Del sentit comú de cada moment històric, en política, se n’acostuma a dir centralitat. La centralitat no és estàtica, es desplaça amb el pas del temps. L’evolució social i econòmica, les lluites populars i el combat d’idees la mouen cap aquí o cap allà, i generalment –no sempre– en la bona direcció. El sentit comú del segle XIX acceptava les execucions a la plaça pública i el treball infantil, i hauria trobat estranyíssima la igualtat de drets entre l’home i la dona, o les vacances pagades. Idees que avui la majoria social identifica com a justes, fa 150 anys eren considerades estrafolàries o, simplement, no existien.
Ara mateix, a Barcelona, estem vivint en directe com el sentit comú sobre el model turístic i l’habitatge es comença a desplaçar en la bona direcció. Que un alcalde del PSC anunciés que vol acabar amb tots els pisos turístics de la ciutat hauria estat impossible fa només cinc anys. És un reconeixement explícit que els pisos turístics (HUT, en llenguatge administratiu) són responsables directes –no els únics– de la bogeria de preus del mercat residencial, que està expulsant els barcelonins dels seus barris i de la pròpia ciutat. Mentre el problema només afectava les rendes baixes la política mirava cap a un altre costat, però l’avarícia extractiva del complex turístic-immobiliari s’ha passat de frenada i ha acabat afectant els fills de les classes mitjanes. El problema ha fet metàstasi i ja és impossible ignorar-lo.
Seria ingenu caure en l’eufòria, perquè la solució de l’habitatge a Barcelona i en general a les grans ciutats del país necessitarà moltes més mesures combinades (llegeixin si us plau aquest article de l’Arnau Rius). Allò important a curt termini de l’anunci de Collboni és que canvia completament el marc del debat. Ja no és “la radical Ada Colau”, ja no són els moviments socials “còmplices dels okupes”: ara és l’alcalde de la capital de Catalunya i del PSC, un partit moderat i business friendly. Defensar el decreixement de places turístiques, i concretament el tancament dels pisos turístics, és a partir d’aquesta setmana una idea homologada en el debat públic. Encara no guanyadora, però sí homologada.
Cal felicitar tothom que ha empès en aquesta direcció, començant pels activistes de l’habitatge i acabant pel Govern de la Generalitat d’ERC, que va portar al Parlament el decret al qual s’agafa Collboni i es poden agafar a partir d’ara tots els alcaldes de zones turístiques del país que veuen com els seus conciutadans no es poden permetre viure al municipi mentre desenes de milers de pisos que van ser construïts perquè hi visqués la gent, es dediquen a una altra cosa. Una funció –oferir allotjament a la gent que vol venir a Catalunya a passar les seves ben guanyades vacances– que, abans que els fons voltor veiessin l’oportunitat i polítics irresponsables els obrissin les portes amb una regulació vergonyosa, feien la mar de bé els hotels, els càmpings i el turisme rural, sense impactar en el preu de l’habitatge per als residents.
Un últim apunt, per entendre la profunditat potencial del sisme que tot just comença. Segons l’estadística oficial de l’IDESCAT i del Departament d’Empresa i Treball, a Catalunya hi ha 1.155.939 places turístiques. Aquesta és l’oferta total de llits. D’aquests, s’imagina el lector quants són llits en pisos turístics (HUT)? Ni més ni menys que 526.635. Ho ha llegit bé: el 45% de les places turístiques legals a Catalunya, avui, són a pisos turístics. Amb el decret del govern Aragonès a la mà, i amb molts alcaldes com Collboni volent fer-lo servir, és possible que Catalunya torni a tenir la relació equilibrada amb el turisme que tenia fa vint anys. Caldrà continuar empenyent sense descans, però per primera vegada en molt de temps, les condicions hi són. El sentit comú sobre el turisme s’està movent.