El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, vol ser l’Emmanuel Macron espanyol. Però no l’és.
I no l’és per molts motius. Albert Rivera no és Emmanuel Macron, d’entrada, perquè no té la seva formació. Sense treure cap mèrit als seus estudis d’ESADE, Macron és llicenciat en Filosofia i en Ciències Polítiques, i va formar-se a l’exigent Escola Nacional d’Administració francesa.
No té la seva formació ni la seva experiència professional en el sector públic, ni en el privat. Fins on se sap, Rivera sols va treballar a “La Caixa” fins que es va posar en el projecte de Ciutadans. Mentre que el francès va ser membre del cos d’Inspecció General de Finances, va saltar a la banca privada Rothschild on va arribar a directiu i després seria secretari general adjunt de la presidència de la República.
Abans d’això, l’avui president francès havia rebut propostes d’entrar a treballar al gabinet del primer ministre François Fillon, així com treballà en la Comissió Attali per al desenvolupament econòmic de França, impulsada pel president Sarkozy.
Òbviament, Rivera no ha estat mai ministre, i no cal dir que… tampoc d’una cartera tan rellevant com Economia.
Si ens preguntéssim en quin àmbit de la política governamental excel·leix tampoc sabríem què respondre: Finances? Educació? Transports? Què diu de política exterior Albert Rivera?
Macron també va destacar sent dissident intern del propi govern del qual formava part. I aquesta experiència Rivera no la té. No és ni gaire dissident de la opinió del govern Rajoy en grans temes de país. És a dir, li falta marcar perfil en molts sentits.
Albert Rivera tampoc té el carisma del president francès. Les seves capacitats oratòries destacables (Inés Arrimadas ja li ha trepitjat els talons) són potents, però no transmet el carisma de Macron, que aconsegueix seduir per allà on passa; aconsegueix caure simpàtic a gent que no el votaria, i això Rivera no ho aconsegueix tant (potser sí més Arrimadas).
Amb el president de la República francesa comparteix la joventut. Que avui és un valor a l’alça en política, perquè connota regeneració, canvi, futur. Així ho veiem en el cas Macron, però també Justin Trudeau al Canadà o Sebastian Kurz a Àustria. Tanmateix no és un tema que sembla que hagi estat molt en consideració a Espanya, tret dels primers anys d’Adolfo Suárez, o amb el primer Zapatero…
El liberalisme és un altre factor. A França va ser un element clau del fenomen Macron, perquè ell sol va saber captar com ningú aquest espai polític molt disputat pels contendents de la dreta. A Espanya, però, el concepte liberal mai s’ha entès o aplicat gaire. Rivera se’l fa seu, però li han explicat que moltes vegades a l’estat espanyol simplement comporta un conjunt buit comunicatiu.
La híper-comunicació també va fer que Macron fos un fenomen polític. I, això sí, Rivera, i el seu equip (així com el potent equip d’Arrimadas) en saben molt de comunicació. Però em costa trobar-la en Rivera més enllà del “tema català” i en períodes concrets de presència mediàtica.
A nivell mediàtic, el català tampoc té una vida personal gaire “rosa”. A França, de sempre, aquest és un element molt perseguit. A l’estat espanyol les vides personals dels polítics no interessen tant. Però està clar que res té a veure la famosa relació i matrimoni de Macron amb la seva esposa Brigitte, amb la discreta vida personal del líder taronja.
A Ciutadans (buscant també comparativa amb la formació “En Marxa!” de Macron) els agrada molt allò de “ni de dretes ni d’esquerres” i s’omplen la boca dels pactes múltiples amb PP i PSOE independentment a les diferents comunitats autònomes espanyoles: amb el PP progre i post-corrupte de Cristina Cifuentes a la comunitat de Madrid, o amb els socialistes andalusos més dretanitzats de Susana Díaz. El factor d’esquerres no el veig per enlloc, però d’acord.
Rivera, sens dubte, ha aconseguit que la fundació FAES, liderada per l’expresident Aznar i assessorada per plomes il·lustres de la dreta liberal i conservadora espanyola, el faci bo al costat del president Rajoy, al qual s’acusa, amb certesa, de manca d’acció. Si FAES, que està a la dreta de la dreta, li dóna suport, ja té un element definitori curiós per caure bé també a l’esquerra… Ara, si l’esquerra a la qual cau bé és aquella que cultiva l’anticatalanisme i les posicions en molts temes no molt allunyada del PP, aleshores sí…
Tampoc Ciutadans ha captat cap pes pesant dels altres dos grans partits espanyols. No hi ha entre les seves files cap exministre socialistes o popular… Ni destacats fitxatges mediàtics que se li sumin i s’integrin al partit…
I per tot això, que no és poc, Albert Rivera no és l’Emmanuel Macron espanyol.
I no l’és per molts motius. Albert Rivera no és Emmanuel Macron, d’entrada, perquè no té la seva formació. Sense treure cap mèrit als seus estudis d’ESADE, Macron és llicenciat en Filosofia i en Ciències Polítiques, i va formar-se a l’exigent Escola Nacional d’Administració francesa.
No té la seva formació ni la seva experiència professional en el sector públic, ni en el privat. Fins on se sap, Rivera sols va treballar a “La Caixa” fins que es va posar en el projecte de Ciutadans. Mentre que el francès va ser membre del cos d’Inspecció General de Finances, va saltar a la banca privada Rothschild on va arribar a directiu i després seria secretari general adjunt de la presidència de la República.
Abans d’això, l’avui president francès havia rebut propostes d’entrar a treballar al gabinet del primer ministre François Fillon, així com treballà en la Comissió Attali per al desenvolupament econòmic de França, impulsada pel president Sarkozy.
Òbviament, Rivera no ha estat mai ministre, i no cal dir que… tampoc d’una cartera tan rellevant com Economia.
Si ens preguntéssim en quin àmbit de la política governamental excel·leix tampoc sabríem què respondre: Finances? Educació? Transports? Què diu de política exterior Albert Rivera?
Macron també va destacar sent dissident intern del propi govern del qual formava part. I aquesta experiència Rivera no la té. No és ni gaire dissident de la opinió del govern Rajoy en grans temes de país. És a dir, li falta marcar perfil en molts sentits.
Albert Rivera tampoc té el carisma del president francès. Les seves capacitats oratòries destacables (Inés Arrimadas ja li ha trepitjat els talons) són potents, però no transmet el carisma de Macron, que aconsegueix seduir per allà on passa; aconsegueix caure simpàtic a gent que no el votaria, i això Rivera no ho aconsegueix tant (potser sí més Arrimadas).
Amb el president de la República francesa comparteix la joventut. Que avui és un valor a l’alça en política, perquè connota regeneració, canvi, futur. Així ho veiem en el cas Macron, però també Justin Trudeau al Canadà o Sebastian Kurz a Àustria. Tanmateix no és un tema que sembla que hagi estat molt en consideració a Espanya, tret dels primers anys d’Adolfo Suárez, o amb el primer Zapatero…
El liberalisme és un altre factor. A França va ser un element clau del fenomen Macron, perquè ell sol va saber captar com ningú aquest espai polític molt disputat pels contendents de la dreta. A Espanya, però, el concepte liberal mai s’ha entès o aplicat gaire. Rivera se’l fa seu, però li han explicat que moltes vegades a l’estat espanyol simplement comporta un conjunt buit comunicatiu.
La híper-comunicació també va fer que Macron fos un fenomen polític. I, això sí, Rivera, i el seu equip (així com el potent equip d’Arrimadas) en saben molt de comunicació. Però em costa trobar-la en Rivera més enllà del “tema català” i en períodes concrets de presència mediàtica.
A nivell mediàtic, el català tampoc té una vida personal gaire “rosa”. A França, de sempre, aquest és un element molt perseguit. A l’estat espanyol les vides personals dels polítics no interessen tant. Però està clar que res té a veure la famosa relació i matrimoni de Macron amb la seva esposa Brigitte, amb la discreta vida personal del líder taronja.
A Ciutadans (buscant també comparativa amb la formació “En Marxa!” de Macron) els agrada molt allò de “ni de dretes ni d’esquerres” i s’omplen la boca dels pactes múltiples amb PP i PSOE independentment a les diferents comunitats autònomes espanyoles: amb el PP progre i post-corrupte de Cristina Cifuentes a la comunitat de Madrid, o amb els socialistes andalusos més dretanitzats de Susana Díaz. El factor d’esquerres no el veig per enlloc, però d’acord.
Rivera, sens dubte, ha aconseguit que la fundació FAES, liderada per l’expresident Aznar i assessorada per plomes il·lustres de la dreta liberal i conservadora espanyola, el faci bo al costat del president Rajoy, al qual s’acusa, amb certesa, de manca d’acció. Si FAES, que està a la dreta de la dreta, li dóna suport, ja té un element definitori curiós per caure bé també a l’esquerra… Ara, si l’esquerra a la qual cau bé és aquella que cultiva l’anticatalanisme i les posicions en molts temes no molt allunyada del PP, aleshores sí…
Tampoc Ciutadans ha captat cap pes pesant dels altres dos grans partits espanyols. No hi ha entre les seves files cap exministre socialistes o popular… Ni destacats fitxatges mediàtics que se li sumin i s’integrin al partit…
I per tot això, que no és poc, Albert Rivera no és l’Emmanuel Macron espanyol.