Una de les espoletes de l’inici del procés va ser la idea que Espanya és irreformable. El tracte donat a l’Estatut per part dels dos grans partits espanyols (les firmes del PP i el cepillo d’Alfonso Guerra) i el remat final del Tribunal Constitucional (TC) van significar per a molts catalans una mena de caiguda del cavall com la de Sant Pau. La gota de l’Estatut va fer vessar el got de la paciència històrica d’un moviment polític, el catalanisme, que des del seu sorgiment a finals del segle XIX mai no havia tingut cap pla seriós per formar un estat propi i que sempre havia imaginat una Catalunya realitzada dins d’una Espanya democràtica i plurinacional per la qual valia la pena treballar.
Aquesta nova convicció del mainstream catalanista –“Espanya és irreformable”– era totalment inèdita en termes històrics, i va molestar molt una determinada esquerra catalana, representada pel PSC i sobretot pels Comuns. A banda d’una impugnació a la seva línia política, hi veien uns aires de superioritat –supremacisme, van arribar a dir– que potser –només potser– no haurien apreciat si el problema s’hagués designat d’una forma més precisa i acurada, per exemple: “l’estat espanyol no vol ser reformat”. El terme “Espanya” inclou la gent, els paisatges, els afectes, les relacions familiars. “Estat espanyol”, en canvi, fa diana: els tres poders – executiu, legislatiu, judicial– amb les seves respectives maquinàries, la monarquia, l’exèrcit, les forces de seguretat i tot l’entourage mediàtic i financer que viu de l’existència d’aquest estat... Aquest conglomerat de poder i privilegi no vol ser reformat, i menys des de la perifèria. Se sent molt còmode en el seu cos i a més té els mecanismes per bloquejar qualsevol canvi significatiu. Dotze anys després de la sentència del TC, això és una evidència empírica.
Ara, aquells a qui tant molestava l’eslògan governen Espanya. Els Comuns seuen al Consell de Ministres amb els seus aliats espanyols i, encara que no ho reconeguin, han topat també ells amb la dura realitat. La dura realitat es diu PSOE, es diu PP, es diu VOX, es diu Tribunal Suprem, es diu Tribunal Constitucional, es diu clavegueres de l’estat, es diu IBEX, es diu Casa Reial. En definitiva, es diu Estat espanyol, i repetim-ho: No. Vol. Ser. Reformat. Certament, l’independentisme fa pena ara mateix, però el projecte federal-plurinacional-democràtic dels comuns fa aigües, i amb ells al govern. El PSOE no es mou en la direcció correcta ni tan sols governant en coalició amb Podemos i necessitant els vots dels diputats sobiranistes catalans, bascos i gallecs. I si insinua que es mourà, allà està la maquinària de la dreta política, mediàtica i judicial, combinada amb els barons regionals del mateix PSOE, per frenar-ho. No només no es va endavant, sinó que quaranta-quatre anys després de l’aprovació de la Constitució, Catalunya veu que se li discuteix fins i tot allò que en teoria ja tenia reconegut, com el català a l’escola.
És obvi que ningú no té un pla creïble per sortir de la gàbia en què s’ha convertit el règim del 78, ni en clau federal-plurinacional ni en clau de ruptura independentista. La nació hegemònica de l’estat i propietària de la idea d’Espanya, la nació castellana, exerceix la seva majoria absoluta demogràfica i el seu control del poder coercitiu amb mà de ferro, i això no permet veure escletxes i fa molt difícil imaginar camins practicables. La manca d’horitzons viables provoca sentiments d’impotència, desconcert i frustració, que al seu torn entelen encara més la vista i impedeixen pensar amb claredat. És un bucle negatiu, un cercle viciós molt difícil de trencar. Potser per començar a superar-lo val la pena tornar als clàssics, per exemple a Rafael Campalans i el seu Política vol dir pedagogia. Explicar, convèncer, sumar, arribar a majories tan amples que facin inevitable la independència. Els arguments hi són. I el més poderós de tots és que els independentistes teníem raó fa dotze anys després de la sentència del TC i la continuem tenint ara: no té cap sentit intentar reformar un estat que no vol ser reformat sota cap concepte.
Aquesta nova convicció del mainstream catalanista –“Espanya és irreformable”– era totalment inèdita en termes històrics, i va molestar molt una determinada esquerra catalana, representada pel PSC i sobretot pels Comuns. A banda d’una impugnació a la seva línia política, hi veien uns aires de superioritat –supremacisme, van arribar a dir– que potser –només potser– no haurien apreciat si el problema s’hagués designat d’una forma més precisa i acurada, per exemple: “l’estat espanyol no vol ser reformat”. El terme “Espanya” inclou la gent, els paisatges, els afectes, les relacions familiars. “Estat espanyol”, en canvi, fa diana: els tres poders – executiu, legislatiu, judicial– amb les seves respectives maquinàries, la monarquia, l’exèrcit, les forces de seguretat i tot l’entourage mediàtic i financer que viu de l’existència d’aquest estat... Aquest conglomerat de poder i privilegi no vol ser reformat, i menys des de la perifèria. Se sent molt còmode en el seu cos i a més té els mecanismes per bloquejar qualsevol canvi significatiu. Dotze anys després de la sentència del TC, això és una evidència empírica.
Ara, aquells a qui tant molestava l’eslògan governen Espanya. Els Comuns seuen al Consell de Ministres amb els seus aliats espanyols i, encara que no ho reconeguin, han topat també ells amb la dura realitat. La dura realitat es diu PSOE, es diu PP, es diu VOX, es diu Tribunal Suprem, es diu Tribunal Constitucional, es diu clavegueres de l’estat, es diu IBEX, es diu Casa Reial. En definitiva, es diu Estat espanyol, i repetim-ho: No. Vol. Ser. Reformat. Certament, l’independentisme fa pena ara mateix, però el projecte federal-plurinacional-democràtic dels comuns fa aigües, i amb ells al govern. El PSOE no es mou en la direcció correcta ni tan sols governant en coalició amb Podemos i necessitant els vots dels diputats sobiranistes catalans, bascos i gallecs. I si insinua que es mourà, allà està la maquinària de la dreta política, mediàtica i judicial, combinada amb els barons regionals del mateix PSOE, per frenar-ho. No només no es va endavant, sinó que quaranta-quatre anys després de l’aprovació de la Constitució, Catalunya veu que se li discuteix fins i tot allò que en teoria ja tenia reconegut, com el català a l’escola.
És obvi que ningú no té un pla creïble per sortir de la gàbia en què s’ha convertit el règim del 78, ni en clau federal-plurinacional ni en clau de ruptura independentista. La nació hegemònica de l’estat i propietària de la idea d’Espanya, la nació castellana, exerceix la seva majoria absoluta demogràfica i el seu control del poder coercitiu amb mà de ferro, i això no permet veure escletxes i fa molt difícil imaginar camins practicables. La manca d’horitzons viables provoca sentiments d’impotència, desconcert i frustració, que al seu torn entelen encara més la vista i impedeixen pensar amb claredat. És un bucle negatiu, un cercle viciós molt difícil de trencar. Potser per començar a superar-lo val la pena tornar als clàssics, per exemple a Rafael Campalans i el seu Política vol dir pedagogia. Explicar, convèncer, sumar, arribar a majories tan amples que facin inevitable la independència. Els arguments hi són. I el més poderós de tots és que els independentistes teníem raó fa dotze anys després de la sentència del TC i la continuem tenint ara: no té cap sentit intentar reformar un estat que no vol ser reformat sota cap concepte.