- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
- Aquests són els 135 diputats al nou Parlament
El 4 de maig passat, en l'acte central de la campanya d'ERC celebrat a Pineda de Mar, el president Pere Aragonès, es comprometia a ser hereu de la feina feta per Francesc Macià, Lluís Companys,Josep Irla i Josep Tarradellas, als quals va definir com "uns gegants de la història de Catalunya". Va ser una manera de relligar amb la llarga tradició del partit, el més antic de Catalunya. En els anys del procés,els republicansvan tastar la glòria, deixant enrere la posició subordinada que va tenir durant la Transició i les dificultats dels anys de governs tripartits.
L'any 2021, per fi, va assolir l'impensable poc abans: tornar al Palau de la Generalitat. Després del 12-M, amb una reculada de 33 a 20 escons, Aragonès va anunciar la seva retirada mentre Oriol Junqueras abandonarà momentàniament el lideratge del partit mentre repensa què fer. Fets que recorden que la història d'ERC, com la del país, és un seguit de sacsejades, caigudes i sorprenents renaixements. Una mirada històrica de Macià a Aragonès explica moltes coses.
Un partit que en són molts
Que ERC estava "condemnada" a grans batzegades ho explica ja el mateix fet fundacional. ERC es va constituir el març del 1931, just a les acaballes de la monarquia d'Alfons XIII, besavi de l'actual monarca espanyol. El règim estava desacreditat després d'haver beneït la dictadura de Primo de Rivera. El país es trobava en un moment convuls i unes eleccions municipals van dur a la victòria de les candidatures republicanes a tot Espanya. A Catalunya, ERC va imposar-se clarament.
Forces diverses del camp progressista van confluir en les noves sigles. Hi havia la gent del Partit Republicà Català, com Lluís Companys, amb relacions estretes amb la CNT i el moviment anarcosindicalista i aliens al catalanisme històric; l'Estat Català del carismàtic Francesc Macià, l'antic coronel de l'exèrcit espanyol reconvertit en un independentista que era un mite des de l'intent d'invasió de Prats de Molló, i el grup d'intel·lectuals de la revista L'Opinió, de pensament socialdemòcrata. A aquests principals ingredients s'afegirien corrents republicans del territori, com els federalistes gironins de Josep Irla o la família Torres de Ponent, i més tard un nucli procedent d'Acció Catalana. No s'entendrà mai Esquerra sense aquesta pluralitat.
Xocs i escissions
Una diversitat interna la d'ERC que els anys de tensió política i social de la República durà a nombroses crisis internes. Els xocs entre Estat Català, com a branca separatista, i els sectors republicans amb més interlocució amb l'esquerra espanyola, seran constants. Però també hi haurà conflictes dins de l'àmbit separatista, quan Daniel Cardona trenca amb Macià després que l'Avi pacti amb Madrid reconvertir la República catalana en una Generalitat autonòmica.
Mort Macià, és el president Companys qui encarna les contradiccions, a vegades insalvables, entre les diverses ànimes d'Esquerra. El Sis d'Octubre del 1934, el federalisme d'un Companys temorós d'un gir feixistitzant a Espanya -després que la dreta radical de la CEDA entrés al govern de la República- es troba amb l'independentisme d'Estat Català i Josep Dencàs. "Ara ja no diran que no soc catalanista", exclamarà Companys després de proclamar l'estat català. Madrid reprimeix l'intent, empresona el Govern i suspèn l'autonomia.
Guerra i mort
El govern del Front Popular pren possessió el febrer del 1936, amnistia Companys i restitueix la Generalitat. Però l'estabilitat és efímera. El 18 de juliol comença la Guerra Civil. També aleshores es visualitzen diverses ànimes d'ERC, amb Companys i Josep Tarradellas amb bona relació amb la CNT, i un sector del partit, amb Joan Casanovas, que s'enfronta al nou estat de coses en què la FAI predomina. La derrota a la guerra durà a la dictadura franquista. L'afusellament de Companys l'octubre del 1940 simbolitza la persecució que pateix ERC, mentre l'exili viu les fractures que acompanyen les grans desgràcies històriques. Esquerra, primer amb Irla i, des del 1954, amb Tarradellas, manté una presidència a l'exili mentre les diferents faccions republicanes escenifiquen picabaralles incessants i, a l'interior, noves forces prenen el relleu dins de l'antifranquisme.
Arribar tard a la Transició
La gran ruptura provocada per la desfeta del 1939 es va endur el protagonisme de forces històriques, de l'anarcosindicalisme a la Lliga. També ERC va tenir enormes dificultats per sobreviure. No va ser legalitzada fins després de les primeres eleccions i fins a l'elecció del Parlament el 1980 no va poder reubicar-se, però ja no era hegemònica. Lluitava per ser tercera força, i podia arribar a fregar la desaparició. Heribert Barrera, rocós i lleial a les sigles, va mantenir la flama, però fou neutralitzat per un pujolisme intractable. La vella ERC va passar de 14 diputats a 5 el 1984. En el congrés de Lleida, el 1989, un activista jove, Àngel Colom, líder de la Crida, es va fer amb les regnes.
Dels vells republicans als joves independentistes
Els anys 90 van ser els de la refundació independentista d'Esquerra. Tot una generació d'històrics republicans (Barrera, Víctor Torres) i dirigents de mitjana edat, com el liberal Joan Hortalà, foren desplaçats per una munió de quadres joves de procedències diverses, des de la Crida a Nacionalistes d'Esquerres, com Josep Lluís Carod-Rovira, Josep Huguet o Miquel Pueyo. L'independentisme es va fer l'eix del missatge del partit i ERC va començar a aixecar el vol. Però fins a l'arribada d'Oriol Junqueras al lideratge, el 2011, un component sempre present en la vida del partit van ser les fortes convulsions internes.
Ruptures i escissions
Durant molts anys, els congressos d'Esquerra oferien una mostra d'exercici democràtic inèdit en la majoria dels partits, amb un caràcter assembleari en què podien votar tots els militants de base. Però alhora, això podia desestabilitzar la direcció i fins i tot derrocar-la. A Lleida, el 1989, Colom -amb l'ajuda de Barrera i Carod-Rovira- va derrotar Hortalà. Pocs dies després, aquest s'escindia i formava un nou partit. Això es va repetir el 1996, quan el mateix Colom, davant d'una greu crisi interna, no va esperar ni al congrés i va marxar junt amb Pilar Rahola per fundar el Partit per la Independència (PI). Però com explicava l'històric Josep Fornas, un tarradellista del partit: "He conegut moltes escissions d'Esquerra i totes han acabat igual".
Victòria i derrota tripartita
Que tres dels màxims dirigents (Hortalà, Colom i Carod-Rovira) abandonessin el partit després de perdre'n el lideratge diu molt de les dificultats per estructurar una organització sobrada d'història i mancada de poder institucional durant dècades. No va ser fins a la fi del pujolisme, el 2003, quan ERC va poder entrar al centre de l'escaquer. Foren els anys d'un tàndem intern Carod-Joan Puigcercós, amb un partit que va saltar dels 12 diputats el 1999 als 23 el 2003 i 21 el 2006. Esquerra va governar amb el PSC i Iniciativa amb els presidents Pasqual Maragall i José Montilla. Després, el 2010, amb l'erosió del tripartit i una oposició molt agressiva de la CiU d'Artur Mas, ERC va tornar a ensopegar (10 diputats).
L'era Junqueras: el procés i el retorn a Palau
Els anys tripartits van ser un intent d'enfortir l'autogovern amb un nou Estatut i una aliança estratègica amb el PSOE de Rodríguez Zapatero, mentre s'assolia l'alternança a la Generalitat i CiU coneixia l'oposició. El fracàs del 2010 amb la victòria de CiU va dur a la retirada de Puigcercós, un líder forjat a les joventuts del partit. Un Puigcercós que cal dir que va ser el primer dirigent des de Barrera que no va abandonar el partit després de perdre el lideratge. Junqueras, historiador de formació, fou eurodiputat i va saber llimar les tensions internes, mentre reconstruïa la formació des de l'oposició.
El 2012, després del desgast sofert per Mas amb les retallades, CiU va patir una reculada (de 62 a 50) tot just arrencat el procés i ERC va començar a recuperar posicions, amb 21 diputats. El 2015, CiU i Esquerra ja van anar en coalició amb Junts pel Sí. Els anys de Junqueras han estat marcats pel camí independentista, l'1-O i la repressió de l'Estat. Com altres líders històrics del partit, va ser jutjat i empresonat, mentre les velles sigles se situaven frec a frec (32 diputats el 2017) amb els neoconvergents (34). El 2021, per fi, Esquerra superava Junts (33 a 32) i Pere Aragonès era elegit president de la Generalitat. El fil roig amb els anys de la República, que semblava trencat per sempre, tornava a tibar. Això també forma part del llegat de Junqueras, etapa que ja es veurà si té continuïtat. Com una maledicció històrica, el 12-M ha tornat a recordar que, per a ERC, no hi ha triomf sense trasbals malgrat que aquest cop l'afronta amb el doble de diputats que la darrera vegada.