No tot havien de ser desgràcies a l’independentisme. Haver perdut la majoria parlamentària i el Govern ha punxat el globus del postprocés i ha creat les condicions per tornar a pensar partint de zero. L’abandonament de l’estratègia de l’exili per part de Carles Puigdemont, l’eutanàsia aplicada al Consell de la República i el consegüent aterratge de Junts a la política de pactes a Madrid, han fet baixar radicalment el soroll sobre traïdors i botiflers. Era només cridòria impostada, pura comèdia, però que la guerra civil independentista l’hagi perdut tothom també ajuda a pensar i facilita el naixement de nova vida intel·ligent. És cert que els dos partits principals continuen abraçats als líders de 2017, però l’antagonisme entre Puigdemont i Junqueras ja no és ni tema de conversa a les sobretaules. Ha deixat de ser important.
No hi ha res com veure un president de la Generalitat que va ser favorable al 155 per entendre que has perdut i has de tornar a començar. Això no ho diu Xavier Antich en la declaració en vídeo que ha publicat aquesta setmana, però el subtext és aquest. El president d’Òmnium certifica el final de la batalla de 2017 (no de la guerra) i reclama a partits, entitats i societat civil “un gir de 180 graus” per deixar de mirar pel retrovisor i posar en el centre de l’acció sobiranista la construcció nacional, prioritzant la llengua i la incorporació dels nouvinguts a l’imaginari nacional català.
Antich l’encerta, perquè és una estratègia que no només té sentit en ella mateixa i és compartible per una majoria social avui mateix, sinó que també és útil en l’escenari hipotètic d’un nou 2017: com més forta la nació, com més gent amb consciència de catalanitat, més possibilitats de guanyar qualsevol embat rupturista en el futur. O algú es pensa que el 2017 hauria estat possible sense els 40 anys anteriors de recuperació de l’autonomia, escola catalana, creació i creixement dels mitjans públics, desplegament de la policia de la Generalitat, etc? Que tot allò es fes sense intenció rupturista no vol dir que no fos decisiu per fer creïble la independència quan la història va obrir una finestra d’oportunitat.
El que proposa Òmnium és viable i necessari –millor dir, imprescindible– en el curt i mitjà termini, i compatible amb l’objectiu de la independència en el llarg. És una lectura realista del moment històric i respon molt bé a la pregunta que l’independentisme no va saber o no va voler respondre després que es tanqués la finestra d’oportunitat de 2015-2019: i ara, què fem? Junts va optar per la negació de la derrota i el maquillatge d’una retòrica de confrontació des de Bèlgica sense cap traducció real dins de Catalunya. Per la seva banda, ERC va estar a punt de respondre la pregunta correctament, però es va a quedar a mitges i totalment presonera de la situació personal dels seus líders. Un govern republicà sense pena ni glòria va acabar de dilapidar el capital polític acumulat.
Toca tancar el dol de 2017 i tornar a pensar, com ha fet Òmnium. I fer-ho des de zero, sense condicionants, sense por de contradir lideratges caducs, sense por de perdre la majoria i el Govern perquè ja s’han perdut, assumint obertament el final d’un cicle però també els aprenentatges que se’n deriven, identificant bé les urgències de la reconstrucció nacional, i picant pedra en tots els fronts, sense proclames buides, per recuperar la credibilitat perduda. No hi ha més cera que la que crema.