Aquest diari explicava ahir que, en un debat entre estudiants de Granada la gran majoria defensaven la consulta a Catalunya. Més enllà d’una petita part, pròxima pel que sembla a Ciutadans –no oblidem, el partit més català que es presenta a les eleccions andaluses-, els altres troben ben natural que Catalunya exerceixi com a subjecte polític i es pugui autodeterminar. Creuen que el mateix procés de definició de les relacions amb Espanya es pot estendre a altres territoris, per exemple, el seu (que l’independentisme andalús sigui poc més que una ficció no treu que els andalusos no puguin opinar sobre com volen conviure dins l’Estat).

En realitat, sembla de sentit comú que els ciutadans espanyols amb conviccions democràtiques trobin raonable una consulta d’autodeterminació. No hauria de ser una notícia que els estudiants de Granada opinin com ho fan. Però la crispació política, la passió publicada i la utilització partidista del debat han amagat aquesta part fonamental de la realitat, presentant erròniament els espanyols com un tot uniforme –uniformat, gairebé- hostil a tota demanda catalana. Que la majoria d’ells no desitgin la separació de Catalunya no comporta necessàriament que no defensin el dret dels catalans a plantejar-s’ho i a decidir-ho.

En aquest sentit, el procés català hi guanyarà si busca aquesta mena de complicitats. Un dirigent independentista em comentava l’altre dia que, segons ell, la millor arma del procés era la reivindicació pura del vot, sense apostar per un o altre resultat. Ell creia que aquest argument s’havia utilitzat poc quan es va poder. Un ciutadà espanyol sense cotilles partidistes té molt difícil posar-se en contra d’una votació. Dins de Catalunya també reuneix més consens l’autodeterminació que la independència. És de calaix: entre els que votarien "sí" i els que votarien "no" hi ha un punt en comú, la conveniència d’anar a les urnes. Per complicat que sigui un camí, com més tram es faci en grup millor.