Vaig a fer-me una analítica al meu CAP. Davant meu una mare amb el seu fill de 7 o 8 anys. El seu fenotip indica que ell o els seus pares no són nascuts aquí, però per l’edat del nen, segur que està escolaritzat a Catalunya i m’hi jugaria un pèsol que parla perfectament en català. La infermera –catalanoparlant nadiua–, però, li parla directament en castellà.
El noi xinès que em serveix l’esmorzar al bar dels seus pares és un adolescent molt trempat que m’explica que va arribar a Catalunya amb 3 anys, i que és molt culer. Soc l’únic client que li parla en català, però em diu que ja s’ha donat per vençut. Ell sempre inicia les converses en català però tothom li respon en castellà, invariablement.
Em trobo una estudiant de màster sud-americana que ha triat Barcelona per prestigi i referències positives. M’explica que abans de venir a Catalunya va fer un curs de català al Casal de Catalunya de Buenos Aires, perquè sabia que aquí hi havia una llengua pròpia que no era l’espanyola. Malauradament, totes les classes del màster són en castellà, perquè invariablement els professors fan la pregunta fatídica a l’inici de les classes: “hi ha algú que no entengui el català?”.
Una docent de llatí m’explica que al seu institut és l’única que fa les classes en català. L’única. L’idioma propi del país és inexistent a l’institut, i ella és vista com una radical fanàtica de les llengües mortes. La inspecció educativa no hi és ni se l’espera. Els alumnes obtenen un títol que els atribueix falsament un nivell de català que no tenen. Més o menys el mateix que passa amb la sanitat, on sembla que es feia trampa per acreditar el nivell de català del personal sanitari.
Els líders polítics dels país continuen practicant la diglòssia més vergonyosa plegant-se en cada roda de premsa al penós “pot repetir-ho en castellà?”. L’alcalde de Barcelona parla invariablement en castellà quan s’adreça a comunitats d’immigrants. Els mitjans audiovisuals en català insisteixen a portar convidats, tertulians i col·laboradors que s’expressen en castellà. Abans el català era imprescindible per ser als mitjans en català. Ara ja no cal.
Al català no el matarà la immigració. El matarem nosaltres negant-nos a parlar sempre i tothora en català. Quan el català sigui imprescindible per comunicar-se, per educar-se, per treballar i per fer negocis amb els tres o quatre milions de persones que encara tenen el català com a llengua vehicular quotidiana, només aleshores començarem a revertir la situació. Qui arriba a un país amb voluntat de quedar-s’hi, adopta la llengua necessària per viure i per guanyar-se la vida. A Catalunya, aquesta llengua ara com ara és el castellà. Canviar-ho depèn del nostre capteniment quotidià.
El noi xinès que em serveix l’esmorzar al bar dels seus pares és un adolescent molt trempat que m’explica que va arribar a Catalunya amb 3 anys, i que és molt culer. Soc l’únic client que li parla en català, però em diu que ja s’ha donat per vençut. Ell sempre inicia les converses en català però tothom li respon en castellà, invariablement.
Em trobo una estudiant de màster sud-americana que ha triat Barcelona per prestigi i referències positives. M’explica que abans de venir a Catalunya va fer un curs de català al Casal de Catalunya de Buenos Aires, perquè sabia que aquí hi havia una llengua pròpia que no era l’espanyola. Malauradament, totes les classes del màster són en castellà, perquè invariablement els professors fan la pregunta fatídica a l’inici de les classes: “hi ha algú que no entengui el català?”.
Una docent de llatí m’explica que al seu institut és l’única que fa les classes en català. L’única. L’idioma propi del país és inexistent a l’institut, i ella és vista com una radical fanàtica de les llengües mortes. La inspecció educativa no hi és ni se l’espera. Els alumnes obtenen un títol que els atribueix falsament un nivell de català que no tenen. Més o menys el mateix que passa amb la sanitat, on sembla que es feia trampa per acreditar el nivell de català del personal sanitari.
Els líders polítics dels país continuen practicant la diglòssia més vergonyosa plegant-se en cada roda de premsa al penós “pot repetir-ho en castellà?”. L’alcalde de Barcelona parla invariablement en castellà quan s’adreça a comunitats d’immigrants. Els mitjans audiovisuals en català insisteixen a portar convidats, tertulians i col·laboradors que s’expressen en castellà. Abans el català era imprescindible per ser als mitjans en català. Ara ja no cal.
Al català no el matarà la immigració. El matarem nosaltres negant-nos a parlar sempre i tothora en català. Quan el català sigui imprescindible per comunicar-se, per educar-se, per treballar i per fer negocis amb els tres o quatre milions de persones que encara tenen el català com a llengua vehicular quotidiana, només aleshores començarem a revertir la situació. Qui arriba a un país amb voluntat de quedar-s’hi, adopta la llengua necessària per viure i per guanyar-se la vida. A Catalunya, aquesta llengua ara com ara és el castellà. Canviar-ho depèn del nostre capteniment quotidià.