El panorama d'Esquerra té tots els ingredients d’un final de cicle polític. Tres patacades electorals consecutives, desconcert a la militància i crisi oberta a la direcció. El més normal en aquests casos és una renovació profunda de lideratges, començant pels de dalt de tot. Però el factor Junqueras, més proper al terreny psicològic que no al de l’anàlisi política racional, converteix en un tràngol complicadíssim allò que hauria de ser dolorós però natural. Si no apareix una alternativa atractiva per a les bases republicanes, Junqueras continuarà liderant el partit per incompareixença del rival, però probablement Marta Rovira i Pere Aragonès treballaran plegats perquè l’alternativa aparegui.
Esquerra cap enfora
Abans de decidir sobre els lideratges, Esquerra ho haurà de fer sobre la investidura i el govern. Mirant els números, els republicans només tenen dues opcions: la dolenta i la pitjor. La dolenta és facilitar la investidura d’Illa, i la pitjor, anar a una repetició electoral de la qual només pot esperar un resultat encara més dolent per al partit i per a l’independentisme. Al seu torn, l’opció d’investir Illa es pot fer de dues maneres: o bé entrant en un govern de coalició amb PSC i Comuns, o bé simplement votant la investidura per facilitar que el país tingui un govern, però mantenint-se a l’oposició. En tots dos casos, seran acusats de col·laborar amb el PSC menys catalanista i més conservador de la història.
Puigdemont
Hi haurà retorn perquè l’amnistia s’acabarà imposant, però no serà el retorn somniat. Els números no donen. La perspectiva de restituir el president de l’1 d’octubre no ha fet ni fred ni calor al milió de votants independentistes que s’han quedat a casa, i només ha mobilitzat el votant habitual d’una força política que des de 2017 es mou entre el 20% i el 21% del vot i no ha quedat primera en cap convocatòria electoral al Parlament. Puigdemont mobilitza i il·lusiona molt els seus, però no va més enllà. La maniobra d’exigir l’abstenció del PSC, clar guanyador en vots i escons, té un recorregut escàs, per no dir nul. Però fins i tot si tirés endavant, el resultat seria que el president de l’1 d’octubre dependria d’un partit del 155 per ser investit, per governar i per aprovar lleis. Res a veure amb la promesa de “rematar la feina” de 2017.
Junts
Amb la presumpta jugada mestra del xantatge a Sánchez per obtenir l’abstenció socialista Junts guanya temps, però a mesura que s’acosti la investidura i es constati que el desenllaç més probable és la presidència d’Illa, els juntaires hauran de considerar alternatives que siguin a les seves mans (la repetició electoral només és a les mans d’ERC). Serà el moment d’una opció que avui costa de visualitzar: govern de coalició PSC-Junts, previ pas al costat de Puigdemont, que ja va dir que si no era president no es quedaria al Parlament fent de cap de l’oposició. Posats a perdre Puigdemont, per què hauria de ser millor per a Junts l’oposició que el govern? El món neoconvergent és especialista en teixir relats patriòtics justificatius, i aquest és fàcil: acord amb els socialistes a Catalunya per blindar els “acords històrics” als quals s’arribi a la taula de Suïssa amb el PSOE.
Illa
Només ha d’esperar i veure qui s’hi posa més bé, amb la tranquil·litat de saber que d’una repetició electoral encara en sortiria més reforçat. Aritmèticament, té tres maneres de superar la investidura. Primera, amb el vot a favor de Comuns i PP i l’abstenció de VOX, una fórmula només imaginable pels precedents a Barcelona. Seria una declaració de guerra a l’independentisme i li complicaria massa la vida a Sánchez, potser del tot, i per tant sembla descartable. La segona és amb el vot d’ERC i Comuns. Encabritaria a Junts, que gesticularia a Madrid, però mentre a Suïssa es parli de coses importants és difícil que els juntaires retirin el suport a Sánchez. I la tercera, la sociovergència previ pas al costat de Puigdemont, molt còmoda per a Illa: falca la presidència de Sánchez i aplana el camí de l’ampliació de l’aeroport, la B-40, el Hard Rock, la no regulació dels lloguers, etc.
Manuel Marchena
En plena negociació d’investidura, Manuel Marchena haurà de decidir sobre l’amnistia dels quatre líders jutjats al Suprem que encara tenen una pena d’inhabilitació: Junqueras, Romeva, Turull i Bassa. Es dona per fet que els jutges amb carpetes obertes del procés faran tot el que podran per dilatar la decisió plantejant preguntes al Constitucional i als tribunals europeus, però el cas de Junqueras i companyia pot ser especial: van ser jutjats, van patir presó, van rebre un indult parcial i només tenen pendent la inhabilitació. Res a veure amb els imputats del Tsunami, que estan en un altre tribunal (l’Audiència Nacional), amb un altre jutge (García-Castellón), acusats de terrorisme i majoritàriament “huidos de la justicia”. Amb una amnistia exprés, Marchena pot ser el millor aliat de Junqueras i el seu somni d’una repetició electoral amb ell de candidat.