Els fets són prou coneguts. Resulta que el passat 18 de juny d’enguany estava convocada al Parlament de les Illes Balears una sessió plenària amb l’objectiu de prendre en consideració la proposició de Vox destinada a derogar la llei autonòmica de memòria i reconeixement democràtic. Convé recordar que el PP governa —o governava, ja veurem com acaba tot plegat— la nostra malaurada terra amb el suport extern de Vox, que ha imposat al soci parlamentari mesures que ens retrotreuen a les èpoques més fosques del passat. Tanmateix, precisem que si ambdues forces polítiques —PP i Vox— s’han entès és perquè participen d’una anàlisi comuna de la situació i coincideixen en la necessitat/conveniència d’adoptar unes determinades decisions polítiques en matèries com la llengua, l’ensenyament, l’ordenació territorial i el liberalisme econòmic a ultrança. Tot plegat, fins a les darreres conseqüències, és a dir, fins que no tinguem ni recursos naturals, ni territori, ni identitat cultural, ni llengua.
[Obrim un claudàtor que ve al cas. Encara algú necessita proves de la pervivència del franquisme en el règim nascut de la tan lloada Transició? Doncs, si les necessita, que examini amb ulls crítics què significa que, cinquanta anys més tard de la mort del dictador, encara sigui impossible restablir la memòria i reparar íntegrament el mal causat a les víctimes sense reticències, sense que hagin de superar dificultats insalvables. Com hem d’interpretar que alguns partits polítics, instàncies judicials i estructures oficials s’oposin directament a condemnar sense ambigüitats aquell règim sanguinari i a restablir la justícia? Abans del claudàtor de tancament, posem en relleu una altra circumstància gens menor que ratifica la pervivència del franquisme en el cim més alt: si l’Estat té la forma jurídica de monarquia és perquè Franco ho va establir així i els que conduïren la Transició —tan lloada!— digueren amén. No per altra raó.].
Doncs bé, en el curs d’aquesta sessió parlamentària en què s’havia de debatre, insistim, la derogació de la llei de memòria, l’oposició va exhibir reproduccions fotogràfiques i cartells al·lusius a les víctimes de la repressió franquista. L’ocasió semblava propícia. Entre les fotografies exhibides hi havia la d’Aurora Picornell (Palma, 1912) i algunes de les seves companyes militants del PCE (eren cinc en total i són popularment anomenades com les Roges del Molinar). Totes cinc foren violades i assassinades de forma atroç per un escamot falangista entre el 5 i el 6 de gener de 1937. Arribà un moment en què el president del Parlament —Gabriel Le Senne, de Vox, de posat falsament beatífic, misogin i ultramuntà— es veié superat per la ira i, empès per un rampell de violència que ja no pogué contenir més, arrabassà parcialment la fotografia d’Aurora Picornell i les germanes Antònia i Maria Pascual de l’ordinador de la vicepresidenta de la mesa, l’esqueixà, la rebregà i la tirà a terra.
Gest primari, de rancúnia, del tot coherent, per descomptat, amb el personatge i amb el partit polític que l’aixopluga, perquè justificar la dictadura franquista i trivialitzar la repressió entra de ple dins dels paràmetres ideològics d’ambdós. Gest repugnant que, al marge d’evidenciar la manca d’idoneïtat per al càrrec, ha produït una barreja de dolor, pena i indignació en el si de la societat mallorquina i en els familiars de les víctimes per allò que suposa d’atac a la dignitat, de menyspreu i d’humiliació a unes dones —feministes i d’esquerres, lluitadores en pro de la igualtat— que foren assassinades per les seves idees. Tanmateix, allò que l’autoritari i atrabiliari president no va calcular són les reaccions que el seu acte infecte ha provocat, reaccions que, si tot va com ha d’anar, li costaran el càrrec.
Aurora Picornell i les seves companyes venen a ser com un model intocable, mereixedores de la màxima consideració. Són, en efecte, un exemple venerable per als mallorquins demòcrates, amb independència de la seva adscripció partidista, perquè representen els més alts valors morals. Justament per això, Aurora fou declarada filla predilecta de Mallorca, dona nom a un institut de secundària i a un carrer, i té un monument en un emplaçament públic del seu barri. Per tant, agredir-la, agredir-les, tocaria que no li sortís de franc a l’atrabiliari president del Parlament. En aquesta direcció —és a dir, reaccionar per evitar que la cosa es vulgui oblidar amb una disculpa maldestra—, una nombrosa representació de la societat mallorquina s’ha unit per interposar una querella criminal, en exercici de l’acció popular, en contra de Le Senne, que s’agregarà a la denúncia que ja està en curs a instàncies d’alguns parents de les víctimes.
Amb la querella —interposada per advocats, treballadores socials, psicòlegs, metges, catedràtics i professors d’universitat, filòlegs, professors de secundària i de primària, biòlegs, treballadors de banca i manuals...—, els querellants, que actuen de forma individual, sense cap sotmetiment a instàncies polítiques o grupals, pretenen que l’Administració de justícia resolgui si Le Senne ha comès un delicte. Si ha injuriat, menyspreat i humiliat les dones representades a la fotografia i els seus familiars, però també, per extensió, el col·lectiu ideològic al qual pertanyien les víctimes i, al cap i a la fi, els represaliats pel franquisme. D’aquest franquisme, per cert, tan present.