Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66) és, sens dubte, un dels personatges més controvertits de la història contemporània de Catalunya. El seu protagonisme va ser efímer i va estar lligat als fets del Sis d'Octubre i a la proclamació de l'Estat Català pel president Lluís Companys, el 1934, quan ell exercia de conseller de Governació. Ell va ser clau per animar-lo a fer-ho. El seu nom resta ben present en la memòria, però el fet és que fins ara no disposàvem de cap biografia aprofundida d'aquesta figura.
Els historiadors Fermí Rubiralta, Frederic Josep Porta i Fèlix Villagrasa han posat fi a aquest buit historiogràfic amb la biografia Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (Editorial Base), un projecte de la Fundació Reeixida que és un voluminós estudi -amb pròleg del malaguanyat Joan B.Culla- que redescobreix aquest actor polític i el presenta sota llum nova, espolsant de la seva figura alguns mites falsos. Conversem amb Fermí Rubiralta a la llibreria Ona, parlant d'una història que, per força, presenta algunes similituds amb el present.
Malgrat el protagonisme històric de Josep Dencàs en un moment cabdal com el Sis d'Octubre, aquesta és pròpiament la primera gran biografia del personatge. Com s'explica que hagi trigat tant a aparèixer un treball documentat com el vostre?
La mateixa llegenda negra que ha envoltat el personatge ha impedit que cap sector polític el fes seu. Ha estat malvist i enfrontat per gairebé totes les opcions polítiques del país. Ja no diguem els sectors més espanyolistes, pels quals era el pitjor junt amb els germans Badia, no diguem els anarquistes, que el van intentar eliminar, o la resta de forces polítiques, tret d'ERC, que a través de la seva figura posaven en contradicció la política d'Esquerra. Però també dins el seu partit va ser conflictiu.
Joan B. Culla en fa el pròleg i qualifica Dencàs de boc expiatori.
En efecte. Per raons de diferències polítiques internes dins d'ERC, va ser també l'ase dels cops del president Companys a l'hora d'espolsar-se les culpes del fracàs del Sis d'Octubre. A més, els qui havien tirat endavant amb ells les joventuts del partit, les JEREC, com Ventura i Gassol o els germans Aiguader, es van alinear amb Companys. I el mateix Estat Català el va expulsar quan va marxar a Itàlia.
"Va ser l'ase dels cops del president Companys a l'hora d'espolsar-se les culpes del fracàs del Sis d'Octubre"
El suposat feixisme de Dencàs és un dels grans debats entorn el personatge.
El que se li pot retreure a Dencàs és que és un personatge que quan arriba la crisi de la dictadura de Primo de Rivera, a finals dels anys vint, no té un bagatge polític. Ell no és un polític, és un metge de la tradició progressista de molts metges catalans. N'hi ha molts a ERC, el doctor Battestini, Manuel Corachan... Se n'han fet treballs i tot. Ell entra aleshores en política amb la República, però no en té experiència. Però de feixista no en té res. Va ser un liberal progressista. En cap moment es va manifestar contra el sistema de partits i el règim republicà. I era també un independentista, una mica especial perquè ell prové d'una família benestant, quan la majoria de dirigents independentistes eren saltataulells, adherits al CADCI, una certa aristocràcia obrera, però obrers en definitiva. Ell no ho és.
Fermí Rubiralta és coautor d'una extensa biografia de Josep Dencàs. Foto: Hugo Fernández
I d'on sorgeix aquesta acusació?
Dencàs busca els elements de l'època, que enlluernen molta gent, que són els uniformats, les desfilades, tics de modernitat del moment, que els fan també socialistes i comunistes. Però el 1933, Macià ordena dissoldre els Escamots, que eren els qui protagonitzaven aquestes marxes. Ell intenta una estratègia gradual de l'independentisme, utilitzant la via estatutària per nacionalitzar el país fins que, quan es vegin les limitacions d'aquest procés estatutari, serà quan es podrà tirar endavant el procés independentista, que és, salvant tots els contextos, el que va passar després del 2010. El 1934, és nomenat conseller interí de Governació i té unes actuacions dures enfront de la FAI. Com diu Culla en el pròleg, la FAI no era com Comissions ara. És un sindicat armat relacionat amb els baixos fons de Barcelona. Dencàs combat les timbes i les xarxes de prostitució. D'aquests baixos fons surt la gent que després assassina Miquel Badia. L'objectiu de la FAI era carregar-se el model reformista que plantejava la República.
Però el que sí que fa és l'entrevista amb el vicecònsol d'Itàlia, la Itàlia de Mussolini, el juny del 1934.
És una entrevista organitzada pel viceconsolat i el document és de la part italiana, interessada a subratllar les paraules d'elogi de Dencàs envers el règim feixista. Dencàs vol generar empatia amb l'interlocutor, Alessandro Majeroni, perquè vol sondejar quina seria, en cas que es proclamés la independència, la posició del govern italià. Extreure d'una entrevista no transcrita per ell una proximitat amb el feixisme és absurd.
Expliquen que va fer una bona gestió com a conseller de Sanitat i Assistència Social.
El seu llegat principal és com a gestor, amb una mirada àmplia de la medicina. Observa la sanitat des d'un punt de vista global, veient com influeix l'habitatge en la salut, fa una campanya contra les malalties venèries, pensa en el tractament de les aigües i com incideixen en la salut, és important la seva tasca en residències. Dencàs assenyala el pas d'una sanitat basada en la beneficència a un intent d'anar cap a una sanitat moderna, de caràcter socialdemòcrata. Però no tenia diners, els fons de la Generalitat provenien de les quatre diputacions. Aleshores ell porta de Dinamarca el que era el Segell de la Infància, que engegarà projectes als barris. A Sant Andreu, el seu barri, farà un hospital.
També destaca com a metge privat, segons expliquen al llibre.
La medicina i Sant Andreu seran els espais que mai el van trair. En medicina privada, cal recordar que va crear els anys vint la Clínica Sant Jordi. I quan viu a Tànger, durant l'exili, crea allí també una clínica. I quan mor, molta gent va al funeral per reconèixer la seva tasca com a metge. Moltes vegades pagava les medecines als pacients si veia que no podien assumir el cost. Forma part d'aquesta tradició de metges amb visió de la justícia social.
"El Sis d'Octubre conflueixen tres estratègies, la republicana, la independentista i l'obrera"
Anem cap al Sis d'Octubre, quan Dencàs juga un paper central.
El Sis d'Octubre no hi ha només una estratègia, n'hi ha tres. La republicana, que és la del president Companys, Indalecio Prieto i Azaña, fins i tot. Es tractava de fer un altre 14 d'abril per tornar al punt fundacional de la República després que s'hagi format un govern de dretes a Madrid. Hi ha l'estratègia independentista dels decebuts amb la marxa enrere de Macià. I hi ha una tercera estratègia, que és la de l'Aliança Obrera i dels rabassaires, perquè hi juga un paper important la llei de contractes de conreu.
Fermí Rubiralta: "Companys nomena Dencàs perquè prepari la insurrecció, però no li dona diners ni armes". Foto: Hugo Fernández
Quin és el paper de Dencàs?
Companys nomena Dencàs conseller interí de Governació perquè prepari la insurrecció, però no li dona ni diners ni armes. Aquesta és la gran contradicció.
I això per què?
Potser pensa que passarà el mateix que el 14 d'abril, que sortint les masses al carrer ja n'hi haurà prou, i no és així. En canvi, Dencàs, Daniel Cardona i tots els independentistes, com Batista i Roca, preparen una insurrecció armada. Això explica el que passa la nit del Sis d'Octubre. Mentre Companys es lliura al general Batet, les forces independentistes tenen com a referent l'aixecament irlandès de Pasqua. No s'entén el Sis d'Octubre sense l'experiència de la Pasqua irlandesa. El sacrifici de sang. Van matar els dirigents de l'aixecament però això va ser l'espurna de la revolta que va portar a la independència d'Irlanda. Però els dirigents independentistes catalans no es lliuren a l'enemic sinó que esperen per intentar-ho més endavant.
Dencàs se'n va. Fuig.
Dencàs fuig. Com que ho fa per les clavegueres queda aquesta imatge que serà explotada pels seus detractors de "rata de claveguera". Les institucions autonòmiques queden suspeses, el que suposa un fracàs i un error polític, tant de Companys com de Dencàs. Companys intentarà donar-li totes les culpes del Sis d'Octubre, com farà en el debat que hi haurà al Parlament el maig del 1936, un cop recuperada la Generalitat. Un moment en què es nota que Companys és un polític experimentat i ell no.
"Es va obrir un procés d'extradició contra Dencàs, però l'estat francès només podia admetre el judici per malversació"
Com és l'exili de Dencàs?
Se'n va a l'estat francès i se li obre un procés d'extradició. Aquest és un dels aspectes més nous que aportem i no s'havien investigat. Però l'estat francès només pot admetre el judici per extradició pel delicte de malversació perquè els delictes polítics queden fora dels acords d'extradició.
Quines coincidències històriques...
Sí. El tribunal francès l'allibera el febrer del 1935. Quan torna, malgrat que a la resta de dirigents del Sis d'Octubre se'ls ha aplicat la llei de l'amnistia aprovada pel nou govern d'Azaña i han sortit de la presó, tot i tenir sentència ferma, a Dencàs, que no té condemna ferma, el fan passar per Madrid, davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, que estudia durant uns dies si se li aplica l'amnistia, i està tres dies a la presó. L'alliberen i torna a Catalunya.
Doneu llum sobre la seva activitat a Catalunya el 1936.
Sí. Dencàs recupera l'escó de diputat al Parlament. Companys torna a posar els seus consellers al seu lloc menys a ell, que queda com a diputat no adscrit, abandona ERC i es dedica a unificar tots els sectors independentistes que s'havien esmicolat el 17 d'abril del 1931, quan el president Macià es fa enrere de la proclamació de la República catalana. És just abans que esclati la guerra i Dencàs aplega un Estat Català reunificat. És el moment en què neix també el PSUC i el POUM, és la mateixa dinàmica unificadora en el context de l'esclat de la Guerra Civil. Pensem també que l'estiu del 1936, Estat Català no forma part del Comitè de Milícies Antifeixistes i fins i tot amaga capellans i gent amenaçada.
"L'Estat Català reunificat del 1936 no forma part del Comitè de Milícies Antifeixistes i fins i tot amaga capellans i gent amenaçada"
Quins grups formaven aquest Estat Català?
Eren tres grups: el sector que provenia de les JEREC, amb Dencàs al davant, els qui havien seguit l'Avi malgrat la seva renúncia a l'Estat Català; el sector antimacianista de Nosaltres Sols, amb Daniel Cardona, i finalment el nou Partit Nacionalista Català. L'agost del 1936, Estat Català està sota l'amenaça de ser dissolt de fet per la FAI. Les tanquetes de la FAI estan davant de la seu d'Estat Català, que és a la cerveseria l'Or del Rhin, que estava a la Rambla de Catalunya amb Gran Via. Van agafar la cerveseria com a bar i van llogar els pisos del damunt.
Fermí Rubiralta, durant l'entrevista a Ona. Foto: Hugo Fernández
En quin moment Dencàs se'n va a Itàlia?
L'estiu del 36, Dencàs és el secretari general d'aquest Estat Català reunificat. El 19 de juliol, quan es produeix l'aixecament militar, es posa a les ordres de la Generalitat. Hi ha una fotografia on se'l veu amb un fusell a la mà. Mentrestant, la FAI segresta la seva família, que estiueja a Sant Feliu de Codines. I ell arriba a un compromís amb la FAI: es reuneix amb la família i abandona Catalunya. El 2 d'agost, acompanyat de militants d'Estat Català armats, va al port i agafa el primer vaixell que surt, que és un vaixell italià. Ell pensa que primer s'aturarà a Marsella, però ho fa primer a Gènova. Un cop al vaixell, alguns dels qui també fugen, que són feixistes, el reconeixen i el volen linxar. Són els monjos de Montserrat que són al vaixell els qui el protegeixen i Dencàs s'ha de refugiar al camarot del capità.
Quina història. I desembarca a Gènova.
Exactament. Pel govern italià, és una patata calenta. Hi ha un espai d'uns dies que queden a l'ombra. Sabem que va estar a la presó, algunes fonts diuen que va anar a Roma a entrevistar-se amb algú, hi ha qui diu que amb Mussolini o el comte Ciano, però jo no ho crec. No era un personatge d'aquesta rellevància. Ja no és ningú. Pensa en una pau separada amb Catalunya al marge de la resta de la República. A Catalunya molts catalanistes, no només de la Lliga, eren perseguits. Pensem que Ventura Gassol va haver de marxar. El govern italià condueix Dencàs a una localitat propera a Gènova, a uns 60 quilòmetres de la frontera francesa. Hi està amb la dona i els dos fills fins que un dia s'escapen i arriben passen a França.
"Les dades de l'exili de Dencàs a França i la seva col·laboració amb la Resistència no quadren amb un feixista"
Com serà aquest exili?
Els mitjans catalans parlen d'un Dencàs que viu molt bé, però el Jaume Miravitlles explica que el va veure estirant un carro de fruita per sobreviure. Quan poden, es traslladen a Banyuls de la Marenda, on gràcies a Ferran Soldevila en sabem coses. Tothom li gira la cara, tret de la família i gent de la medicina. Col·labora amb la Resistència, que li reconeix el seu paper. Són dades que no quadren amb els d'un feixista. Els antics membres de les JEREC van ser després els fundadors del Front Nacional, que va lluitar amb la Resistència, i molts van ser víctimes de la Gestapo. Treballa en diverses empreses franceses, tot i que no pot treballar com a metge i a partir del 1949 es traslladen a Tànger, on troba un respir. Era una ciutat amb un estatus especial. Guanya renom com a metge.
Els darrers anys, dona un gir molt pragmàtic i s'acosta a Tarradellas. Com és això?
Suposem que per un sentit de la política. Pensem també que és un home que està sol. Hem pogut seguir la correspondència amb Tarradellas, amb qui havia estat molt allunyat als anys 30, però amb qui s'aproxima. Fa una estada a Catalunya a començaments dels 60 i poc després, quan prepara el seu retorn definitiu, mor d'una infecció greu.
Com és que el Sis d'Octubre encara genera tanta fascinació? Al capdavall, va ser un fracàs rotund.
El Sis d'Octubre no deixa de ser un intent. El 14 d'abril en va ser un altre. Per mi, el Sis d'Octubre té unes reminiscències irlandeses molt clares i això li dona una mitificació. Es va intentar fer el que el 17 d'abril del 1931, quan Macià recula, no va ser possible. Val a dir que, a diferència potser de l'1-O, la majoria de dirigents independentistes van tenir clar, un mes abans del Sis d'Octubre, que allò no anava enlloc. Que l'aixecament militar està condemnat al fracàs. Però no es poden negar a un aixecament contra Espanya i també hi ha la possibilitat que passi com a la Pasqua d'Irlanda. Pensem que tots els polítics de l'època eren insurreccionals, ho era Macià, però també ho eren els dirigents comunistes, els socialistes i ja no diguem els de la dreta més dreta. Els republicans, també. Ho van intentar amb la revolta de Fermín Galán. El canvi de context ha fet que ara sigui inviable i impensable un aixecament com aquell en la Catalunya actual.
El procés havia d'aprendre més de la història dels anys 30?
A mi em cridava l'atenció els escarafalls de la gent davant la repressió. La repressió contra l'independentisme ha existit sempre. Només en breus períodes no ha estat així, com en el període republicà. No és fins a la Generalitat postpujolista que es pot fer pedagogia clara entorn l'independentisme.
"Tornarà a haver-hi erupcions, malgrat el retrocés, la repressió i les misèries del politiqueig"
Les afirmacions del tipus "ho tornarem a fer" no poden semblar un cert abús de l'èpica si ho comparem amb la història que vostès expliquen?
Les circumstàncies són diferents, però les causes que han provocat el que a mi m'agrada anomenar un volcà, més que un tsunami, continuen estant. Les raons no només continuen estant sinó que s'han accelerat. Una de les coses que ha dut el procés ha estat prendre consciència del retrocés de la llengua catalana. No crec que sigui el fonamental per haver posat en erupció el volcà, però és un element. Si les causes hi són, tornarà a haver-hi erupcions, malgrat el retrocés, la repressió i les misèries del politiqueig.