Arran de les diferents opinions que s’estan publicant sobre la “proposta Tardà” en el marc del debat congressual d’Esquerra, és interessant assenyalar que, sortosament, ja s’ha entrat en el debat ideològic que ha de centrar tot congrés d’una organització política.
També es pot constatar que, més enllà d’algunes formulacions contràries a la proposta excessivament simplistes o altres artificiosament florentines, la gran majoria, en el fons, acaben donant la raó al plantejament que proposa en Joan Tardà.
El darrer exemple el tenim en l’article publicat per n’Eduard Voltas que, tot i que el titula “L’error de la via Tardà”, just en l’inici afirma: “Potser una bona manera de començar seria preguntar-se com és que un partit que a priori és el que més s’assembla a la centralitat de la societat catalana té només 20 diputats. Per totes les enquestes sabem que la majoria social se situa en el republicanisme –o el rebuig a la monarquia-, s’autoubica del centre cap a l’esquerra, i vol o bé més autogovern o bé directament la independència. Què li falla a ERC, si sobre el paper té el millor posicionament del mercat?”.
Potser estic equivocat, però només començar dona la raó a qui diu que erra. Precisament el que li falla a Esquerra és el que proposa en Joan Tardà: l’obertura del partit cap a aquests amplis sectors que volen republicanisme, més autogovern o bé independència. I sortir de la dinàmica d’acords i fulls de ruta amb les organitzacions amb què portem fent-ho de fa més de catorze anys, algunes de les quals estan lluny d’entendre la justícia social com l’entenem nosaltres.
Aquest article coincideix també, i no sé si de forma interessada –com la gran majoria de persones que s’expressen contràries a les tesis d’en Tardà– a atribuir-li erròniament la renúncia o l’abandonament de la independència, fet absolutament allunyat de la realitat, i es pregunta si el que proposa Tardà és el que ara necessita Catalunya i si això és el que ha de fer Esquerra per superar la seva crisi.
Jo, humilment, crec que sí, que és la millor contribució que pot fer Esquerra, un cop més, a Catalunya i sobretot als catalans. I d’aquests, a aquells més precaritzats i més necessitats d’esperança i de solucions en clau social. I també crec que és el que li toca fer a Esquerra ara. Sobretot, perquè constatem un cop més que el que se suggereix que haurien de ser els nostres socis naturals, continuen ancorats sense cap mena de complex en l’espai que ocupa la dreta liberal. Un posicionament que, alhora, dona corda a la dreta extrema.
L’autor d’aquest article també es pregunta en què es diferenciaria dels comuns, l’ERC que imagina Tardà. Malament si a hores d'ara, persones intel·lectualment potents, cauen en el parany de condicionar l’ètica a l’estètica, o en la demagògia més matussera. Joan Tardà deu tenir molts defectes, segur, com els tenim tots. Però té la virtut, reconeguda i demostrada al llarg dels seus anys de vida política, de saber llegir com ningú els canvis que experimenta la societat. I fruit d’aquesta interpretació intenta treure la seva organització política del camí de la irrellevància política en què està submergida actualment. I no ha estat ell qui l’ha situat en aquest context. I sí que hi han estat implicats molts dels que volen desacreditar-lo. O en el millor dels casos, combatre’l.
Crec que seria interessant aprofitar les ganes d’aportar i la potència política d’algunes persones que han expressat l’opinió en relació a la proposta de Joan Tardà. I fer-ho intentant enriquir el debat, matisant els plantejaments, millorant el que sigui millorable. Fer-ho, per tant, en el marc del debat congressual i en els canals de participació que s’han establert, i no en els canals mediàtics. Potser ja n’hem tingut prou d’esbudellaments innecessaris de les nostres misèries.
Finalment, expresso que no puc estar més d’acord amb un dels paràgrafs de l’article: “Humilment, jo recomanaria als militants d’ERC que no s’equivoquin de problema i se centrin en com fer del seu partit un espai d’excel·lència organitzativa, d’atracció de talent sectorial, de coherència discursiva, de compromís radical amb la solució dels problemes concrets de la majoria, i de bones pràctiques en l’exercici del poder. Amb tot això, faran que la independència estigui més a prop”.