Els primers telèfons mòbils servien exactament del mateix que els fixos, amb la diferència que podies fer-los servir mentre caminaves pel carrer. Si en la vida diària et topaves amb qualsevol tipus d’incident, el mòbil només et servia per trucar a una persona i explicar-l’hi de viva veu. Si ho volies explicar a dues persones, havies de fer dues trucades. Tres persones? Tres trucades. Aquest era el modest potencial que tenies a la mà. Tres dècades després, el de menys d’un mòbil és poder trucar. Avui, el mòbil és un ordinador que fa fotos i vídeos i et connecta amb qualsevol punt del planeta a través de les xarxes socials, la qual cosa converteix el ciutadà anònim en un potencial creador i/o difusor massiu de contingut. Avui, vostè té més capacitat de fer arribar un missatge a milions de persones en temps real que la que tenia la BBC a principis dels anys noranta del segle passat.
D’aquesta revolució se n’ha volgut dir democratització de la informació, perquè abans el monopoli de la comunicació de masses el tenien els estats i els grups mediàtics, que filtraven, jerarquitzaven i difonien continguts a través d’un ofici anomenat periodisme, i, en canvi, ara qualsevol individu pot fer arribar el seu propi contingut al món sense cap intermediació. Milers de milions de persones arreu del planeta hem passat de receptores passives a emissores actives.
Paradoxalment, d’aquesta democratització, qui més se n’ha aprofitat és l’extrema dreta, que és qui millor ha entès com funciona la cosa. Si en una ciutat es produeixen, posem per cas, cinquanta incidents al dia etiquetables com a inseguretat ciutadana, és molt probable que la gran majoria siguin enregistrats per algú amb el seu mòbil. Alguns d’aquests incidents poden haver estat captats per diversos testimonis, de manera que en tindrem perspectives diferents. A mig metre, des de l’altra vorera, des d’un balcó... La producció espontània de cadascun d’aquests vídeos de seguida s’escampa, o bé per whatsapp perquè vols ensenyar als amics o la família el que acabes de veure, o bé a les xarxes perquè publiques el vídeo al teu perfil (o perquè aquell familiar teu a qui has enviat el vídeo per whatsapp, el penja al seu perfil). La progressió d’impactes és geomètrica i incontrolable.
Si ets espavilat i la teva estratègia política consisteix a generar por i exacerbar les angoixes de la gent per aconseguir que la població avali les teves solucions autoritàries, només et cal tenir un petit equip de community managers que recopilin el material disponible gratuïtament i, a través de dotzenes de comptes falsos, el reprodueixin fins a l’infinit, afegint-hi els corresponents comentaris sobre la immigració, la desintegració social, l’amenaça a la nostra forma de viure, etc. L’algoritme de les xarxes farà la resta, perquè són continguts cridaners i la gent s’hi atura, igual que s’hi aturaria si la cosa passés davant dels seus ulls.
El resultat és que aquells cinquanta incidents del dia que dèiem, que abans eren una simple estadística dins de la complexa normalitat d’una gran ciutat, avui són percebuts com si en fossin cinquanta mil. El que ha passat a Badalona et fa sentir insegur al Poblenou, i viceversa. És igual que al teu barri només hagis vist una estrebada en vint anys: surts acollonit al carrer perquè el mòbil t’està dient que sortir al carrer és perillós. I quan surts acollonit al carrer, estàs només a un pas de votar l’extrema dreta.
És una estratègia de les percepcions espectacularment efectiva, a la qual els demòcrates (anava a escriure l’esquerra, però el problema el tenim tots els demòcrates) no sabem com combatre. De fet, si l’acció policial o les polítiques socials aconseguissin reduir els cinquanta incidents diaris a vint-i-cinc, el problema continuaria essent el mateix, perquè amb vint-i-cinc incidents diaris també es pot crear la percepció de vint-i-cinc mil: és una qüestió de quants community managers poses a treballar, quants comptes falsos crees, quants diners poses a promocionar aquest contingut alimentant l’algoritme. Som davant d’un problema majúscul, d’una amenaça greu a la democràcia i als fonaments de la convivència, d’una estratègia per trencar la societat i recollir-ne les miques amb el braç alçat. I no tenim, amb perdó, ni puta idea de com fer-hi front.