país de mà d'obra temporera, desqualificada i desarrelada és el que comparteixen Illa i Puigdemont, en els fets. Per això, mostro la perplexitat de com molts electors encara es deixaran seduir per l'èpica de la restitució o de passar pàgina.
Però qui encara sigui al sofà i es fa conscient que a la legislatura entrant no tindrem cap avenç històric, però sí que podríem patir un important retrocés, hauria de valorar allò que amb errors o incapacitats en alguns àmbits, ha posat en marxa el Govern Aragonès en aquests tres anys. Amb la finalitat de crear prosperitat, revertir el deteriorament dels serveis públics, cohesionar la nació socialment i amb la llengua de pal de paller, abordar el problema de l'habitatge i la transició climàtica i energètica, i la igualtat entre dones i homes. ERC ha desplegat: el control de lloguers, la limitació habitatges d'ús turístic, l'energètica pública i per a autoconsum, la gratuïtat de l'i2, la rebaixa de matrícules a les universitats, l'augment de prestacions socials, la higiene menstrual gratuïta i ecològica, la reducció de ràtios i més docents i sanitaris.
Amb l'actual Govern s'han creat 369.000 llocs de treball en tres anys, molts dels quals industrials i científics. Catalunya arriba als 3,76 milions d'afiliats a la Seguretat Social i marca un nou rècord d'ocupació. L'any 2023 va registrar el nombre més gran de patents europees de la història, que representen el 35% del total a l'Estat. Els Fons Next Generation estan arribant al nostre teixit productiu: 12.439 empreses se n'han beneficiat fins ara, el 97% pimes.
Per al català i la cultura s'ha engegat una revolució. Creació del SuperCampus, la vertical de @som3cat sobre educació, per dotar el sistema educatiu de continguts audiovisuals curriculars de qualitat i en català. Tornar a engegar el SX3 - 3cat. Netflix i Prime Video doblen títols propis. HBO Max estrena èxits de Warner en català. Hi ha el doble de continguts en la nostra llengua a les plataformes. Els recursos per a l'audiovisual en català passen de 9,9 milions el 2021 a 32,6 el 2023. Hi ha el conveni entre el Departament de Cultura i la CCMA per incorporar els doblatges de TV3 a les plataformes. Primer contracte programa per a la CCMA en 14 anys. I remodelació de les línies d'ajuts per a doblatge.
I deixant-me moltes coses, Aragonès ha posat sobre la taula davant l'Estat dues carpetes: la de l'autogovern immediat, és a dir, traspàs de Rodalies, aeroports, i finançament just per acabar amb el dèficit fiscal de 22.000 M€/any. I la carpeta del reconeixent del conflicte polític, és a dir, la necessitat de negociar sobre quines bases es podria fer un referèndum perquè la població pugui decidir què vol.
Amb un escenari previsible de tres actors claus per a la governabilitat, Aragonès no enganya: qui vulgui governar amb ERC ha de complir les condicions bàsiques, que són les bases per a un referèndum, un finançament just, el català recuperat en tots els àmbits, la prosperitat i benestar garantint els serveis públics, l'habitatge i l'ocupació industrial. Això és el què hi ha a l'hora de les darreres reflexions. I una última constatació històrica: quan ERC puja, creix l'independentisme i el pes de les esquerres; quan ERC baixa, es perd la majoria independentista i d'esquerres.