L’ANC per fi ha elegit nou president i ho ha fet mirant enrere, al 2017. Lluís Llach no només és una figura destacada del moment àlgid del procés, i per tant corresponsable de la gran frustració generada, sinó que en els anys posteriors ha estat protagonista actiu de la guerra entre Junts i ERC, exercint des de les xarxes socials una hostilitat indissimulada contra els republicans i, molt especialment, contra Oriol Junqueras. Tenint en compte el perfil dels associats a l’Assemblea, probablement Llach pot ajudar a revifar l’entitat, però racionalment no se’n pot esperar res que tingui a veure amb la reconstrucció de la unitat de l’independentisme, si és que la unitat s’ha de teixir des del respecte per totes les posicions.
L’aposta de Llach per prendre la presidència de l’ANC és un senyal més de la nul·la predisposició dels líders del procés (excepte els Jordis) per fer un pas al costat i deixar que una nova fornada de dirigents provin coses diferents. S’ha vist després del 12M amb Junqueras i Puigdemont, els dos elefants a l’habitació de l’independentisme. El president d’ERC no només no es considera responsable de les tres patacades electorals consecutives del seu partit (municipals, espanyoles i catalanes), sinó que es veu a ell mateix com la solució per ressuscitar Esquerra electoralment i, de moment, es nega a seguir les passes de Marta Rovira i Pere Aragonès, que ja han anunciat que no optaran a revalidar els seus càrrecs en el congrés del partit del pròxim novembre. Si algú vol fer-lo plegar de la primera línia política, haurà de ser a empentes.
Per la seva banda, Puigdemont s’aferra a la impossible abstenció del PSC per no haver de mirar de cara els resultats electorals i entendre que, just el dia que els catalans tenien l’oportunitat de votar la seva restitució efectiva com a president, l’independentisme va perdre la majoria absoluta al Parlament per primera vegada des de 2012, i la va perdre de llarg. Un tristíssim final per a l’aventura de l’exili, el seu i el de la resta de dirigents obligats a viure a l’estranger per la repressió espanyola. Puigdemont, com Junqueras, no es veu com una nosa. Vol ser-hi, vol continuar i vol ser president, com si les urnes no haguessin donat majoria absoluta als partits del 155.
L’independentisme polític haurà de transitar nous camins per guanyar-se de nou la confiança d’una majoria social, però molt difícilment els trobarà mentre continuï segrestat per uns lideratges que segurament ja han donat de sí tot el que podien donar. A la vida tot és possible, però com a coautors de la desafecció que són, seria una autèntica sorpresa que poguessin liderar el nou cercle virtuós que necessita el moviment.