Opinió

Som més que un club i volem la pilota

«Amb el nou estadi a ple rendiment i l’equip aixecant copes, probablement haurà arribat l’hora d’un lideratge diferent a Can Barça»

Eduard Voltas
30 de novembre de 2024, 19:00

“Volem la pilota” és un lema tan perfecte que converteix tots els actes de celebració del 125è aniversari del Barça en faramalla. Entenguin-me, està bé celebrar que hem arribat fins aquí, està bé honrar els que ens han precedit, i també està bé aquest ritual d’afirmació i autoestima que els barcelonistes estem vivint. Però quan ens mirin des del futur, només quedarà el volem la pilota. Som més que un club i volem la pilota: no hi ha cap club esportiu del món que pugui dir tantes coses –de fet, que pugui dir-ho absolutament tot– amb només nou paraules. Llegeixo que la primera persona que va pronunciar el més que un club va ser Narcís de Carreras, l’any 1968. I el volem la pilota és el leitmotiv del manifest del 125è aniversari, escrit per David Carabén. Gràcies als dos tenim el capital simbòlic del club condensat en una frase que travessarà generacions, com a mínim per 125 anys més.

L’aniversari agafa el Barça en un moment delicadíssim des del punt de vista econòmic, com tothom sap. Però també l’agafa amb un lideratge fort, imprescindible en temps de tempesta. Joan Laporta, ho reconeixen fins i tot els seus adversaris, és una força de la natura i transmet una capacitat de lluita i una voluntat irrompible que fa que molts socis, segurament una immensa majoria, pensin que només un bou barcelonista com ell és capaç d’acabar d’arrossegar el club fora del pou profund on el van deixar els seus predecessors. Aquesta percepció passa per davant del fet evident –i problemàtic– que el president té greus dificultats per retenir talent directiu. La gent li marxa, i és fàcil d’imaginar que treballar amb ell deu ser un infern, especialment si se’n discrepa.

Laporta té una doble missió immediata: inaugurar el nou Camp Nou –amb tot el que això significa en termes de projecció global i sobretot d’ingressos- i, en el pla esportiu, que el primer equip masculí torni a guanyar títols de forma sistemàtica. Amb el nou estadi a ple rendiment i l’equip aixecant copes, probablement haurà arribat l’hora d’un lideratge diferent, menys sanguini i més professional, que pugui afrontar sense urgències el gran debat estratègic del futur del club, que no és cap altre que el model de propietat. Simplificant, hi ha tres escenaris: 100% dels socis; 51% dels socis i 49% d’inversors privats (cotitzant a Borsa o no); i societat anònima esportiva. 

La segona sumiria el sotasignat en el desassossec vital, i la tercera directament en la tristesa. Pot semblar ridícul, potser fins i tot ho és, però som molts els que vivim el Barça com una part important de la nostra història personal i familiar, i com un factor d’identitat pròpia i col·lectiva. Ara bé, qui vulgui presidir el Barça mantenint la propietat exclusiva dels socis i al mateix temps competint amb els clubs estat i els clubs borsaris, haurà de demostrar una solvència en la gestió econòmica i esportiva realment fora de sèrie, començant per la Masia. En un negoci on el cost principal són els salaris dels jugadors (57% de les despeses d’explotació d’enguany del club) i el mercat de fitxatges s’ha descontrolat, l’única garantia de supervivència del model Barça és tenir sempre la millor fàbrica de futbolistes del món. Sempre. Perquè som més que un club, i volem la pilota.

Nascut a Barcelona (1970), soc periodista i editor. He estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i he dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual vaig ser director de continguts. He estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Vaig exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, soc directiu a l'empresa privada i col·laboro en diversos mitjans de comunicació. Em podeu seguir al canal de Telegram.

El més llegit