Diuen les enquestes –aquestes eines de propaganda electoral cada cop més contestades– que els resultats dels comicis del 12 de maig seran molt ajustats, sobretot entre els dos grans partits independentistes. Quedar l’un davant de l’altre i liderar el moviment pot anar d’un grapat de vots.
En les eleccions de 2021 el PSC va quedar primer amb una diferència d'uns 50.000 vots per davant d’Esquerra. La distància entre ERC i Junts va ser de només 35.000 paperetes. En 2017 el resultat va ser encara més ajustat en l'àmbit independentista i Junts va superar Esquerra per només 12.000 vots.
Ara imaginem-nos un indret amb 300.000 potencials votants. Si fos una ciutat seria la segona de Catalunya en electors, per darrere de Barcelona. Amb una participació d’un 15%, posem per cas, estaríem parlant d’uns 45.000 vots, una xifra gens menyspreable si tenim en compte els resultats explicats en el paràgraf anterior. És la Catalunya exterior, el conjunt de catalans en condicions de votar que viuen fora de l’Estat.
Aquestes eleccions seran les primeres al Parlament des de la derogació del vot pregat, aquell artefacte creat per l’Estat el 2011 per dificultar i entorpir la participació electoral dels residents a l’Exterior. Amb el vot pregat, la participació de la Catalunya exterior s’havia desplomat del 20% de 2006 al 4% de 2021. Ara el procediment s’ha simplificat –tot i que encara es fa feixuc i complicat votar des de fora– i s’espera un creixement de la participació.
No cal ser un Santaló per veure que el vot exterior pot ser determinanta l’hora de decidir l’ordre de posicions dels partits en el rànquing dels resultats del 12-M. Incomprensiblement, però, els partits catalans sempre han ignorat la Catalunya exterior. Els partits gallecs o bascos, per exemple, fan mítings presencials en els llocs amb més presència de les seves diàspores, els expliquen els seus programes i n’estimulen la participació electoral.
Catalunya ha viscut diverses onades emigratòries al llarg de la seva història. A finals del segle XIX per raons polítiques i econòmiques, al segle XX per motius només polítics i al segle XXI per la manca d’oportunitats d'un país que no ha sabut aconseguir la plena sobirania tant política com econòmica. Ignorar el capital que representa la diàspora catalana no és una opció. No és només un capital electoral, sinó fonamentalment humà. Allà on vagis trobaràs un català que destaca en la seva professió, en posicions de responsabilitat i en els àmbits més diversos. Hi ha catalans tallant el bacallà als organismes internacionals, a Silicon Valley i a Nova York, a Shanghai i a Guangzhou, a Buenos Aires i a São Paulo, a Dubai, a Londres i a Ciutat del Cap.
Catalunya ha de treballar activament per mantenir viu el vincle amb la seva diàspora. És un potencial de lobby i d’influència inigualable. El país ha d’aprendre d’altres cultures que han sabut treballar-lo, com Irlanda, un país de cinc milions d’habitants que sap treure profit dels 60 milions de persones d’arreu del món que reivindiquen les seves arrels irlandeses. És absurd que els partits catalans no facin campanya a la Catalunya exterior. Més encara quan els seus vots poden decidir si queden primers, segons o tercers.
En les eleccions de 2021 el PSC va quedar primer amb una diferència d'uns 50.000 vots per davant d’Esquerra. La distància entre ERC i Junts va ser de només 35.000 paperetes. En 2017 el resultat va ser encara més ajustat en l'àmbit independentista i Junts va superar Esquerra per només 12.000 vots.
Ara imaginem-nos un indret amb 300.000 potencials votants. Si fos una ciutat seria la segona de Catalunya en electors, per darrere de Barcelona. Amb una participació d’un 15%, posem per cas, estaríem parlant d’uns 45.000 vots, una xifra gens menyspreable si tenim en compte els resultats explicats en el paràgraf anterior. És la Catalunya exterior, el conjunt de catalans en condicions de votar que viuen fora de l’Estat.
Aquestes eleccions seran les primeres al Parlament des de la derogació del vot pregat, aquell artefacte creat per l’Estat el 2011 per dificultar i entorpir la participació electoral dels residents a l’Exterior. Amb el vot pregat, la participació de la Catalunya exterior s’havia desplomat del 20% de 2006 al 4% de 2021. Ara el procediment s’ha simplificat –tot i que encara es fa feixuc i complicat votar des de fora– i s’espera un creixement de la participació.
No cal ser un Santaló per veure que el vot exterior pot ser determinanta l’hora de decidir l’ordre de posicions dels partits en el rànquing dels resultats del 12-M. Incomprensiblement, però, els partits catalans sempre han ignorat la Catalunya exterior. Els partits gallecs o bascos, per exemple, fan mítings presencials en els llocs amb més presència de les seves diàspores, els expliquen els seus programes i n’estimulen la participació electoral.
Catalunya ha viscut diverses onades emigratòries al llarg de la seva història. A finals del segle XIX per raons polítiques i econòmiques, al segle XX per motius només polítics i al segle XXI per la manca d’oportunitats d'un país que no ha sabut aconseguir la plena sobirania tant política com econòmica. Ignorar el capital que representa la diàspora catalana no és una opció. No és només un capital electoral, sinó fonamentalment humà. Allà on vagis trobaràs un català que destaca en la seva professió, en posicions de responsabilitat i en els àmbits més diversos. Hi ha catalans tallant el bacallà als organismes internacionals, a Silicon Valley i a Nova York, a Shanghai i a Guangzhou, a Buenos Aires i a São Paulo, a Dubai, a Londres i a Ciutat del Cap.
Catalunya ha de treballar activament per mantenir viu el vincle amb la seva diàspora. És un potencial de lobby i d’influència inigualable. El país ha d’aprendre d’altres cultures que han sabut treballar-lo, com Irlanda, un país de cinc milions d’habitants que sap treure profit dels 60 milions de persones d’arreu del món que reivindiquen les seves arrels irlandeses. És absurd que els partits catalans no facin campanya a la Catalunya exterior. Més encara quan els seus vots poden decidir si queden primers, segons o tercers.