L'Audiència de Barcelona condemna a 5 dels acusats per la violació d'una nena de 14 anys de Manresa per abús sexual continuat i no per agressió perquè el tribunal considera que com que la víctima estava inconscient «no podia acceptar o oposar-se al que li estaven fent», informa la periodista Anna Punsí a Twitter. I jo imagino els jutges de l’Audiència adormits, sense poder acceptar ni oposar-se al que els voldria fer.
El mateix dia sabem també que la jutge d’instrucció arxiva la causa contra els setze guàrdies civils que van assassinar quinze persones a la platja de Tarajal, quan intentaven arribar a la costa, perquè la Fiscalia no acusa, i l’acusació popular és insuficient. Judicatura, fiscalia, advocacia de l’estat i forces de repessió, conxorxats en un sol bàndol que juga amb la llei per permetre que es pugui matar quan les vides dels assassinats no importen.
Mentrestant, Pedro Sánchez aprova d’urgència un decret de "seguretat digital" per evitar que la Generalitat faci un "ús espuri de les dades". La justificació és que "intueix" que ho podrien estar fent. És a dir, el president en funcions aprova d’un dia per l’altre, just a les portes de la campanya electoral oficial.
Tenim també les detencions il·legals gravades que corren per les xarxes, les agressions sexuals contra les treballadores del sector de la fruita per castigar, els desnonaments violents de famílies sense recursos i uns quants milers d’injustícies que s’acumulen al sac del "no s’hi pot fer res".
Més de la meitat de la població no confia en la independència del poder judicial. Cada cop més persones (de tots els gèneres) veiem més clar que l’aigua que un nombre inacceptable de decisions judicials es prenen amb un biaix masclista que va en contra de les víctimes i a favor dels agressors. Cada cop més persones (de totes les adhesions polítiques i nacionals) ens indignem per l’aplicació de la llei mordassa i per la impunitat de la repressió.
Què passa quan hi ha tanta gent que no creu en el sistema? Passa que el sistema no es pot sostenir, com a mínim a llarg termini. O hi ha canvis reals que facin que creixi l’adhesió de la població a les normes i, el que és més important, a l’aplicació de la justícia, o el sistema s’ensorra. Hi ha encara una altra possibilitat, que són els canvis cosmètics. Buch anunciant que investigarà els mossos ara-sí-de-debò-que-sí-us-ho-juro-de-veritat, amb l’esperança que d’aquí a una mica ens n’oblidem i no passi res, com no va passar res amb els mossos que van assassinar Juan Adrés Benítez (alguns dels quals han sigut condecorats pel cos).
Podem empassar-nos aquests canvis cosmètics previsibles, i amb ells empassar-nos també el retrocés de les llibertats més bàsiques. De fet, segur que hi ha molta gent que està disposada a empassar-se el que sigui per tal de preservar la "pau social". O podem rebel·lar-nos-hi, i mirar que el cúmul de despropòsits no ens ofegui en la impotència. Unir les lluites, compartir les trinxeres, ajuntar les forces, ens ha d’ajudar. Perquè, en el fons, no són moltes batalles. És una batalla, una de sola, per viure en una societat on hi càpiga tothom, i on regnin de debò la llibertat, la igualtat, la sororitat.
El mateix dia sabem també que la jutge d’instrucció arxiva la causa contra els setze guàrdies civils que van assassinar quinze persones a la platja de Tarajal, quan intentaven arribar a la costa, perquè la Fiscalia no acusa, i l’acusació popular és insuficient. Judicatura, fiscalia, advocacia de l’estat i forces de repessió, conxorxats en un sol bàndol que juga amb la llei per permetre que es pugui matar quan les vides dels assassinats no importen.
Mentrestant, Pedro Sánchez aprova d’urgència un decret de "seguretat digital" per evitar que la Generalitat faci un "ús espuri de les dades". La justificació és que "intueix" que ho podrien estar fent. És a dir, el president en funcions aprova d’un dia per l’altre, just a les portes de la campanya electoral oficial.
Tenim també les detencions il·legals gravades que corren per les xarxes, les agressions sexuals contra les treballadores del sector de la fruita per castigar, els desnonaments violents de famílies sense recursos i uns quants milers d’injustícies que s’acumulen al sac del "no s’hi pot fer res".
Més de la meitat de la població no confia en la independència del poder judicial. Cada cop més persones (de tots els gèneres) veiem més clar que l’aigua que un nombre inacceptable de decisions judicials es prenen amb un biaix masclista que va en contra de les víctimes i a favor dels agressors. Cada cop més persones (de totes les adhesions polítiques i nacionals) ens indignem per l’aplicació de la llei mordassa i per la impunitat de la repressió.
Què passa quan hi ha tanta gent que no creu en el sistema? Passa que el sistema no es pot sostenir, com a mínim a llarg termini. O hi ha canvis reals que facin que creixi l’adhesió de la població a les normes i, el que és més important, a l’aplicació de la justícia, o el sistema s’ensorra. Hi ha encara una altra possibilitat, que són els canvis cosmètics. Buch anunciant que investigarà els mossos ara-sí-de-debò-que-sí-us-ho-juro-de-veritat, amb l’esperança que d’aquí a una mica ens n’oblidem i no passi res, com no va passar res amb els mossos que van assassinar Juan Adrés Benítez (alguns dels quals han sigut condecorats pel cos).
Podem empassar-nos aquests canvis cosmètics previsibles, i amb ells empassar-nos també el retrocés de les llibertats més bàsiques. De fet, segur que hi ha molta gent que està disposada a empassar-se el que sigui per tal de preservar la "pau social". O podem rebel·lar-nos-hi, i mirar que el cúmul de despropòsits no ens ofegui en la impotència. Unir les lluites, compartir les trinxeres, ajuntar les forces, ens ha d’ajudar. Perquè, en el fons, no són moltes batalles. És una batalla, una de sola, per viure en una societat on hi càpiga tothom, i on regnin de debò la llibertat, la igualtat, la sororitat.