D’aquí a dues setmanes, els estudiants de segon de batxillerat s’enfrontaran a les proves d’accés a la universitat enmig de la polèmica per la supressió de les lectures obligatòries que aquesta setmana va anunciar el Departament d’Educació. Una part del professorat té la sensació que als alumnes cada cop se’ls exigeix menys, i que a poc a poc se’ls va desproveint de les eines necessàries per a ser ciutadans desvetllats i exigents. Sovint s’atribueixen tots els mals a les noves tecnologies, o a l’esgotament dels professors, o a les ràtios excessives, o fins i tot a l’arribada d’alumnes d’altres països.
Poques vegades, però, ens fixem en què hi ha després de les PAU. Fa no gaire, la selectivitat obria les portes a unes universitats de prestigi que, de manera més o menys reeixida, eren l’avantguarda del coneixement i dels debats científics i també socials. La universitat continua exigint als estudiants una bona formació, però convé preguntar-se si la universitat continua donant el que se li demana o si, per contra, cada vegada es pren menys seriosament el seu paper a la ciència i a la societat.
És cert que la precarització de part del personal docent no ajuda que s’impliquin a la política universitària més enllà del que és estrictament laboral. Molts dels que ja tenen una plaça consolidada opten per anar fent sense ficar-se en problemes, i n’hi ha uns quants que escalfen la cadira i fa anys que no produeixen res. Amb tot, després d’un temps en què les universitats assumien una certa tasca social, ara s’han convertit en llocs on ningú no exigeix una rendició de comptes i on, en nom de la ciència, es toleren pràctiques que a qualsevol altre lloc provocarien grans incendis. Com a la política, tothom arrossega els peus i tot s’encomana: l’associacionisme estudiantil mai havia estat tant en hores baixes, i els claustres universitaris són més plàcids que mai.
A Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra –que és la que més conec– ha passat de ser líder en les ciències socials a trobar-se immersa en denúncies de males pràctiques que no sap o no vol gestionar, i que fins i tot han arribat a l’Oficina Antifrau. Catedràtics que no demanen la compatibilitat per les seves activitats privades en consells d’administració de grans empreses, exrectors que cobren salaris per no fer res, grupuscles que remenen les cireres a l’ombra i un equip directiu que bloqueja els intents de transparència.
Amb Google expedint títols acadèmics, la universitat ha de ser repensada per evitar una decadència que l’aboca a la mediocritat. Potser encara hi són a temps.