El retorn de Donald Trump al Despatx Oval és una bomba nuclear amb onada expansiva planetària. El seu primer mandat es podia considerar un error desgraciat del poble nord-americà, que no sabia exactament què votava i després es va trobar el que es va trobar. Ara ja no, ara han votat amb coneixement de causa l’instigador de l’assalt violent al Capitoli, jornada infame que qualifica de “un dia d’amor”; el delinqüent declarat culpable de 34 càrrecs de frau; l’home que, essent president del país més poderós del planeta, especulava en públic sobre la conveniència de beure lleixiu per combatre el coronavirus; el candidat que amenaça de mort els seus rivals; el que paga suborns per amagar infidelitats; l’energumen que es vanta d’engrapar les dones “pel cony” i que afirma en debat televisat que els immigrants es mengen els animals de companyia de la bona gent de Springfield.
Els que en saben proven de convèncer-nos que aquesta mena de persona ha rebut 71 milions de vots perquè no sé què de la inflació, i no perquè els Estats Units és avui una societat profundament malalta i moralment fallida. Ens ho creurem, ha estat la inflació. Però L’onada expansiva que ens arribarà no té res a veure amb això. Els polítics europeus que avui se senten validats i envalentits per la victòria de Trump no són els que es preocupen pel cost de la cistella de la compra. Qui ho fa són els reaccionaris, els autoritaris, els de dreta extrema i els d’extrema dreta, els que exploten les baixes passions de la gent, els que basen la seva estratègia en la propagació de rumors falsos i teories de la conspiració; els que inciten a la violència, els genets del racisme i el masclisme, els negacionistes del canvi climàtic. En definitiva, la pitjor escòria de la política.
A Catalunya, hem de vigilar. La bomba nuclear Trump ens agafa amb la guàrdia baixa. El catalanisme, nervi cívic històric del país, encara està estabornit pel final traumàtic del procés. L’energia positiva del període 2012-2017, marcada per l'expectativa i la il·lusió de crear un país nou, s’ha transformat en frustració i mal humor, amb un component molt perillós de desafecció política. S’hi suma una angoixa creixent –i justificada– per la minorització de la llengua catalana. És un caldo de cultiu ideal per al nostre trumpisme. Amb els partits principals de l’independentisme abraçats als lideratges de 2017, l’única oferta “nova” és, precisament, la que connecta amb els vents del populisme reaccionari i anti-immigració que arriben de Washington, reboten a Hongria i Polònia, i tornen a Catalunya passant per Itàlia i qui sap si ben aviat també per França. Alerta.