El DOGC d’aquest divendres ha publicat la Resolució per la qual es declara l’estat d’emergència I. La Resolució es remet al Pla Especial d’actuació en situació d’alerta i eventual sequera que el Govern va aprovar el gener del 2020, dos mesos abans que esclatés la pandèmia. És al Pla, i no a la resolució, on es troben les mesures específiques que s’hauran d’aplicar en cada fase. Ara bé, ni el pla ni la resolució ni cap altra normativa argumenten la disparitat de criteris a l’hora d’aplicar restriccions, ni per què els percentatges de reducció dels usos de l’aigua canvien tant en funció del sector.
Com sempre que cal estrènyer-se el cinturó, la pagesia és qui s'endú la pitjor part mentre el sector turístic continua protegit i empobrint el país a llarg termini. Ja fa temps que no hi ha ningú al volant, i que l’autoritat de la Generalitat s’ha anat degradant, incapaç de projectar cap model mínimament productiu que no passi per fiar-ho tot a l’explotació turística.
El Hard Rock només és un exemple d’això, però la institució és tan de fireta que ja no sorprèn a ningú que el Govern s’ompli la boca parlant de la crisi climàtica mentre no té el valor d’impulsar les energies renovables com caldria o continua donant suport a projectes que són incompatibles amb una nova cultura de l’aigua que passi per fer-ne un ús més racional. Són absolutament incapaços d’adreçar cap tema de fons perquè tenen por de crear polèmiques i guanyar-se enemics en un context en què “governar bé” vol dir bàsicament aguantar al poder tant com es pugui. L’estabilitat, a vegades, també és absència de risc i –en el cas concret del Govern de la Generalitat– passar desapercebut.
Si mai han de prendre cap decisió, passarà únicament per insistir molt en la gravetat d’un problema i tot seguit prohibir coses. Va passar amb la pandèmia, quan vam patir unes de les restriccions més dures d’Europa. Passa amb la prohibició dels mòbils a l’aula, que volen fer-nos creure que són una de les causes més important dels mals resultats a l’informe PISA. I passa ara, amb unes restriccions necessàries però arbitràries des del punt de vista de com es reparteixen els costos. Es pensen que això els fa més valents, però en realitat els fa més covards.
Prohibir coses sempre és més senzill que trencar-se les banyes per adreçar les causes dels problemes o rendir comptes del que la mateixa administració ha fet malament. La insistència amb Hard Rock clama al cel, però hi ha deixadeses encara més indignants. Quina autoritat per a imposar restriccions té una administració que porta anys deixant que una quarta part de l’aigua potable es perdi per fuites a les canonades? Amb quina barra restringeixes el 80% del reg agrícola quan un 57% de l’aigua regenerada que surt de les depuradores s’aboca al mar o al riu sense haver-li donat cap ús?
La diferència entre la pandèmia i la sequera és que la pandèmia era fins a cert punt imprevisible, i ara, en canvi, fa anys que sabem que les sequeres cada vegada seran més severes. Omplir la banyera em continuarà semblant una aberració, i els qui patim una mica d’ansietat climàtica no deixarem d’estalviar tanta aigua com puguem. Però la solidaritat i l’emergència no ens han de fer perdre de vista que el Govern ha de governar, i que governar vol dir prendre decisions a llarg termini, i arriscar-se, i fer-se responsable de les mateixes polítiques.
Com sempre que cal estrènyer-se el cinturó, la pagesia és qui s'endú la pitjor part mentre el sector turístic continua protegit i empobrint el país a llarg termini. Ja fa temps que no hi ha ningú al volant, i que l’autoritat de la Generalitat s’ha anat degradant, incapaç de projectar cap model mínimament productiu que no passi per fiar-ho tot a l’explotació turística.
El Hard Rock només és un exemple d’això, però la institució és tan de fireta que ja no sorprèn a ningú que el Govern s’ompli la boca parlant de la crisi climàtica mentre no té el valor d’impulsar les energies renovables com caldria o continua donant suport a projectes que són incompatibles amb una nova cultura de l’aigua que passi per fer-ne un ús més racional. Són absolutament incapaços d’adreçar cap tema de fons perquè tenen por de crear polèmiques i guanyar-se enemics en un context en què “governar bé” vol dir bàsicament aguantar al poder tant com es pugui. L’estabilitat, a vegades, també és absència de risc i –en el cas concret del Govern de la Generalitat– passar desapercebut.
Si mai han de prendre cap decisió, passarà únicament per insistir molt en la gravetat d’un problema i tot seguit prohibir coses. Va passar amb la pandèmia, quan vam patir unes de les restriccions més dures d’Europa. Passa amb la prohibició dels mòbils a l’aula, que volen fer-nos creure que són una de les causes més important dels mals resultats a l’informe PISA. I passa ara, amb unes restriccions necessàries però arbitràries des del punt de vista de com es reparteixen els costos. Es pensen que això els fa més valents, però en realitat els fa més covards.
Prohibir coses sempre és més senzill que trencar-se les banyes per adreçar les causes dels problemes o rendir comptes del que la mateixa administració ha fet malament. La insistència amb Hard Rock clama al cel, però hi ha deixadeses encara més indignants. Quina autoritat per a imposar restriccions té una administració que porta anys deixant que una quarta part de l’aigua potable es perdi per fuites a les canonades? Amb quina barra restringeixes el 80% del reg agrícola quan un 57% de l’aigua regenerada que surt de les depuradores s’aboca al mar o al riu sense haver-li donat cap ús?
La diferència entre la pandèmia i la sequera és que la pandèmia era fins a cert punt imprevisible, i ara, en canvi, fa anys que sabem que les sequeres cada vegada seran més severes. Omplir la banyera em continuarà semblant una aberració, i els qui patim una mica d’ansietat climàtica no deixarem d’estalviar tanta aigua com puguem. Però la solidaritat i l’emergència no ens han de fer perdre de vista que el Govern ha de governar, i que governar vol dir prendre decisions a llarg termini, i arriscar-se, i fer-se responsable de les mateixes polítiques.