El sainet de la sessió del Congrés d’aquest passat dimecres, amb Junts facilitant la convalidació dels decrets llei a darrera hora i després d’haver-s’hi oposat amb vehemència, és un exemple prou il·lustratiu de la nova estratègia del partit de Puigdemont. Si fins ara Junts pretenia diferenciar-se d’ERC no participant de manera directa en la governabilitat d’Espanya, aquesta legislatura ha obert el camí per a un autonomisme turbulent, consistent a estabilitzar el govern de Pedro Sánchez fent veure que tot trontolla i que tot s’acaba salvant pels pèls a canvi d’un cove ple de peix fins a dalt.
En aquesta estratègia, és del tot irrellevant que el peix sigui de mentida i no serveixi ni per a jugar a cuinetes. Aquella advertència inicial, segons la qual Junts ja només cobraria per avançat, pot quedar alegrement desvirtuada si d’entre les contrapartides per aprovar un decret llei hi ha alguna promesa grossa com la competència en immigració, que et permet erigir-te en estadista, deixar el govern d’ERC com uns pusil·lànimes i plantar la llavor per a abraçar tot l’espai que hi ha des del centre cap a la dreta, per si de cas convé posar aquest tema al centre del debat a les properes eleccions.
Junts encararà aquesta legislatura amb aquest doble joc permanent. Per una banda, portant les votacions al límit i a canvi de quatre promeses, podrà seguir proporcionant droga al seu electorat més irredemptista, que encara creu que Puigdemont tornarà i declararà la independència. Per l’altra, donarà tranquil·litat als qui creuen que el conflicte està tancat, perquè, al cap i a la fi, el més important per a ells és que es faciliti l’estabilitat del govern espanyol, amb parafernàlia o sense. Ho vam veure a la constitució de la mesa del Congrés i ho vam veure a la investidura de Sánchez, i ho veiem ara amb la convalidació dels decrets llei. Autonomisme turbulent, cridaner, d’escarafalls i de vodevil, però autonomisme al capdavall.
Pedro Sánchez necessita Junts, però es diu poc que Junts també necessita Pedro Sánchez –almenys fins que l’amnistia hagi estat aprovada i els afectats hagin estat amnistiats. Com que per a això –si arriba– falten mesos llargs, arribarà un punt que el teatre serà tan grotesc que deixarà de fer la seva funció: pràcticament cap de les promeses es complirà, i la farsa quedarà reduïda al petit populisme innocu com el de la rebaixa de l’oli d’oliva.
Mentrestant, però, és possible que una part de l’electorat socialista català es cansi del sainet i només vegi la part del teatre en què el PSOE entra a la dinàmica del joc. Si a ERC fossin intel·ligents, aprofitarien el moment just de la turbulència per a convocar eleccions abans que Puigdemont pugui tornar a presentar-se. Però tot fa tanta mandra, i tot és tan de nyigui-nyogui, que el més probable és que la política catalana continuï avançant imparable en la mediocritat.
En aquesta estratègia, és del tot irrellevant que el peix sigui de mentida i no serveixi ni per a jugar a cuinetes. Aquella advertència inicial, segons la qual Junts ja només cobraria per avançat, pot quedar alegrement desvirtuada si d’entre les contrapartides per aprovar un decret llei hi ha alguna promesa grossa com la competència en immigració, que et permet erigir-te en estadista, deixar el govern d’ERC com uns pusil·lànimes i plantar la llavor per a abraçar tot l’espai que hi ha des del centre cap a la dreta, per si de cas convé posar aquest tema al centre del debat a les properes eleccions.
Junts encararà aquesta legislatura amb aquest doble joc permanent. Per una banda, portant les votacions al límit i a canvi de quatre promeses, podrà seguir proporcionant droga al seu electorat més irredemptista, que encara creu que Puigdemont tornarà i declararà la independència. Per l’altra, donarà tranquil·litat als qui creuen que el conflicte està tancat, perquè, al cap i a la fi, el més important per a ells és que es faciliti l’estabilitat del govern espanyol, amb parafernàlia o sense. Ho vam veure a la constitució de la mesa del Congrés i ho vam veure a la investidura de Sánchez, i ho veiem ara amb la convalidació dels decrets llei. Autonomisme turbulent, cridaner, d’escarafalls i de vodevil, però autonomisme al capdavall.
Pedro Sánchez necessita Junts, però es diu poc que Junts també necessita Pedro Sánchez –almenys fins que l’amnistia hagi estat aprovada i els afectats hagin estat amnistiats. Com que per a això –si arriba– falten mesos llargs, arribarà un punt que el teatre serà tan grotesc que deixarà de fer la seva funció: pràcticament cap de les promeses es complirà, i la farsa quedarà reduïda al petit populisme innocu com el de la rebaixa de l’oli d’oliva.
Mentrestant, però, és possible que una part de l’electorat socialista català es cansi del sainet i només vegi la part del teatre en què el PSOE entra a la dinàmica del joc. Si a ERC fossin intel·ligents, aprofitarien el moment just de la turbulència per a convocar eleccions abans que Puigdemont pugui tornar a presentar-se. Però tot fa tanta mandra, i tot és tan de nyigui-nyogui, que el més probable és que la política catalana continuï avançant imparable en la mediocritat.