Fa temps que les institucions d’aquest país organitzen activitats per a “joves” de fins a 35 anys. El carnet jove, que és com una mena de prolongació del carnet dels súpers, es va allargar fa uns anys fins als 30. El Teatre Nacional de Catalunya anunciava fa uns dies “Pòdcast en directe +Cervesa + teatre per 12 euros” i al Liceu munten un Under35 que consisteix a poder comprar entrades barates i que t’expliquin l’òpera amb dibuixets abans que comenci.
Més enllà dels descomptes –dels quals m’aprofito sempre que puc– hi ha una infantilització evident cap a una franja d’edat que ja fa anys que va deixar de ser adolescent. Podria dir que a la meva edat els meus pares ja tenien filles prepúbers, però tampoc no cal, perquè em sembla prou clar que algú de 33 anys que ja en fa 10 que va acabar la carrera hauria de poder guanyar-se la vida prou dignament per fer-ne el que li donés la gana, al marge dels projectes familiars.
Aquest és, precisament, el problema de fons: en lloc d’adreçar la precarietat, creant les condicions perquè tothom pugui desenvolupar-se plenament, les institucions es dediquen a tractar com a joves persones que ja no ho són, infantilitzant-les, convidant-les a seguir sent joves, que vol dir precaritzades. És clar que és molt més senzill i barat regalar cerveses que impulsar polítiques públiques que permetin una emancipació plena.
En l'àmbit polític, a més, l’etiqueta de “jove” també comporta una mena d’estatus de preciutadà, en què encara no s’està del tot a punt per a participar de la vida pública com ho faria un adult. Això s’entendria quan es tenen 16 anys i encara en falten dos per a la majoria d’edat i la plena capacitat d’obrar. Però quan es voregen els 30, l’etiqueta traça una línia entre una mena de ciutadania en construcció i una ciutadania plena d’una manera encara més escandalosa, on l’única cosa que separa una cosa de l’altra és una precarietat que ara cal disfressar d’entreteniment.
Només cal veure la mena de continguts per a joves diguem-ne adults que promouen els mitjans del país. És veritat que el que s’ha fet sempre cada vegada sembla més rònec, però la solució potser passa perquè tot plegat es modernitzi i no pas perquè se segreguin els continguts per a tractar la generació que no remena les cireres amb condescendència.
Si ser considerada “jove” vol dir ser tractada amb condescendència i normalitzar la precarietat imperant en la gent de la meva edat, crec que m’estimo més ser una tieta a qui se li respecten les preocupacions per la revalorització de les pensions sense que ser titllada mai d’egoista.
Més enllà dels descomptes –dels quals m’aprofito sempre que puc– hi ha una infantilització evident cap a una franja d’edat que ja fa anys que va deixar de ser adolescent. Podria dir que a la meva edat els meus pares ja tenien filles prepúbers, però tampoc no cal, perquè em sembla prou clar que algú de 33 anys que ja en fa 10 que va acabar la carrera hauria de poder guanyar-se la vida prou dignament per fer-ne el que li donés la gana, al marge dels projectes familiars.
Aquest és, precisament, el problema de fons: en lloc d’adreçar la precarietat, creant les condicions perquè tothom pugui desenvolupar-se plenament, les institucions es dediquen a tractar com a joves persones que ja no ho són, infantilitzant-les, convidant-les a seguir sent joves, que vol dir precaritzades. És clar que és molt més senzill i barat regalar cerveses que impulsar polítiques públiques que permetin una emancipació plena.
En l'àmbit polític, a més, l’etiqueta de “jove” també comporta una mena d’estatus de preciutadà, en què encara no s’està del tot a punt per a participar de la vida pública com ho faria un adult. Això s’entendria quan es tenen 16 anys i encara en falten dos per a la majoria d’edat i la plena capacitat d’obrar. Però quan es voregen els 30, l’etiqueta traça una línia entre una mena de ciutadania en construcció i una ciutadania plena d’una manera encara més escandalosa, on l’única cosa que separa una cosa de l’altra és una precarietat que ara cal disfressar d’entreteniment.
Només cal veure la mena de continguts per a joves diguem-ne adults que promouen els mitjans del país. És veritat que el que s’ha fet sempre cada vegada sembla més rònec, però la solució potser passa perquè tot plegat es modernitzi i no pas perquè se segreguin els continguts per a tractar la generació que no remena les cireres amb condescendència.
Si ser considerada “jove” vol dir ser tractada amb condescendència i normalitzar la precarietat imperant en la gent de la meva edat, crec que m’estimo més ser una tieta a qui se li respecten les preocupacions per la revalorització de les pensions sense que ser titllada mai d’egoista.