A ningú no se li acudiria parlar del “problema estructural” que representa per als humans tenir nas. Tothom sap que el nas no és cap problema, sinó una part constitutiva del cos humà imprescindible per a la vida. Sense nas no respiraríem. Kaputt. Sí que és un problema emprenyador, per exemple, tenir el nas tapat. I si és de nit i no tens cap inhalador nasal a mà, és una tortura perquè no dormiràs. Però fins i tot en el moment més crític d’una nit d’insomni, tots sabem que el problema no és tenir nas. El problema és que està tapat i a sobre no tens la medecina.
El lector es deu estar preguntant on vull anar a parar. Contesto de pressa: a la immigració, que no és un problema sinó una part constitutiva del fet català des de fa com a mínim 150 anys, pel simple fet que des de la revolució industrial –que vam liderar al sud d’Europa– hem desenvolupat una economia impossible de sostenir sense fortes aportacions demogràfiques externes. Sense immigració no hauria estat possible el desenvolupament econòmic i industrial que volíem tenir; un model, per cert, que ha salvat el català de convertir-se en una llengua associada únicament a la ruralitat, com els ha passat a tantes llengües sense estat d’Europa. Amb la nostra natalitat orgànica, a hores d’ara Catalunya seria una regió residual, i el català, un patois.
És un fet històric i incontrovertible: la immigració ens ha donat la massa crítica demogràfica per poder associar el català a una economia industrial i a una capital puixant, Barcelona. La immigració soc jo i és vostè, benvolgut lector. Si la immigració és un problema, vostè i jo som un problema, i Catalunya sencera és un problema. No, el problema de Catalunya no és tenir nas, és que té el nas tapat: se’ns ha gripat la màquina de fer catalans. El mecanisme a través del qual una persona vinguda de fora esdevenia en pocs anys catalanoparlant, i si no ho feia ell, ho feien els seus fills, aquest mecanisme que ens ha mantingut vius, se’ns ha gripat per partida doble: materialment i ideològicament.
Al sistema educatiu és on s’aprecia més el doble gripatge perquè és on havíem dipositat totes les nostres esperances de continuïtat de la llengua i, per tant, de la nació. A falta d’un estat propi que convertís el català en llengua obligatòria i imprescindible –com ho és el castellà a Espanya, el francès a França o el danès a Dinamarca–, l’escola havia de ser la institució que garantís la incorporació lingüística dels nouvinguts. Un mercat laboral porós i meritocràtic (el famós ascensor social, avui en dia un unicorn) faria la resta.
Però això no està passant, i no és culpa dels que han arribat, sinó dels que ja hi érem. Ni el sistema educatiu té els recursos per fer la feina –gripatge material–; ni la majoria dels mestres (per manca de vocació, de consciència nacional o de les dues coses alhora) estan disposats a fer-la –gripatge ideològic–; ni els responsables polítics són prou valents per reconèixer el problema i agafar el bou per les banyes –gripatge democràtic. El resultat és que en els barris i ciutats on més ens cal que la màquina funcioni, és on més falla. Un desastre per a la llengua i per a la cohesió social, i una bomba de rellotgeria social per al futur.
No, la immigració no és cap problema, com no ho és tenir nas. El problema és que el catalanisme no fa la feina. Assenyalar l’immigrant per la situació de la llengua en comptes d’assumir les pròpies responsabilitats és un acte de covardiai de xenofòbia que no hauríem de tolerar.