Santi Vila (Granollers, 1973) continua sent un polític, encara que ja no es dediqui professionalment a la política. Al llarg de la seva carrera, tant a l'alcaldia de Figueres -etapa que recorda amb especial afecte- com en els governs d'Artur Mas i Carles Puigdemont, ha cultivat una imatge de liberal heterodox que li ha permès disposar d'una agenda àmplia i d'una capacitat per pensar, a banda d'executar. Apartat de primera fila des del 2017, quan va passar per la presó després d'intentar que no es produís el xoc de trens entre Catalunya i l'Estat, ara lidera el comitè assessor d'infraestructures de l'Ajuntament de Barcelona, que aquesta setmana ha presentat l'informe sobre l'aeroport del Prat.
En aquesta entrevista amb Nació, Vila defensa l'ampliació de la infraestructura i també passa revista al moment polític "antiliberal" que, segons el seu criteri, s'està produint a Madrid. Defensa que s'apliqui de manera immediata l'amnistia a Puigdemont -amb qui, assegura, encara té una bona relació personal-, aplaudeix el tarannà de Salvador Illa al Palau de la Generalitat, i manté que el model de finançament singular ha de ser fruit d'un "projecte compartit" a escala estatal. També aprofita per fer balanç d'una carrera política que, en algun moment, l'hauria pogut situar com a president o com a mínim candidat del PDECat a ser-ne. Un escenari que, no se n'amaga, li hauria agradat "molt" que s'hagués complert.
Per als més despistats: què fa ara mateix Santi Vila?
Soc el director a Aigües de Banyoles i també professor d'universitat, al campus de La Salle.
Una de les responsabilitats que té, que se'n podria ser parapolítica, és liderar el comitè assessor d'infraestructures de l'Ajuntament. Aquesta setmana han fet públic l'informe sobre l'aeroport. Per què s'ha trigat tant?
A la vida sempre hi ha la conveniència o l'oportunitat. Està acreditada la conveniència sobre el fet que s'elaborés l'informe i que, a més, avalés de manera unànime la necessitat d'ampliar l'aeroport del Prat. L'oportunitat o la inoportunitat té a veure amb els cicles electorals que s'han viscut, amb la necessitat que sobretot el dictamen fos útil i que, en lloc de ser una baula més de l'enfrontament, fos una baula de les complicitats, de l'empoderament de les decisions. Per tant, ha costat una mica que a la ciutat, a la Generalitat i a l'Estat els anés bé que ens pronunciéssim.
"La Ricarda seria millor no tocar-la"
També hi ha un informe pendent per part de la Generalitat. Anirà en una línia coincident del que han presentat vostès aquesta setmana?
Coincident, o fins i tot més ambiciós. Una de les aportacions de l'informe és l'empoderament de la decisió a favor d'ampliar la capacitat de l'aeroport. En ell mandat anterior, l'Ajuntament no estava en aquesta posició, i això ja és una millora. Es posa l'accent en tres qüestions. La primera: no deixem d'exigir que es compleixi amb les millores ambientals que s'havien acordat als noranta. La segona: com millorem l'operació aeroportuària i, per tant, com aconseguim l'objectiu de les 90 operacions per hora; encara estem a les 70 i pocs. I el tercer: ha arribat el moment de fer l'ampliació de la capacitat a través de l'ampliació de la infraestructura. Això és la pista mar. Com ho farem? Si pot ser, sense perjudicar massa la part ambiental protegida per la xarxa Natura 2000. Però el rellevant és que s'ha de fer i que s'ha de fer amb urgència.
El debat de l'ampliació aixeca passions i ofereix visions contraposades. Una de les qüestions és si es pot allargar la tercera pista, però menys metres dels que normalment s'havien previst. Aquesta és una opció?
Sí, jo crec que sí. La discussió vindrà per aquí, sincerament. Crec que la discussió vindrà sense menystenir l'exigència perquè es millori l'operació aeroportuària, i perquè efectivament es compleixi amb totes les compensacions ambientals que s'havien d'atendre i que encara no han quedat resoltes. El focus el posarem en dir si s'ha d'ampliar la infraestructura -la pista mar- entre els 500 metres que es van plantejar en el seu moment i una solució de compromís que potser ho ajusta una mica i que creix mínimament en zones asfaltades i potser en zones no asfaltades. Al nord ja surt, i si surten 300 metres i es poden atendre igualment les necessitats de vols de radi llarg, crec que estarem aquí.
La Ricarda és intocable?
La Ricarda seria millor no tocar-la.
Han notat pressió política a l'hora de fer l'informe? Es va variar d'una part inicial al que finalment ha estat? S'hi ha intervingut, a escala política?
Gens, gens. L'única -si es pot dir així- interferència ha estat la raó d'oportunitat o inoportunitat, que s'ha anat calibrant en quin moment era més oportú culminar els treballs. S'ha deixat treballar amb total llibertat.
L'alcalde Collboni va voler incloure el posicionament final favorable a l'ampliació del Prat dins l'informe, com apunten algunes de les fonts consultades?
Bé, l'alcalde ho ha manifestat públicament.
Té sentit ampliar l'aeroport en un moment en què es comença a declinar el discurs que la ciutat ha arribat al seu límit de capacitat turística?
No entro en el debat sobre el model de ciutat. El que cal és tenir un ajust de les infraestructures i dels serveis per aconseguir aquest propòsit de ciutat. La ciutat creixerà, ens agradi o no ens agradi. El model de ciutat que en aquests moments desperta més adhesions i més consensos entorn del PSC, de Junts, del PP i, crec, d'ERC és un creixement sostenible. I que, en definitiva, la ciutat aspiri a tenir més connexions de radi llarg. Ens fa millor ciutat.
"No m'he plantejat en cap moment la possibilitat de ser conseller"
Vostè que ha estat conseller de Territori i ha seguit en directe el debat. Cal posar ara sobre la taula la titularitat catalana del Prat?
En el dictamen nosaltres ens referim mínimament a dir que en algun moment s'haurà de trobar la manera que l'administració local, que el territori, participi més en les decisions. Aena, com a companyia, és una història d'èxit a escala planetària, és una referència. També crec que una dinàmica de competència entre aeroports sempre és bona i seria millor poder-la tenir. A partir d'aquí, la governança s'ha de discutir, s'haurà de discutir, es pot haver de discutir. De totes maneres, jo ordenaria les idees. I ara el que cal és concentrar-se en dir que sí a unes inversions urgents, necessàries, per la viabilitat i el creixement sostenible de l'aeroport.
L'última gran oportunitat va ser el 2021, quan la ministra Raquel Sánchez, del PSC, va oferir una inversió de més de 1.000 milions d'euros per ampliar la infraestructura en una reunió amb l'aleshores vicepresident Jordi Puigneró. S'hauria d'haver dit que sí, en aquell moment?
No. Fixi's que en les democràcies madures, i la nostra ho és, les decisions requereixen el seu temps. En aquest sentit, l'exigència ambiental no és capritxosa; no considero una excentricitat que la gent sigui exigent des d'aquest punt de vista. Una altra cosa és que quedis atrapat en els extrems, en gent que està legítimament pel decreixement, que no és la nostra posició, o no és la meva. Dit això, arreu d'Occident la mitjana en la presa de decisions d'una ampliació d'aeroports són 10 anys. No diria pèrdua d'oportunitat, sinó un advertiment que els anys passen per tots. A Barcelona, allò que era una mica demagògic de dir que mai arribaríem als 50 milions de passatgers, ja ho tenim. I què fem? Anem enrere?
L'ampliació de l'aeroport, per tant, és renunciar a un país millor, a una ciutat millor, segons la seva visió?
No en tinc cap dubte, no hi ha matisos.
Al marge de les infraestructures: quin diagnòstic fa del moment actual?
A escala general, lamento moltíssim aquest moment molt antiliberal que es viu, molt polaritzat, massa polaritzat. A Madrid, l'ambient polític és irrespirable. Has de prendre posició pel PP o pel PSOE, quan molta gent no té necessitat de ser dels uns ni dels altres. Aquí, a Catalunya, estem tots bevent aigua perquè estem de ressaca. S'han fet molts excessos, s'han fet molts disbarats, s'ha patit. S'ha patit una repressió exagerada, desproporcionada d'aquests disbarats, i ara tothom està fent anar la digestió.
Quina valoració fa de la presidència de Salvador Illa fins al moment?
Aprecio molt el seu pragmatisme, el seu compromís amb el quotidià, amb la realitat. A partir d'aquí, és aviat per valorar. Hem de veure com pot desplegar una acció de Govern. Hi ha temes que ha plantejat amb molta ambició, com l'aigua o l'habitatge. Potser massa i tot, amb la construcció de 50.000 habitatges en tan pocs anys. S'ha de veure com l'executiu es desplega. En tot cas, és públic que, sense ser socialista, el vaig votar. Perquè creia, efectivament, que era l'espai i la persona que podia afrontar l'agenda de la Generalitat amb més pragmatisme i amb més sentit de la realitat en aquests moments.
"Celebraré que Junts faci un viatge cap a la tradició convergent"
Hi ha similituds entre l'actual PSC i la Convergència prèvia al procés?
Bé, recordi que Convergència tenia socialdemòcrates, tenia liberals i, sobretot, tenia un denominador comú: pragmatisme i catalanisme. A partir d'aquí, crec que el pragmatisme i el catalanisme del PSC està acreditat. També hi ha molts matisos molt diferents.
Volen ser el partit d'ordre de Catalunya, els socialistes?
Ho són, sens dubte. Junts també evoluciona cap a ser-ho per primera vegada. Ho celebraré, si fan aquest viatge cap a la tradició convergent.
Li agradaria tornar a ser conseller sota el paraigua del PSC?
No, ja ho he estat. Ho dic molt honestament. Ho vaig fer tan bé com vaig saber. Per tant, no m'he plantejat en cap moment la possibilitat de ser conseller.
Bona part de les decisions que es prenen en aquests moments passen per Madrid. Una d'elles, i vostè la coneix bé, és el traspàs de Rodalies. El veu possible, de la manera com s'està plantejant?
El camí es fa caminant. Ho veurem a curt termini amb el traspàs de l'R1. S'ha de batallar i es podrà estudiar la culminació de les obres de desdoblament de l'R3, i això potser farà possible també el traspàs d'aquesta línia. Aquestes decisions tenen un component també instrumental. El que hem de ser exigents és amb la qualitat i la millora del servei. Preferiria que gestionem Rosalies des de Catalunya, per raons de proximitat. Hem acreditat competència amb el cas de Ferrocarrils, amb un nivell d'eficiència molt gran. Ordenant de nou les prioritats, ara estem en el moment d'exigir que es culmini tot el pla d'inversions que es va acordar, que té un nivell d'implementació molt gran. Estem parlant d'inversions ja en execució multimilionàries i pendents de licitació durant aquest 2025.
També hi ha al centre del debat el finançament singular, que va en la línia del pacte fiscal que defensava Artur Mas el 2012. Ha valgut la pena tot el que ha passat per acabar a la casella del finançament?
Ja veurem què en surt. Trobo a faltar un projecte compartit. Això ja ens va fallar el 2012. Com volies anar a negociar un concert econòmic, un pacte fiscal, dient que era la primera estació abans de marxar? Això era de primer, de carrera, per dir-ho així. Aquell error l'estem reproduint entre Catalunya i el conjunt d'Espanya, però també entre PP i PSOE. Temes literalment d'estat, com el finançament, requeririen una aproximació que no sigui de qui té la majoria parlamentària. Això és un insult als ciutadans. El que han de fer és posar les bases per acordar un nou model de finançament i si han acordat, a més a més, un caràcter singular per Catalunya, alguns ho celebrarem. Però insisteixo, cal projecte compartit. Estem realment amb la construcció d'un estat compost, plurinacional? Això vol ajustos constitucionals.
"La situació de Puigdemont és del tot incomprensible; és inadmissible i confirma que no només es van fer excessos a Catalunya"
L'Estat no està preparat, ni políticament ni jurídicament?
El finançament requereix el reconeixement de la plurinacionalitat de iure i de facto, no eufemísticament com fa la Constitució. Un reconeixement així requereix grans consensos. Senyors, ens hi posem? Bandegem els extrems? Catalunya, ERC, Junts, el conjunt d'Espanya, PP, PSOE, PSC... Perdonin, què tenen a dir-hi, vostès? Al PNB, històricament, el podem identificar ràpidament com un sector per ser-hi tant sí com no, en aquest consens. Que no hi són? Doncs estem fent volar coloms, estem marejant l'opinió pública, perquè no portarà enlloc. I el que arribi acabarà el Tribunal Constitucional. És un viatge molt curt.
En la legislatura espanyola, Junts i ERC han de collar el PSOE, però han de fer equilibris a l'hora de no precipitar el final de la legislatura.
Des del punt de vista de l'interès general, està molt mal plantejat. Està molt mal plantejat per part del govern d'Espanya i està molt mal plantejat per ERC i per Junts, perquè es presenten davant de l'opinió pública com a extorsionadors, al final. Això no es pot defensar des del punt de vista ètic del bé comú. Senzillament, vol dir que ets murri, que ets pillo i que te n'aprofites. Però això no és el que es feia als anys vuitanta, amb el peix al cove, que era compatible amb ser l'Espanyol de l'Any .
Té relació amb Carles Puigdemont?
Sí.
Bona?
Sí. Cordial, sí.
Sempre ha dit que l'aprecia.
Sí, i crec que és mutu.
Li sap greu la situació que travessa?
Sens dubte.
No pot tornar malgrat l'amnistia.
És del tot incomprensible; és inadmissible i confirma que no només es van fer excessos a Catalunya: se'n continuen fent amb altres institucions de l'Estat.
Hi hauria d'haver un gest de reparació en forma de reunió amb Pedro Sánchez a Brussel·les?
Estem exhaustos de gestos. Em semblarà molt bé si ho fa però el que cal és que, efectivament, Carles Puigdemont pugui fer entrevistes des d'aquí.
Creu que s'ha pogut penedir del que va passar l'any 2017?
Això li ha de preguntar a ell. És evident que, a propòsit de l'absolució de Lluís Puig pel cas de les obres de Sixena, he comentat amb gent de Junts que mai de la vida li hauria proposat ser conseller de Cultura després de mi, si n'arribem a saber les conseqüències.
En l'àmbit personal, es penedeix de la tardor del 2017?
Penedir-me'n, no. Hi ha coses que les faria diferent. Vist en perspectiva, vaig sobrevalorar la meva capacitat d'influència. I és evident que el dia 2 d'octubre jo hauria d'haver presentat la meva divisió. Vist com va anar, això ja és història contrafactual. Ho vam fer tan bé com vam saber tots, i ja està.
Creu que a Junts li queda alguna reminiscència de l'antiga Convergència?
Els queden, sobretot, molts quadres. Molts quadres que, per convicció, per pragmatisme, han continuat i es reivindiquen en públic i en privat hereus d'aquesta tradició. Estic pensant en molts i molts alcaldes que estimo molt, que aprecio molt, com el de Figueres. Han estat companys de candidatures amb mi, i tenen la mateixa cosmovisió de l'interès general de Catalunya i d'Espanya.
"En el debat de la migració, les posicions que estem escoltant venen absolutament contaminades per Aliança Catalana"
El fa patir el forat que pot fer Aliança Catalana a l'espai de Junts i en el conjunt del Parlament?
Em preocupa molt, perquè a Catalunya ens està passant el que està passant al conjunt d'Espanya i al conjunt de les democràcies occidentals: més enllà del creixement electoral de l'extrema dreta, és una dada objectiva que contaminen les agendes dels seus partits frontera. I és evident que en el debat de la migració, per exemple, les posicions que estem escoltant venen absolutament contaminades per la presència de l'Aliança Catalana.
Ja per acabar: li hauria agradat ser president de la Generalitat?
Molt. Molt. És evident. Però m'haurien agradat moltes coses.
La seva voluntat de ser candidat amb el programa que tenia al cap van arribar abans d'hora?
És història contrafactual. Vaig ser molt feliç sent alcalde de Figueres. És un càrrec en el qual encara molta gent m'hi reconeix. Com a conseller també em vaig sentir molt honorat. Ho vam fer tan bé com vam poder, amb les agendes sectorials ens va sortir molt bé; amb l'agenda vinculada al procés vam prendre mal tots. En fi, la vida es viu vivint-la i tampoc se n'ha de fer més tema.