La setmana passada vaig compartir a Twitter un meme on hi sortia el castell de Disney damunt d'unes lletres que deien "Consell per la República" amb la mateixa tipologia que el logo de la famosa companyia d'entreteniment infantil. La broma -que no és meva i em continua semblant boníssima- va generar una onada d'indignació de gent que aprofitava per carregar contra el projecte de Primàries, on no ostento cap mena de responsabilitat.
Sempre m'ha semblat que fer un tema de les amenaces i els insults rebuts és una forma de victimització força baixa. Més enllà del linxament, em preocupa que una crítica en forma de mofa cap al Consell per la República sigui vista com un ultratge que comptes anònims amb capacitat d'influència i partidistament tendenciosos s'encarreguen de magnificar, molt sovint amb l'objectiu de seguir proveint les dosis necessàries per fer oblidar que el referèndum va ser un engany i que el nostre govern mai no va tenir la intenció de declarar la independència i fer-la efectiva.
El Consell per la República, de fet, és una altra mostra de les coses que el món convergent s'ha hagut d'inventar per fer la bola grossa i dissimular que l'octubre del 2017 van iniciar un conflicte que no sabien resoldre i que res del que està fent el govern efectiu té a veure amb la independència. L'invent, que es ven com una gran esperança, és un artefacte que mai no tindrà cap capacitat operativa, un ens antidemocràtic que ningú no ha triat i ningú no pot fiscalitzar, comandat per les mateixes persones que ens han dut al fracàs. Un ens sense legitimitat que només pot generar frustració, perquè és evident que no ens durà a la independència.
El Consell és una mostra més que, malauradament, avui a Catalunya tot és una qüestió de fe. Una fe que a vegades és com una droga que serveix per mitigar el dolor i la frustració a través de jugades mestres, discursos buits i simbolismes que proveeixen un cert reconfortament col·lectiu i una mica d'excitació momentània. Hi ha la fe en un ens sense legitimitat, la fe en un estat que un dia per art de màgia negociarà un referèndum, la fe en l'anar tirant i qui dia passa càrrecs empeny, la fe en un govern efectiu que empresona independentistes. Quan no és una qüestió de fe alimentada per estupefaents de diversa índole, el despropòsit pren la forma del martirologi com en el cas del president Quim Torra, a qui la inhabilitació per la pancarta donarà una sortida digna que li permetrà dissimular que va acceptar el càrrec sent perfectament conscient que no faria la independència, per molt que ens intentés vendre el contrari.
Mentrestant, la dissidència dins de l'independentisme es condemna a l'ostracisme. Sense altaveus mediàtics, sense espais de debat on poder defensar que el rei va despullat, empès cap als marges del sistema mentre tothom alimenta frustracions per intentar dissimular que el país està derrotat. Tant de bo hi hagués més indignació per les mentides dels nostres polítics que per una crítica a la quimera que és el Consell per la República.
Sempre m'ha semblat que fer un tema de les amenaces i els insults rebuts és una forma de victimització força baixa. Més enllà del linxament, em preocupa que una crítica en forma de mofa cap al Consell per la República sigui vista com un ultratge que comptes anònims amb capacitat d'influència i partidistament tendenciosos s'encarreguen de magnificar, molt sovint amb l'objectiu de seguir proveint les dosis necessàries per fer oblidar que el referèndum va ser un engany i que el nostre govern mai no va tenir la intenció de declarar la independència i fer-la efectiva.
El Consell per la República, de fet, és una altra mostra de les coses que el món convergent s'ha hagut d'inventar per fer la bola grossa i dissimular que l'octubre del 2017 van iniciar un conflicte que no sabien resoldre i que res del que està fent el govern efectiu té a veure amb la independència. L'invent, que es ven com una gran esperança, és un artefacte que mai no tindrà cap capacitat operativa, un ens antidemocràtic que ningú no ha triat i ningú no pot fiscalitzar, comandat per les mateixes persones que ens han dut al fracàs. Un ens sense legitimitat que només pot generar frustració, perquè és evident que no ens durà a la independència.
El Consell és una mostra més que, malauradament, avui a Catalunya tot és una qüestió de fe. Una fe que a vegades és com una droga que serveix per mitigar el dolor i la frustració a través de jugades mestres, discursos buits i simbolismes que proveeixen un cert reconfortament col·lectiu i una mica d'excitació momentània. Hi ha la fe en un ens sense legitimitat, la fe en un estat que un dia per art de màgia negociarà un referèndum, la fe en l'anar tirant i qui dia passa càrrecs empeny, la fe en un govern efectiu que empresona independentistes. Quan no és una qüestió de fe alimentada per estupefaents de diversa índole, el despropòsit pren la forma del martirologi com en el cas del president Quim Torra, a qui la inhabilitació per la pancarta donarà una sortida digna que li permetrà dissimular que va acceptar el càrrec sent perfectament conscient que no faria la independència, per molt que ens intentés vendre el contrari.
Mentrestant, la dissidència dins de l'independentisme es condemna a l'ostracisme. Sense altaveus mediàtics, sense espais de debat on poder defensar que el rei va despullat, empès cap als marges del sistema mentre tothom alimenta frustracions per intentar dissimular que el país està derrotat. Tant de bo hi hagués més indignació per les mentides dels nostres polítics que per una crítica a la quimera que és el Consell per la República.