No hi ha al Parlament cap combinació d’investidura que no passi per Salvador Illa, però a hores d’ara el líder socialista ja sap que el dia 25 de juny no serà president, i que ho té molt complicat per ser-ho abans que el rellotge, a finals d’agost, marqui l’hora de convocar noves eleccions. Com és possible que un partit que ha guanyat tan clarament no només les eleccions al Parlament, sinó també les municipals, les generals i les europees, no sigui capaç de pactar una investidura? No cal donar massa voltes a la resposta: és el 2017.
Cal recordar que la primera reacció del PSC davant l’onada independentista de l’inici del procés va ser fidel als seus principis fundacionals catalanistes, reconeixent el dret a l’autodeterminació com a principi democràtic. Per a les hemeroteques del futur queden els vídeos de Miquel Iceta explicant que un referèndum acordat sobre la independència havia de ser possible, o l’article conjunt de Jaume Collboni i Núria Parlon a El Periódico dient, literalment, que Catalunya tenia dret a decidir si vol ser un estat. El centre de gravetat del catalanisme s’estava desplaçant molt ràpidament, i el primer instint del PSC va ser acompanyar el moviment a una certa distància per no perdre el contacte amb la majoria social catalanista.
No hi ha cap llibre que expliqui com va passar, però aquella primera reacció instintiva va ser tallada d’arrel. Potser van ser els famosos i temuts capitans del partit a l’AMB, o les enquestes que començaven a inflar Ciutadans, o una instrucció directa del PSOE des de Madrid, o potser les tres coses alhora, però el cas és que en un moment donat el PSC va frenar, va girar el volant, i es va posar a desfer el camí, però no el breu camí cap al dret a decidir que havia fet des de 2012, sinó el llarg camí catalanista recorregut des de la seva fundació, el mes de juliol de 1978. A mesura que el cotxe accelerava cap a l’espanyolisme, perdia dirigents, quadres i votants catalanistes.
El final d’aquest viatge va ser la participació en la més gran manifestació espanyolista de la història, el 8 d’octubre de 2017, de bracet de PP, Ciutadans i VOX, i la votació a favor de l’article 155 per suspendre l’autogovern de Catalunya (obro breu parèntesi: si el dia que van fundar el PSC, algú hagués dit als militants reunits al Palau de Congressos de Barcelona que en el futur el seu partit votaria a favor de suspendre l’autogovern, l’haurien pres per boig; però això és exactament el que va passar). Després van venir les múltiples mostres de suport a l’acció repressiva de la justícia, i la falta absoluta d’empatia amb les víctimes, fins que el PSOE va necessitar els vots d’ERC a Madrid i va començar el llarg camí dels indults, la reforma del Codi Penal, i ara l’amnistia.
És tota aquesta història la que ara cau a plom sobre el cap de Salvador Illa i les seves possibilitats d’optar a la presidència. Les ferides del procés no han estat un obstacle perquè ERC i Junts investeixin Sánchez i pactin governs municipals i provincials amb els socialistes, però la presidència de la Generalitat són paraules majors. La presidència és el símbol de la continuïtat nacional catalana, i controla una estructura de poder des de la qual es pot fer molt de bé al país, però també molt de mal. És normal que lliurar-la al PSC menys catalanista i més conservador de la història provoqui vertigen. Illa i Sánchez hauran de ser extraordinàriament generosos en la negociació, diria fins i tot que històricament generosos, si no volen que a l’octubre es tornin a tirar els daus.