"Una Catalunya que funcioni a ple rendiment beneficia Espanya". La frase és de la conferència que ha pronunciat aquest dijous el president Salvador Illa al Círculo de Bellas Artes de Madrid. No és cap sorpresa, perquè forma part del llenguatge habitual del líder del PSC i entronca amb l'esperit de retrobament i de normalitat institucional que aspira a projectar, però té rellevància per l'espai on l'ha pronunciat. Des del 2012, i potser una mica abans i tot pel debat tortuós sobre l'Estatut, Catalunya representa una amenaça -o, més aviat, s'ha volgut representar com una amenaça- per a determinats espais de la capital de l'Estat. Illa intenta que la Generalitat sigui percebuda com a fiable en un mar de crispació.
Una crispació que no prové, precisament, de qualsevol full de ruta d'un president independentista. No hi ha cap referèndum sobre la taula, ni cap ombra que es projecti sobre l'ordenament constitucional. Però l'ambient que hi ha a Madrid, que en ocasions es podria qualificar pràcticament de processista -en el pitjor sentit de la paraula-, comporta més tensió que entesa. Espanya continua trencant-se, diu el PP, però costa de creure. On abans hi havia una declaració unilateral d'independència, ara -com a molt- hi ha un sistema de finançament veritablement asimètric i inevitablement més just. O una delegació de competències que podria haver estat inclosa, fa trenta anys, dins del pacte del Majèstic.
Objectivament, ningú pot tenir por de Catalunya. El PIB ha superat els 300.000 milions d'euros per primera vegada -és probable que la "dècada perduda" que Illa atribuïa a l'independentisme tingui més d'eslògan que de realitat-, la inversió estrangera continua a bon nivell, s'ha consolidat la relació fluïda amb la Comissió Europea -represa sota la presidència de Pere Aragonès-, han tornat La Caixa i el Banc Sabadell, i la sintonia és total entre Palau i la Moncloa. Hi ha algun però, això sí: malgrat aixecar la bandera de la gestió, el màxim dirigent del PSC no tindrà pressupostos, perquè ERC només vol negociar els comptes de l'any vinent per incloure-hi els recursos del nou finançament singular.
Fins ara, els presidents de la Generalitat havien anat a Madrid a fer algun tipus de proposta, mai ben rebuda i normalment destinada al fracàs. Artur Mas va insistir en el pacte fiscal, i tothom sap com va acabar. Carles Puigdemont, acompanyat d'Oriol Junqueras i Raül Romeva, va insistir en el referèndum pactat, amb èxit inexistent. Aragonès, amb la fórmula de l'acord de claredat, tampoc se'n va sortir. La idea d'Illa no passa per aquestes coordenades, sinó per presentar Catalunya com un territori fiable i solidari en contraposició al model d'Isabel Díaz Ayuso. Però comparteix un vector amb els seus predecessors: res del que propugna -com el finançament- arribarà sense el suport de l'Estat.
De moment el té, perquè Sánchez el té com un puntal i no el pot decebre. Mentre el PSOE governi, el xoc serà inexistent; com a màxim, podrà ser soterrat per tenir més recursos o concretar les noves competències. Tot és susceptible de canviar quan a la Moncloa hi hagi Alberto Núñez Feijóo, o qui sigui del PP, amb el suport de Vox. Potser ara ningú té por de Catalunya, diguin el que diguin els incendiaris habituals, però Catalunya pot tenir por del que passarà quan mani la dreta. Liquidat el procés, castigat el processisme a les urnes, qualsevol traspàs o millora que no s'aconsegueixi mentre duri la legislatura a Madrid serà enterrat quan el poder canviï de mans.