A mesura que avança la campanya electoral catalana es fa més versemblant la hipòtesi d’uns resultats ingestionables que condueixin a una repetició electoral. Abans d’analitzar els motius, recordem què diu la llei sobre com s’escull el president: un cop constituït el Parlament, el candidat haurà d’obtenir, en primera volta, la majoria absoluta de diputats (68), o bé, en segona volta, més vots favorables que contraris. Si el primer que ho intenta no aconsegueix els suports necessaris, s’obrirà un període de dos mesos per veure si algú altre és capaç de sumar els suports. I si aquest termini s’exhaureix sense èxit, es dissoldrà el Parlament i es convocaran de forma automàtica noves eleccions.
Hi ha quatre partits (PSC, ERC, Junts i Comuns) que tenen un pacte a Madrid que volen i necessiten que tingui continuïtat, i entre els quatre sumaran segur més de de dos terços del pròxim Parlament. En condicions normals haurien de ser capaços de pactar també una solució amistosa a Catalunya. Com és, doncs, que el bloqueig és tan probable? Perquè les condicions no ho són, de normals. La Catalunya de 2024 potser està en un punt molt diferent de la de 2017, però les ferides del procés encara són molt tendres i estan molt més obertes del que l’aparent pau social i la propaganda interessada donen a entendre.
Els records són vius, i dolorosos. Una cosa és que partits de blocs diferents puguin arribar a acords a Madrid, que el ciutadà entén que són tàctics i per evitar mals majors, o en un ajuntament, que el mateix ciutadà pot justificar per dinàmiques locals. Però aquí parlem d’una altra cosa ben diferent, parlem de la joia de la corona, el cor de l’autogovern català: la Generalitat. Qui la governa té a les seves mans l’educació, la llengua, la cultura i els mitjans públics, qüestions molt sensibles per a la continuïtat nacional. Per als partits independentistes i els seus votants, lliurar per activa o per passiva aquest poder al PSC més espanyolista de la història, a un líder que es va manifestar amb VOX l’octubre del 17 clamant per l’aplicació del 155, i que fa servir els topònims franquistes per referir-se a Lleida i el Baix Llobregat, és un gripau indigerible.
Així doncs, si són liderades per Illa, ni la fórmula tripartit ni la sociovergència són imaginables, tret de sorpresa monumental. Quina possibilitat li quedaria al líder socialista per intentar ser president, a la vista de les enquestes? Que l’independentisme no arribés a la majoria absoluta i que Comuns, PP i VOX, tots tres alhora, li votessin la investidura a favor (amb l’abstenció no n’hi hauria prou). Certament hi ha els precedents de Barcelona de 2019 (Colau-Collboni-Valls) i de 2023 (Collboni-Colau-Sirera), però en cap d’aquests casos va caldre la participació de la ultradreta neofranquista de VOX. És molt possible que Salvador Illa guanyi clarament el 12 de maig, però és igual de possible que la realitat l’enviï a l’oposició... o a unes noves eleccions.