Era de sentit comú que les dones havien de poder votar com els homes. També ho era que els nens no havien de treballar a la fàbrica, ni enlloc. O que la jornada laboral no podia ser de 16 hores al dia i s’havia de limitar. També era de sentit comú que les vacances havien de ser remunerades. O que els negres havien de poder fer servir el mateix transport públic i estudiar a les mateixes universitats que els blancs. Totes aquestes lluites es van guanyar en el passat perquè eren de sentit comú (i perquè hi va haver gent que les va organitzar i va assumir-ne les conseqüències). Que la gent no hagi de dedicar la meitat del seu salari a pagar l’habitatge és de sentit comú, i és urgent.
Escric poques hores abans de la manifestació contra els abusos del mercat immobiliari i vostè em llegirà quan ja s’haurà acabat. Tinc pocs dubtes que la mobilització serà enorme, però no tant com els beneficis acumulats pels fons d’inversió i els rendistes professionals les darreres dècades a costa de les butxaques d’uns llogaters cada cop més asfixiats. La qüestió de l’habitatge s’ha convertit en el principal problema social del país per l’avarícia del mercat i la complicitat de governs i parlaments, i marcarà l’agenda política dels pròxims anys com cap altre. El càncer de l’especulació ha fet metàstasi i ja impacta de ple en les classes mitjanes. S’ho preguntava l’exconseller de Justícia, Carles Mundó, en un article recent a l’Ara: “On viuran els nostres fills?”. Aquesta és la pregunta que ens angoixa, que ens fa sortir al carrer i que condicionarà el vot a partir d’ara.
El drama de l’habitatge no és cap fenomen natural, és una qüestió cent per cent política. El mercat immobiliari fa el que les lleis li permeten fer, i les lleis les fan persones en representació de partits polítics concrets. De la mateixa manera que les lleis han permès que el lloguer mitjà a Barcelona estigui a punt d’empatar amb el salari mínim, o que gairebé la meitat de les compres d’habitatge les facin rendistes professionals i fons d’inversió, les mateixes lleis poden evitar-ho. Diguem-ho d’una altra manera: la mateixa voluntat política que durant dècades s’ha posat al servei de grans tenidors, especuladors, intermediaris i altres sangoneres, és la voluntat política que ara s’ha de posar al servei de la gent normal, sense dilacions ni excuses. Els partits i governs que no entenguin la profunditat i la urgència del problema patiran a les urnes.
Sovint tendim a classificar teòricament els temes de l’agenda política catalana en dues categories: eix social, on opera principalment la dialèctica entre esquerra i dreta, i eix nacional, on la dialèctica és entre lleialtat nacional catalana i espanyola. Un servidor caminarà avui de plaça Universitat a Sants-Estació amb les dues cames. L’habitatge és una emergència social, però també una pedra de toc per al projecte català de construcció nacional, tan desorientat. Oferir un futur millor a la seva gent és l’obligació primària de qualsevol pàtria, i encara més de les pàtries no coercitives, les que no tenen exèrcits ni jutges i necessiten adhesió, voluntat i militància per sobreviure.