A la dècada dels 80 del segle passat era molt difícil imaginar un independentisme polític parlamentari i institucional. El moviment venia de les catacumbes del franquisme i es va articular al voltant d’un discurs, unes formes i unes organitzacions pensades per a l’activisme i el combat de carrer. Amb ETA i l’IRA actius i forts a Euskadi i Irlanda, els referents internacionals marcaven el camí. Desenes de milers de joves independentistes es van socialitzar políticament a través d’una estètica agressiva (el mocador negre) i cridant visques a una organització de propaganda armada (Terra Lliure). Es va fer molt soroll i es va mantenir viva l’estelada en un context (la democràcia recuperada com a final de la història de Catalunya i de l'Estat) que portava a la liquidació de les utopies, però com a projecte de futur, aquell independentisme era un cul-de-sac improductiu.
Si es volia créixer i començar a fer política adulta amb voluntat de majories, calia punxar aquella petita bombolla autoreferencial i violenta, i és així com es va gestar la dissolució de Terra Lliure i la integració dels seus membres a l’ERC de Colom i Carod, prèvia negociació amb el Ministeri de l’Interior perquè no hi hagués conseqüències penals per a ningú. Va ser una demostració de lucidesa estratègica, no entesa per tothom. Un sector de l’independentisme extraparlamentari no va acompanyar aquest procés i va cridar traïdors i botiflers als dirigents d’Esquerra i als companys que havien decidit continuar el camí estrictament polític.
Aquella Esquerra va arribar al cim a les eleccions de 2003, amb 23 diputats, i allà li va tocar prendre una segona gran decisió estratègica, perquè si a la Catalunya dels 80 semblava impossible imaginar un independentisme no violent, a la de 2003 el que semblava impossible era que la Generalitat la pogués governar algú que no fos CiU, una força política que es veia a si mateixa com a legítima propietària de les institucions d’autogovern. ERC va decidir fer miques el gerro de l’àvia: tripartit d’esquerres liderat pel PSC de Pasqual Maragall i amb la reforma de l’Estatut per bandera. Els crits de traïdors i botiflers es van repetir, però l’alternança a la Generalitat va oxigenar el país, i l’aposta pel nou Estatut va desencadenar les dinàmiques polítiques que van acabar conduint a l’1 d’octubre. Pel camí, ERC va pagar un preu molt alt: caiguda fins als 10 diputats després dels tripartits.
La tercera gran cruïlla estratègica dels republicans, potser la més antipàtica de gestionar, ha estat en el postprocés: tallar amb la fantasia de l’”hem votat, hem guanyat, som República” i explicar la veritat a una base social frustrada i fins i tot furiosa pel no assoliment de la independència i per la sospita que una oportunitat com la del 2017 no es tornarà a presentar en dècades. Inicialment, la rectificació estratègica d’ERC va tenir premi electoral: l'any 2019, guanya les eleccions municipals i dues eleccions espanyoles consecutives, i el 2021 assoleix la presidència de la Generalitat. Tot, naturalment, entre acusacions de traïdoria i botiflerisme. Però un cop assolides les posicions decisives a Madrid i al govern català gràcies al vot popular, ERC no ha sabut gestionar-les amb habilitat. La lucidesa estratègica contrasta fortament amb la poca traça tàctica.
Per tercera vegada en la història política contemporània del país, ERC ha imposat el marc i ha marcat el rumb, i per segona vegada ha estat castigada per no saber nedar en la piscina que ella mateixa havia construït i omplert d’aigua. Ara, a la direcció i als militants els toca pensar què li falla a un partit que, com els xerpes de l’Himàlaia, marca el camí perquè la glòria sempre se l’acabi enduent un altre.
